El Formiguer és un espai de creació artística nascut per oferir més possibilitats creatives als montblanquins i montblanquines. Un espai per alimentar les necessitats de més varietat artística que compta amb un nou local al carrer Major i que ofereix dos tallers els dijous amb dotze alumnes per torn. Enguany compta amb el suport de la Fundació Martí l’Humà i de La Baridana.

Per què la idea d’un espai creatiu a Montblanc, i per què amb aquest nom?

La idea d’un espai creatiu va venir sola, es van ajuntar tres circumstàncies en un moment concret. Per una banda hi havia una demanda familiar; per una altra, un interès de la Fundació Martí l’Humà, i per l’altra, un grup de persones vinculades d’una manera o altra al món artístic que estàvem ja debatent sobre la necessitat que passés quelcom a Montblanc.

El nom apareix de forma fortuïta, per descomptat. L’atzar és bàsic perquè esdevingui quelcom creatiu, i així va ser. Estàvem reunits en una terrassa de la plaça i ens va cridar l’atenció una formiga que decorava la façana d’una botiga. Som un col·lectiu de formigues però sense reina.

L’ensenyament artístic comença a l’escola?

Precisament un dels nostres debats respecte a l’ensenyament / aprenentatge artístic és que a l’escola és força absent i sovint les pràctiques que s’hi fan tenen l’efecte contrari, ens n’allunyen i segurament és per desconeixement. Una de les raons principals és que no hi ha artistes treballant a les escoles i tampoc especialistes de plàstica a la primària. Els nostres fills/es estan creixent amb una mancança important, que reflecteix la societat en què vivim.

Igual que també aprens a llegir fora de l’escola, també et sensibilitzes artísticament fora d’ella. Sentir per primer cop el tacte i olor de la teva mare, jugar amb la sorra de la platja quan ets petit/a, quedar-te abstret/a mirant el no-res o organitzar els llapis de colors abans de tacar el paper en blanc són ensenyaments artístics.

Ser artista encara podria interpretar-se com ser traçut, o això ha canviat?

Existeixen totes les possibilitats. Tenir habilitat per vendre un projecte també forma part de ser artista. Tenir idees creatives per ser aplicades a la societat també poden formar part de l’artista. Igual que un escriptor o poeta, un artista plàstic també explica històries amb més o menys habilitat.

Hi ha qui dibuixa molt bé, però no acaba de transmetre res, no fa vibrar o no aporta un discurs. Tot i això, l’habilitat en el dibuix, per exemple, també té una part extraordinària, semblant a tenir un do. I això també és potent.

Quines mancances hi ha en l’entorn rural per accedir a espais de creació artística?

Segurament deu ser una mancança pressupostària i falta d’idees. Les prioritats del món rural no passen per la creació artística i molt menys per la cultura artística. Principalment, s’està centrant tot en el folklore popular, la cultura del comerç i del turisme. Montblanc n’és un exemple claríssim.

Sou un col·lectiu sota el paraigua de la Fundació Martí l’Humà. Quin vincle hi teniu?

Aquest segon any som una mica més independents respecte a l’any passat. Ens ha anat molt bé tenir la Fundació al darrere, no tan sols per una qüestió econòmica sinó per la fe cega que era necessari un espai com aquest. Ens han donat una espenta que ens ha anat bé per generar quelcom i alhora donar sentit al col·lectiu, ja que no estàvem acostumats a treballar junts i necessitàvem anar trobant els nostres punts forts i les nostres debilitats.

Les arts plàstiques tenen fama de ser un ofici poc profitós. Vosaltres aposteu per fer l’art per l’art? De quina manera?

Cert, com la filosofia o la música. Nosaltres apostem perquè es generi un criteri artístic intergeneracional que vagi més enllà de Palau Ferré, Martínez Lozano o Ismael Balanyà.

De fet, apostem una mica per tot, perquè el dibuix es respecti com a eina fonamental per al desenvolupament personal, perquè es contempli la creació artística com a praxi fonamental per a la transformació social, i també apostem perquè el diàleg artístic amb el món contemporani no resulti quelcom tan extraterrestre, perquè sovint sembla que encara estiguem a l’edat mitjana.

La majoria sou artistes de dibuix. Quines tècniques podeu oferir a les formiguetes que s’acostin a l’espai?

De fet, no és ben bé així. Som gent diversa. Docents de visual i plàstica, però també il·lustradors/es, grafistes, paisatgistes del s. XXI, restauradors/es, aficionats/des a tota mena de tècnica pictòrica, visionaris locals, cuiners esporàdics, etc. Això, encara que sembli molt boig, fa que puguem oferir una varietat, ja no de tècniques, sinó també de vivències al voltant de l’expressió artística.

El que hem experimentat és que la majoria d’alumnes ja venen apresos des de casa, tan sols els donem el motiu i ja està... bum.

Caldria airejar els conceptes d’art de la Conca de Barberà? Els nous corrents artístics no arriben amb la marinada, no?

La marinada tan sols porta refredats i fresca bona a l’estiu. De moment, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga i el festival de poesia de Forès semblen les úniques coses airejades de la Conca. Per tant... insuficient.

Us ajunteu, els artistes locals, per fer debats conceptuals?

Ara tot s’està centrant en els dies de taller. Però El Formiguer té origen en unes trobades fetes abans i durant la pandèmia. Trobades en què principalment ens retrobàvem gent que havíem estat a l’exposició “24 d’Aquí” i altres. Tots/es compartim un neguit sobre el forat cultural que existeix a la comarca i vivim amb la sensació que sempre estem en un punt inicial. Tan sols organitzar-nos per decidir què fem, com ho fem o de quin color pintem la porta del local ja és prou conceptual... i divertit.

Què us proposeu com a espai creatiu en un any? I en deu?

Aquest any ens proposem fer sobreviure l’espai i que a part de les classes/taller ens serveixi per generar altres projectes artístics. 

En deu anys estaria bé que a Montblanc ja existís un auditori, una escola d’art i un centre de creació i desenvolupament artístic.