El Miquel fa més de dos anys que viu a Montblanc.És valencià de naixement però té tarannà d’homeneuropeu, educat i molt saberut de les coses que passen al món. Té unes vivències que t’obliguen a escoltar-lo com si estiguessis aprenent tot el que cal saber a la vida.
L’he conegut xerrant, pel carrer. Ell sempre es para quan li pregunto si vol sortir a Nova Conca. I queda demostrat que s’hi ha guanyat una plana sencera.

BIOGRAFIA:

Miquel Asensi va néixer el 18 de juliol de 1942 a València. El seu pare era baríton i de les cançons que cantava va aprendre l’italià. Quan va morir el seu pare, amb 15 anys se’n va anar al País Basc i després a Alemanya, fins que el van cridar a la mili i va haver d’anar al Marroc. Lluny de voler matar ningú, va oferir-se per servir els alts càrrecs, i se’n va fer un ofici dins la restauració. Un cop restablida la seva llibertat va viatjar a Suïssa, a París i a Ginebra, on va acabar dirigint un prestigiós club de jazz. Finalment, es va casar amb una valenciana i va tornar a València, amb set idiomes apresos i moltes experiències, i durant anys es va dedicar a l’hostaleria i al que va poder, fins i tot a les taronges. Ja de gran la vida laboral no se li va posar fàcil, i va estar batallant contra un sistema que menystenia l’experiència en favor de les titulacions. Fa dos anys que viu a Montblanc i aquí ha trobat repòs, relativament a prop de la seva filla i dels seus nets, que viuen a Barcelona. 

On has après tants idiomes?

El primer mestre que vaig tenir va ser el meu pare. Ell era mig aragonès i mig castellà i ja parlava un idioma diferent del de València, i com que a més era baríton, cantava en italià. Un dia que l’escoltava amb deu anys, li vaig preguntar per algunes paraules, i tot seguit em va dir “si realment t’interessa alguna cosa, agafa un paper i apunta-la”, i durant anys vaig estar aprenent l’italià de les lletres de les cançons que ell interpretava. Després, quan va morir i jo tenia 15 anys, vaig anar a buscar-me la vida.

Per què vas marxar als 15 anys de València? On vas anar? 

El meu pare va morir quan jo tenia 15 anys, i havent-hi el règim franquista vaig decidir anar a Alemanya a treballar. A València cobrava quatre duros per fer d’aprenent de sastre, i en canvi allà, sense saber res de res, l’Estat em pagà una escola. Sent fill de vídua, va ser un regal, i em van ensenyar l’idioma i un ofici perquè poguera cobrar com un alemany, i no com mà d’obra barata. Amb 18 anys, jo havia pogut ajudar ma mare i estudiar un ofici on cobrava cinquanta vegades més que a València. Després, per obligació, vaig haver d’anar a lluitar al Marroc, em van cridar de la mili, tot i que no era la meva guerra, i doncs vaig apuntar-me a servir els alts càrrecs, i com que sabia alemany i havia estudiat, ells es van aprofitar dels meus coneixements i jo vaig estalviar-me haver de disparar trets. 

Què vas veure en aquells països?

Tot aquest aprenentatge em va servir per després trobar feina en altres països, com Suïssa, on vaig dirigir un club de jazz molt prestigiós en aquella època, començant primer des de baix, fent de bàrman, claro està. Curiosament he servit tant reis com prínceps, “o gentolas”, com en diem a València, però per sort també bona gent, claro està. 

Fora d’Espanya hi ha molta més educació, ordre, i la gent et té més confiança i et valora més. Aquí, a vegades, quan et pares a parlar amb algú pel carrer, la gent et mira com si fossis un delinqüent. I en realitat no saben el que es perden , perquè de gent interessant n’hi ha molta.

També vaig adonar-me, servint gent de poder, que ells, pobres, eren més miserables que jo, perquè en tenien per donar però no volien compartir-ho. Jo sempre m’he sentit ric en ensenyaments, i no he necessitat res més, això m’ho van ensenyar els meus pares. 

Què en penses, de com està el món actual?

Doncs que aquí estem igual que fa cinquanta anys. Tenim un rei xoriço, la monarquia que no s’acaba, amb governants que només miren per ells, i la resta no podem fer res més que mirar l’espectacle.

Si tornessis enrere, què canviaries?

El que faria és fer mal a aquells que m’han fet mal, a mi i a la meva família, com al franquisme, perquè no es pot encaixar un cop i un altre sense més, ens hem de defendre i la gent tenim por de fer-ho.

Ara a què et dediques?

Després de molts anys barallant-me per trobar feina, ja que per la meua edat ja no trobava res, tot i l’experiència que tinc i els set idiomes que sé parlar perfectament, ara em puc dedicar a cuidar i ensenyar el que he après als meus nets, que viuen a Barcelona.