Miriam Greenwood és el pseudònim d’una vimbodinenca que a l’abril farà divuit anys. Des de petita que escriu històries, i tot i que amb vuit anys volia ser química, va descobrir que amb la literatura podia ser qualsevol cosa. Un sentiment que ha volgut compartir perquè fos col·lectiu. El maig del 2022 va treure a la llum la seva primera novel·la, que ha tingut molt bona rebuda i l’editorial pensa treure’n una segona edició. Escriure, segons ella, et dona ales per fer tot el que vols fer.

BIOGRAFIA:

Miriam Greenwood va néixer el 6 d’abril del 2005 a Tarragona. Actualment, és estudiant de segon de batxillerat artístic al Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, on resideix. Té un vincle molt fort amb Vimbodí i Poblet, on va guanyar el 2019 el novè certamen literari de la vila. En els seus inicis literaris va conquerir petits concursos de poesia i va ser finalista de concursos narratius nacionals. També ha fet petits projectes d’il·lustració per a encàrrecs i fires d’art. ‘Sense títol’ és la seva primera novel·la, que va ser publicada el 2022, amb tan sols disset anys.

Quan vas començar a escriure, i per què?

Vaig començar a escriure als 8 anys amb la idea de poder ser tot el que volia ser i poder-ho compartir amb tots els altres a la vegada. Necessitava crear un univers on tothom pogués entendre el meu idioma. Escrivia també perquè em sentia incompresa per la resta, escriure era crear personatges i mons on em pogués salvar a mi mateixa, on amagar-me i mostrar-me com era. Tinc una personalitat paradoxal, soc força extravertida, però tinc una alta sensibilitat.

Quins són els teus autors/es referents?

M’apassiona llegir molts autors, però la tradició per l’obscuritat de l’ànima humana sempre m’ha fascinat, per això potser m’encanta llegir Bukowski, Shakespeare, Sylvia Plath, Dickinson, Donna Tartt, Kerouac... Tanmateix, gran part de la meva inspiració prové també de la música i la pintura.

M’encanta escriure i obsessionar-me pels autors, els llegeixo nodrint-me d’ells.

Per què el pseudònim de Miriam Greenwood?

Abans de ser autora m’encantava crear àlies i noms per als meus personatges, i per alguna raó vaig agafar molta estima al nom de Miriam Greenwood (també perquè s’assimila a les meves inicials) i el vaig voler per a mi. Com qui troba una joia en un calaix oblidat. A més, necessitava diferenciar qui soc quan escric i qui soc quan busco inspiració per escriure.

Tens exemples a la teva família de narradors o lectors?

Oi tant! La meva mare m’acostumava a llegir quan era petita, també s’inventava històries de personatges de sèries de la meva infantesa. A banda tinc el meu avi, ell també va ser puntal narrant-me les històries de la seva curiosa, dura, única vida. Tots dos han estat referents tant per al meu desenvolupament com a autora com per al meu creixement personal.

Què t’agrada de l’escriptura que no tenen altres disciplines o arts?

M’agrada demostrar que les paraules tenen valor, poder, força. Les paraules embelleixen, pinten, són capaços de fer-te sentir cada olor i cada sensació. L’escriptura et pot empresonar o et pot fer lliure.

Per a tu, escriure és una disciplina o et surt sense esforç?

Crec que és un múscul que es pot entrenar, però a mi, personalment, és una cosa que em surt directament del cor, de la sang, de les venes. És un instint, com el de supervivència; de fet, considero que escriure em va salvar la vida. Vaig passar una època de la meva vida en què la literatura era el meu tot.

Igualment, considero que per poder escriure has d’haver llegit molt en un inici, haver après molt vocabulari, tècniques, formes de dir les coses, metàfores…

Vas guanyar un premi en el 9è Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet amb poesies. En quins espais t’endinses, quan fas poesia?

Normalment, soc molt més intimista, parlo de les persones en les quals penso quan estic sola, de l’amor, de com em descric a mi mateixa, de les ànimes de les quals m’enamoro. La poesia per a mi és una via de romantització tant com de realitat.

Escrius per a algun públic en concret?

Per a tothom que em vulgui llegir o necessiti les meves paraules. No m’agrada tancar-me portes, reconec que el que sovint escric no va dirigit a infants, parlem d’un públic més adult. Hi ha alguna obra que tinc escrita, però que encara no està preparada per sortir que té un estil més madur, però generalment crec que les poden llegir tant adolescents com adults.

El maig del 2022 vas editar la teva primera novel·la, ‘Sense títol’. Ens en pots parlar? I per què es diu així?

Tracta de la vida de dos joves que es troben en un poble condemnat a morir. Es tracta de la paradoxa que qui salva necessita ser salvat i a la inversa: la Susan està estudiant psicologia per correspondència amb l’esperança de trobar una manera d’escapar de Ravewoon; en Josh hi torna, en estranyes circumstàncies, després d’anys d’haver marxat. Hi va recomanat per una excedència a què es veu obligat d’accedir. Tots els secrets de les famílies, dels habitants del poble, del que hi ha sota terra, està condemnat a sorgir un cop la terapeuta i el pacient s’adonin que són el mateix: una ànima que necessita curar-se.

Es diu així perquè per a mi té sentit per com es narra la història: aquella sensació just abans de poder dir que coneixes algú de veritat, quan no hi ha un nom just per a cada emoció. A més que hi ha un regal dins del llibre que no porta títol.

Què és el que més t’ha enorgullit de la resposta dels lectors que t’han llegit?

Que em llegeixen persones de totes les edats i que se l’han fet seva. M’agrada saber que la gent em pot entendre perquè és el que sempre he temut, que m’entenguin massa o que no m’entenguin gens.

El misteri és necessari per a la literatura juvenil?

Crec que el misteri forma part de nosaltres, la curiositat, la seducció, són iniciatives de la nostra condició humana. El misteri es presenta sempre fins que ens trobem a nosaltres mateixos o ens coneixem, per tant, concloc dient que és una part important de la literatura, en general. Saber mantenir la passió, la intriga, la flama, com en una bona relació de parella.

Què diries a altres persones joves que escriuen i no s’atreveixen a sentir-se escriptors/es?

Personalment, no em sento escriptora, és com una sensació que no es pot explicar, no crec que el mot escriptora pugui descriure-ho bé: escriptor és tothom que escriu. Crec que els joves tenim el poder dels mots i l’hem de transformar per ser de tot i després poder-ho explicar. Investigar, llegir, provar, estimar, morir, escriure-ho. Els diria que lluitessin, que mai es posessin frens perquè la resta de la gent ja ho farà; tu que pots crear, crea’t unes bones ales i mira avall si vols, el vertigen és la indicació per saber que vas per bon camí.