El recent espluguí Joan Martín-Royo és cantant d’òpera i ha actuat des del 2007 per tot el món. Ahir, dijous 16 de febrer, va actuar en les Nits de Clàssics dels Amics de la Música de Valls, amb composicions del musicòleg tortosí Felip Pedrell. L’hem entrevistat per conèixer de més a prop com és la vida i la veu d’un cantant d’òpera.

Biografia: Joan Martín-Royo va néixer a Barcelona, on ha estudiat composició, instrumentació, piano, violí i fagot al Conservatori del Liceu. Després va formar-se en cant amb la soprano Mercè Puntí, Carlos Chausson i Marco Evangelisti. El 2003 va ser guardonat en diversos concursos internacionals, com el Premi Plácido Domingo o el Premi Mozart al millor baríton. Molt actiu en la interpretació, ha participat en més d’un centenar d’òperes, tant clàssiques com a contemporànies. L’any 2017 va actuar als monestirs de Poblet i de Santes Creus, i no s’hauria imaginat mai que acabaria vivint a la Conca de Barberà. Fa unes setmanes que s’ha instal·lat, amb la seva família, a l’Espluga de Francolí, ben a prop de Raül Poblet, padrí del seu fill.

Quin és el motiu que t’ha fet venir a viure a l’Espluga de Francolí?

El motiu principal ha estat la pandèmia, sobretot que durant aquell temps ens vam plantejar moltes coses quan vam veure que moltes estructures trontollaven. I amb la meva dona ens ho vam parlar i vam decidir fer un canvi. Com que amb el Raül Poblet teníem molta amistat, perquè havíem estudiat junts i amb els anys ha acabat sent el padrí del meu fill, doncs vam descobrir l’Espluga de Francolí i ens va agradar.

Havies actuat alguna vegada a la Conca de Barberà?

A la Conca de Barberà he cantat només un cop, va ser al monestir de Poblet el novembre del 2016 i hi vaig cantar el Rèquiem de Foret. Va ser una experiència molt bonica, perquè va ser un concert que primer s’havia fet al Palau de la Música el dia anterior, i l’endemà el vam fer al monestir de Poblet. Va ser molt bonic i no em podia imaginar en aquella època que set anys després acabaria vivint al costat del monestir. 

Ets músic polifacètic i d’estudi. La veu és un instrument fàcil d’aprendre a tocar, o difícil?

Doncs en aquesta vida tot és fàcil o tot és difícil, depèn, hi ha instruments que tenen dificultat per algunes coses i facilitats per altres. El que sí que puc dir és que cantar és molt difícil, requereix molts anys d’estudi i no obstant això no l’acabes de dominar, sempre, sempre, s’ha d’estar estudiant. Però el que sí que puc dir de la veu és que és l’instrument més pràctic de gestionar, ja que no l’has de carregar com altres, en portar-lo a sobre. Per altra banda, és perillós perquè si tens algun problema o alguna emoció molt forta l’afecta, i l’has de cuidar molt més que un instrument, que, en un moment donat, es pot canviar si s’ha fet malbé.

Els que no cantem no entenem gaire la importància de la respiració. Ens podries explicar com n’és, d’important, per a un cantant d’òpera?

Doncs la respiració és la base, si no es respira bé i profundament la qualitat del so queda afectada. Es perd el que nosaltres en diem tècnicament els harmònics, el que dona qualitat, el que arrodoneix el so de manera natural, el que permet que la vibració del so sigui perfecta sense impediments i sense bloquejos. La base és fer una bona respiració, profunda, tranquil·la, com la que es fa quan s’està meditant o fent ioga. 

La meva darrera mestra de cant sempre diu que la respiració “és un esforç dins de la relaxació”, s’ha de cantar així sempre, i en molts altres aspectes de la vida també trobar això: l’esforç dins la relaxació del cos.

Podries explicar-nos en quin subtipus de baríton o rang et mous més còmodament, i quines característiques dona al que sentim quan cantes?

El meu rang vocal dins la corda de baríton és el baríton líric. 

El baríton lírics, en alguns casos, solen ser personatges més joves que el baríton dramàtic o el baríton verdià, i depèn de l’òpera pot ser que sigui un personatge còmic, o amb més recursos, o més espavilats, personatges d’acció que a vegades coincideix que són còmics, però també poden ser dolentots i fins i tot galans.

En quines emocions o estats emocionals és més comú sentir un baríton?

L’estat emocional del que ha de transmetre la veu també depèn molt de les obres, però sí que és cert que, en general, és una veu que comunica d’una manera, si se’n pot dir així, més “franca”, és a dir que no es una veu forçada ni per l’extrem superior ni per l’extrem greu. El tenor sempre “força” per anar al registre més agut, que no vol dir que forci la veu sinó més aviat fora del registre més normal. El baríton coincideix més amb un registre en què la gent ja canta, i llavors això permet comunicar més amb la melodia, en petits formats, et parla cantant, és una veu que fa que se senti més clar el text, amb la sensació potser d’estar escoltant una confessió, per dir-ho d’alguna manera.

El teu repertori operístic es concentra en Mozart i Rossini; per què?

En el cas de l’òpera la meva veu se centra en Mozart i Rossini, és el que la meva veu estima. 

Jo sempre ho dic als meus alumnes, perquè també soc mestre associat de cant al Conservatori Superior de Música del Liceu, i llavors és el que sempre els dic, que nosaltres hem de destriar entre el que ens agrada com a oients, com a melòmans, i el que la nostra veu estima, que no sempre coincideix.

Jo per exemple soc un gran amant de Richard Wagner, però vocalment no és un compositor que tingui papers per al meu tipus de veu. A mi m’encanten Mozart i Rossini i gaudeixo molt cantant-los; també Bach, Händel, però l’important és que sapiguem fer aquesta diferència. Si coincideix és meravellós, com a mi em passa amb Mozart i Rossini. Intentar forçar la meva veu per cantar un d’aquests papers que no van amb la meva veu podria portar-me conseqüències greus perquè podria provocar-me una lesió que m’obligués a deixar de cantar.

Has interpretat papers d’òperes clàssiques com ‘Las noces de Fígaro’ i d’altres més contemporànies com ‘Dalí’. Hi ha diferències, o matisos, en la manera de cantar peces tan allunyades en el temps?

Estils diferents són i, lògicament, no és el mateix cantar una òpera de Mozzart que de Monteverdi.

Ara fa poc vaig interpretar una de les primeres òperes de la història de Monteverdi a Palma, de principis del segle XVII, i un mes després estrenava l’òpera L’arxiduc, d’Antoni Perera Fonts; és a dir, en un mes de diferència vaig interpretar dues òperes que estaven separades en el temps per més de quatre-cents anys.

La tècnica és la mateixa, l’estil és diferent. Però ara, la sort de poder interpretar música d’un compositor viu, com va ser aquest cas, o d’Alberto Garcia Demestres, que ha escrit tres òperes perquè les interpretés jo, la gràcia de tot això és que li puc preguntar tot el que necessito saber. 

Has actuat per tot el món, però hi ha algun concert que recordis especialment?

L’actuació que recordo especialment és en el meu debut, l’any 2007, a l’Òpera Nacional de Xile. A Santiago de Xile vaig interpretar Papageno a La flauta màgica de Mozart. És el meu paper preferit, i és un paper que he acabat fent en tres continents diferents, en diferents teatres d’Europa, a Oceania i a l’Amèrica del Sud, i és el paper que més vegades he cantat i més èxits m’ha reportat, i per tant és el meu favorit. Per aquest motiu recordo aquell debut, perquè va ser com un somni acomplert. 

Hi ha alguna manera de cantar que tinguis ganes d’aprendre?

Em fascina molt el cant dels monjos budistes tibetans, aquesta profunditat que obtenen treballant la veu de pit, els greus. Després em fascinen molt les veus, en general, independentment de l’estil, i particularment soc un gran admirador de Leonard Cohen, una veu que em diu moltíssim i que m’estimo molt.

Tens algun consell per a les noves generacions que vulguin cantar?

El meu consell, que dono als meus alumnes, és que no tinguin mai pressa. Ja sabem que tots hem de treballar, però mai acceptar quelcom que no sigui adequat per a la teva veu. Sempre és millor ser cautelosos, perquè cantar bé tothom ho accepta, però si algun dia forces i no et surt bé, se n’assabenta tothom i no ho obliden fàcilment.