Mari Carme Dalmau fa poc que fa de presidenta de l’Associació del Casal de Jubilats i Pensionistes de Montblanc, però és una dona que ha fet de voluntària tota la vida, i sembla que no li fan por les fronteres.

Biografia:Va néixer el 4 de setembre de l’any 1955 a Montblanc. Ha estat en dues empreses relacionades amb maletes i tapisseria. També s’ha dedicat a assessoria de bellesa. En referència a l’ajuda, ha estat vinculada amb Quim Fàbregas, fotògraf, viatger i humanitari, que l’ha portat del braç per aquests mons.

Actualment, és la presidenta de l’Associació del Casal de Jubilats i Pensionistes de Montblanc. El que més l’omple és treballar pels altres.

Montblanquina i voluntària al món. Quan i per què vas començar a fer de voluntària d’ajuda humanitària?

Fa més de vint anys. Vaig començar viatjant a Algèria, ja que una amiga autòctona d’allí em va convidar a conèixer el seu país. En dos anys hi vaig fer dos viatges. Era l’època en què els fonamentalistes feien atemptats terroristes, sobretot al turisme. Jo sempre he pensat que si vols tindre una aventura t’has d’arriscar. Amb més de quinze paquets vaig iniciar el viatge a dalt d’un vaixell, que feia el trajecte Barcelona-Orà, ple d’algerians que es comportaren molt amables. Tothom volia parlar amb mi i em preguntaven per què viatjava allà. Al cap de dos anys hi vaig tornar amb una amiga. Després d’aquests dos viatges, puc dir que van començar les meves experiències voluntàries de viatjar a països desconeguts i ajudar.

De petita ja tenies alguna inclinació per les tasques d’ajuda?

En aquells moments jo ja era amiga de nenes que les altres no volien. Estic pensant que potser sí, que ja tenia una altra manera de pensar i de fer amb els altres. En aquella edat no crec que em passés pel cap anar a cap país a ajudar.

En quants països has participat en algun projecte humanitari?

A l’Àfrica sobretot. He viatjat a onze països africans, en alguns he repetit. Al Marroc he conviscut durant uns dies amb els nòmades del desert, per veure si aconseguíem que fossin més sedentaris i que els seus fills poguessin anar a l’escola. A Benín he conegut molt bé el vudú, no és com ens ho ensenyen a les pel·lícules, té un gran significat.

A quants hi has anat personalment? Ens pots explicar algun viatge especial per a tu?

A tots els de nord de l’Àfrica menys Líbia i, després, a l’Àfrica negra. Especial? No sabria dir quin és especial, perquè cada país és diferent i a hora tots pateixen les mateixes necessitats, com alimentació, escolaritat, sanitat i altres.

He anat dos cops a campaments sahrauís, on necessiten molta ajuda. El govern de la RASD, el Front Polisario, és el responsable de proporcionar serveis com habitatge, salut, educació, aigua i gas. Viuen sense clavegueram, estructura urbanística, i al desert la calor a l’estiu és insuportable. L’ajuda humanitària procedeix d’organismes internacionals. Hi envien aliments de llarga durada.

Un altre lloc molt precari es Burkina Faso. En el primer viatge, hi va haver un cop d’estat i ens vam trobar que l’aeroport l’havia tancat. Vam haver de canviar d’avió i vam viatjar a un altre país, aquest cop va ser Gàmbia. Burkina Faso és un dels països més pobres del món i amb cops d’estat tot sovint. La majoria de nens no estan escolaritzats i amb prou feines poden menjar un cop al dia. També era difícil trobar menjar per a nosaltres, ens havíem de conformar amb un entrepà de cacauets.

A Etiòpia, portàvem més de tres-cents quilos de material. Per les carreteres ens sortien infants i mares envoltats de molta misèria, amb infeccions als ulls, talls a les mans, que tractàvem de desinfectar amb els medicaments que portàvem per deixar-los en algun hospital. Tots els infants amb alguna deficiència, els mateixos pares els deixen als orfenats perquè no podran treballar i és una boca més per mantenir.

Has conegut persones que viuen en tribus? Com ha estat l’experiència?

He estat al Camerun, convivint amb els pigmeus Baka i en una altra tribu, la dels pigmeus Bagyeli. Tots dos amb costums molt semblants. Per arribar a l’aldea havíem de caminar algunes hores per dins de la selva fins a arribar al poblat, viuen en cabanes baixetes que construeixen ells mateixos amb branques i cobreixen de fulles. Viuen de la caça, dels fruits que cullen i de la pesca; tenen prohibit fer servir cap arma de foc. Tot el que cacen és amb sagetes i trampes. Una cosa curiosa és que porten les dents serrades en forma de punxa per poder mossegar la carn dura que cacen. L’experiència ha estat bona, malgrat que els que han viatjat allí la majoria ha arribat malalta, amb malària o infeccions intestinals; jo per exemple al cap del temps vaig començar a perdre pes, fins a deu quilos, i en analítiques van trobar-me dos paràsits, una tènia solitària i una esquistosoma, aquesta darrera exclusiva de l’Àfrica.

Al sud del Senegal he conviscut amb l’ètnia Diola i he tingut la sort de participar en els seus rituals.

De quina manera t’organitzes per saber on cal ajuda i com fer-la arribar?

L’ajuda cal a tot arreu. Des de la pandèmia no he fet cap més viatge. Però tinc contactes amb gent de diferents països als quals dono tot el que arreplego, com roba, medicació i altres. On envio més és a l’Índia, el Senegal i a l’Amèrica Llatina; ho transporten les mateixes persones que viatgen als seus països.

Per què no contacteu directament amb ONGs?

Perquè hem conegut ONGs i no tot arriba a bon port. Als mitjans de comunicació s’han fet ressò d’ONGs en què hi ha hagut gent que s’ha emportat milions. També hi ha ONGs amb renom en les quals podem confiar totalment. Nosaltres el que fem és portar-hi totes les ajudes directament. Hem ajudat a construir escoles, centres sanitaris, equips de futbol a canvi que els nens no faltin a l’escola, o donar roba als nadons si les mares els porten a vacunar.

Què és el que creus que provoca aquestes desigualtats al món?

La desigualtat és un desequilibri tan arrelat en la societat actual que moltes persones no són conscients de la seva existència en el dia a dia. No obstant això, milions de persones al món la pateixen i viuen marginats de la societat, sense possibilitats de tornar-hi. En aquests països el pobre sobreviu com pot, nosaltres vivim perquè no ens falta res. També pateixen l’ambició dels seus polítics pel poder i pels diners.

Quines són les coses que més es necessiten en aquests països?

Medicació, material escolar i tota mena de prioritats, sobretot per als nadons. Nosaltres hi portem roba, que repartim per les aldees, el material escolar directament a les escoles, medicació als hospitals, i material per a nadons als orfenats, com llet, farinetes i bolquers. Els aliments els comprem al mateix país.

En aquests països tenen coses que potser a nosaltres també ens anirien bé de tenir?

Malgrat la precarietat en tots els sentits, mai els falta un somriure, i per poques coses que tinguin sempre les comparteixen. He conegut nens que cada dia fan un trajecte de trenta quilòmetres per anar a l’escola, quinze d’anada i quinze de tornada; és una gran sort per a aquest nen poder anar a l’escola, no tots ells tenen aquesta oportunitat. Nosaltres als nostres infants no fa falta fer-los fer tants quilòmetres, però tampoc caldria anar amb el cotxe fins a la porta. Ja no cal parlar del respecte pels professors, pares i gent gran.

Què aporta ser voluntària humanitària?

Ser un treballador humanitari et dona l’oportunitat de poder estar a prop de les persones més vulnerables, conèixer les seves necessitats, entendre la seva manera de viure i les dificultats que afronten dia a dia. En el meu cas personal, tinc la responsabilitat de donar a conèixer la situació d’aquestes persones, per això estic convençuda que amb la meva feina puc contribuir posant-hi un granet d’arena. És comprendre que totes les persones de tots els gèneres, races, religions, cultures i condicions socials són iguals i han de tenir accés als mateixos estàndards de vida, sense importar on visquin. És comprendre que el teu comportament i actitud cap a un altre ésser humà pot representar un canvi i inspirar altres a treballar junts per un món millor i una millor entesa sobre les diferències de cadascú, millorant la vida d’aquells més necessitats.