Vam conèixer la Rebeca el passat 18 d’abril, quan els tècnics col·locaven la seva darrera obra, un cavaller que representa sant Jordi. El procés de creació de l’obra de l’escultora, que viu a Belltall, ha estat també un procés de lluita contra el càncer, que ella ha volgut veure com el del qui s’enfronta a un drac, perquè va estar executant l’obra mentre feia quimioteràpia. El cavaller de bronze de l’artista fa més de dos metres i pesa quasi cinc-cents quilos.

Biografia:  Va néixer a Barcelona el 1971. Es va Llicenciar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona durant el 1994. Va ser guardonada amb el segon premi Escultura Pública de la Vila de Montblanc, el 2006. El 2020 es va mudar amb la seva família a viure a Belltall. L’agost del 2022 va exposar les seves obres a Sant Francesc, a la sala Sant Jordi, i des del 18 d’abril la seva darrera obra, una escultura de bronze de sant Jordi, presideix el pont Vell.

Què has volgut explicar amb l’escultura de sant Jordi de Montblanc?

Quan emprenc la feina de representar a un personatge, cal un estudi previ. En aquest cas es tractava d’un sant d’origen romà que calia adaptar-lo a la llegenda de Montblanc. Així doncs, havia de donar-li forma de cavaller medieval. Per una altra banda, volia també explicar una acció en el temps abans que succeeixi.

Amb aquestes premisses, vaig voler representar al cavaller com un guerrer i a la vegada com un místic. Un home real amb els seus dubtes davant de la imminent batalla. Un heroi que superarà les seves pors i aconseguirà fer coses extraordinàries. Un sant Jordi esperant el drac, en què l’acció perdura en el temps i no queda tancada, sempre està succeint.

És un sant Jordi més mundà i natural?

Sí, així l’he volgut representar. En realitat, la meva obra es caracteritza no per idealitzar cap personatge, sinó per intentar donar-li la naturalitat d’una humanitat creïble, que ens acosti més al que representa.

Què hi ha de tu en aquesta creació?

Reflexió, recerca de la bellesa, la força continguda a la matèria i la lluita mental davant del món que ens envolta.

Quin vincle hi ha en les teves obres amb la natura?

La meva recerca artística es basa en la indagació en el fet natural, tracto de representar allò que roman a l’interior de tot el que ens envolta.

Quin és el procediment tècnic per crear una obra d’aquesta magnitud?

Primerament l’estudi del personatge. Un cop fet, faig dibuixos i esbossos preparatoris. Un cop decidida la forma, s’ha de construir l’escultura en fang. Seguidament, es fa un motllo de la peça i aquest negatiu es porta a la fosa. El procés és el de positivar la peça en cera, que s’ha de tornar a retocar, la fosa, la soldadura, el cisellat i la pàtina.

Quant de temps has trigat entre el seu disseny i la posada en marxa?

Mesos, en aquest cas més temps per un problema de salut.

Quins lligams tens amb la Conca de Barberà?

L’any 2000 vam decidir deixar Barcelona i buscar aquí, a la Conca, la nostra llar. I aquí vam trobar el lloc on viure la vida que desitjàvem, a Belltall.

Ets escultora de ferro, pedra, bronze i terra cuita. Hi ha algun material nou amb el qual estiguis experimentant?

La forja de ferro. És un procés que em sembla fascinant i gràcies a Valentí de Cal Biel, a l’Espluga, tinc la sort de poder aprendre i experimentar.

Si haguessis de fer una princesa, com la faries?

La representaria com una dona de la cort a la manera de Cristina de Pizsan, encara que va ser una mica posterior a l’època en què he representat sant Jordi. Una dona valenta i justa que és capaç de sacrificar-se pel seu poble, encara que la seva classe social li permetés renunciar al sacrifici.

Col·labores o has col·laborat com a articulista a la revista d’economia global ‘ATB - After the Bell’. De què tracten els teus articles?

Es tractaven d’uns escrits on comentava exposicions, artistes o pensament estètic.

Has exposat més obres d’aquesta magnitud en espais públics?

Sí, a part del relleu dels gegants de Montblanc, hi ha una imatge del beat Tarrés als jardins del Seminari de Barcelona, un espai semipúblic que es pot visitar durant el dia.

Passanant i Belltall són llocs inspiradors, on viuen les muses?

A Passanant i Belltall hi he trobat el meu espai de vida i feina. Els seus cels i paisatges em fascinen. Encara que penso que les muses viuen al cor de l’estudi i de la feina.