La vendrellenca Gemma Ventura va presentar la seva premiada novel·la “La llei de l’hivern” a l’Espluga de Francolí l’11 de febrer i no va ser casual que fos a l’Espluga. Durant dos mesos ha estat fent presentacions de la seva primera novel·la, premi Josep Pla 2023, i és a més a més ha estat un dels trenta llibres més venuts per Sant Jordi.

L’1 de febrer presentes la teva primera novel·la “la llei de l’hivern”, però un mes abans ja havies guanyat el premi Josep Pla 2023 de narrativa, continues fent presentacions arreu i per Sant Jordi has viscut una marató de presentació i signatures, en més de 9 parades a Barcelona. T’esperaves aquest èxit en reconeixement i vendes?

Sabia que aquest premi era especial, però tot el que m’ha dut ha sobrepassat el que em podia imaginar. És bonic, quan passa això. Estic molt contenta, perquè gràcies al premi he fet una gira per un munt de llocs: Solsona, Tortosa, Palma, Ciutadella, Figueres, Tarragona, a l’Espluga... He vist la feinada que fan els llibreters, molts amics m’han fet de presentadors i he conegut persones noves. I també he escoltat el català de cada lloc, cosa que és un plaer.

Explica’ns per què signes amb el pseudònim Laura Vallclara. Hi té molt a veure les teves arrels a la Conca de Barberà?

Sí, la meva besàvia, Maria Àngels Palau Pujol, era de Vallclara. Quan jo era petita ella vivia al Vendrell, al mateix carrer de casa. Amb cinc anys ja hi anava sola, no havia ni de de baixar la vorera. Era una dona alegre, generosa i sàvia. Jugàvem a cartes, ballàvem i menjàvem pa amb xocolata. Quan havia de triar un pseudònim per presentar-me el premi vaig pensar un nom, Laura, i immediatament em va aparèixer el cognom, Vallclara. En el fons té sentit, perquè aquest llibre parla de les arrels de cadascú.

Per això vas voler fer una de les teves primeres presentacions a l’Espluga de Francolí el passat 1 de febrer?

Sí. Quan amb l’editorial pensàvem tots els llocs on aniria, vaig demanar que volia fer cap a l’Espluga. Em feia molta il·lusió, perquè allà hi viu la família del meu avi Joan Maria Farré, és a dir, els de cal Gamell. Cada cop que hi he anat m’han fet sentir part de la família, una Setmana Santa, fins i tot em van ensenyar a fer mones i em van fer una ruta pels llocs on havia viscut el meu avi, és a dir, altre cop: per les meves arrels. El dia de la presentació va ser una festa, perquè van venir molts cosins tercers, tiets. Són unes persones a qui tinc molt d’apreci. Sempre em tracten molt bé.

Què t’ha empès, com a periodista i mestra de música a escriure una novel·la sobre la solitud, el dol, les arrels amb prosa que sembla ben bé musicada?

Perquè per parlar de vida, has de parlar de mort; per parlar de llum, has de parlar de foscor. Una novel·la funciona per contrastos. I el que dius de la música: un llibre s’ha de poder escoltar. Ha de tenir un ritme, una melodia. Amb una paraula pots fer que soni bé o que espatlli la frase. Per això sempre llegeixo en veu alta el que escric: és la prova de si camina o no.

Dius en una altra entrevista que t’agrada recuperar paraules, escoltar la gent com parla. Hi ha cert reconeixement als parlars com els de l’Espluga de Francolí i de Vimbodí i Poblet?

Sí. De fet, el català de la meva besàvia de Vallclara era molt més ric que el català que parlem ara. És evident: la nostra llengua s’està empobrint, ja sigui per com es toca amb l’anglès i el castellà, o perquè, amb els whatsapps i tot plegat, parlem molt menys que abans: ara es redueix tot a missatges curts. Però sí, tinc un plaer secret: sovint he apuntat paraules que he sentit dir a les meves àvies i les he fet servir, per exemple, al llibre.

Què representa en l’obra el títol “La llei de l’hivern”?

A l’hivern, amb el fred, hi ha molts arbres que perden totes les fulles perquè toca. Els veus absolutament despullats i exposats. Ve la primavera, i amb ella, el miracle: d’aquella branca pelada en neix una flor. La idea és aquesta: cal deixar anar per rebre allò nou.

El llibre pren forma de monòleg intimista, en primera persona, quina és la intenció o propòsit d’aquesta proposta?

El llibre no soc jo, és una invenció. Ara bé, perquè fos creïble vaig haver-lo d’escriure en primera persona, com un monòleg torrencial.

Gemma la protagonista, una dona, torna a les arrels per vetllar per la mort, i el record, del seu avi Ricard. Hi ha algun interès a mostrar la tessitura que sempre hi ha entorn la mort?

Sí, m’agradava presentar la idea de la mort com si en el fons no fos tan definitiva. Una cosa és el cos de la persona, però tot el que hi ha a dins –els pensaments, els records, els secrets– tot això no pot ser que desaparegui. En aquest llibre és com si l’avi fos capaç de moure les estrelles del cel, de convertir-se en arbre, de ser la veu que la guia a cau d’orella.

Hi ha alguna connexió més entre la teva obra i les teves arrels a la comarca?

Segur que sí. Estic molt contenta de venir d’on vinc. Un dia passejava per l’Espluga i pensava: te n’adones? Anys enrere per aquí hi passejaven els teus avis. La vida és això: aquell era el seu temps, ara estic vivint el meu, i d'aquí a molts anys hi haurà persones noves. Hi ha a qui això l'espanta. A mi no, perquè em fa pensar en la fortuna de ser viu.

És una obra atemporal on es podria dir que les persones que s’han allunyat de les arrels, en tots els temps, s’hi poden sentir reflectides?

Sí. Perquè tard o d’hora acabem tornant al lloc d’on un dia ens hem escapat. I no només al lloc: també a les persones.

La Solitud existeix per tu, Gemma?

No. Mai estem sols. Només de pensar en algú ja és com si el tinguessis al teu costat. O fins i tot sento que el foc a terra, els ocells, els llibres, les cançons, ja em fan companyia. Tot i que tinc molts bons amics, mai he tingut la necessitat d’estar sempre amb algú al costat. El temps d’estar amb tu mateix també estan molt bé. De fet, si estàs amb tu no estàs sol.