El Manzano, com el coneixen a Santa Coloma, participa des de fa un any com a actor en una proposta innovadora que ofereix l’Hospital d’Igualada: el projecte 4D Health, amb formacions i simulacions d’escenes mèdiques per a estudiants de medicina, infermeria i altres tasques sanitàries. Ell, com a actor, cada dia simula ser un pacient, representa una escena fictícia en un hospital simulat, amb un guió i les directrius d’un metge, en dues actuacions diàries, una tasca voluntària a què dedica part del seu matí.

Biografia: Antonio Manzano va néixer el 1949, i tot i ser d’Igualada se sent també colomí. Un cop jubilat, després d’anys de treballar com a banquer, es va iniciar en el món del teatre per casualitat. El seu primer paper com a actor va ser de coronel a l’obra ‘La garra’, i tot i el respecte de les primeres actuacions, quinze anys després encara es dedica al teatre des de diferents vessants. Una amb la companyia Teatristòric de Santa coloma, que combina teatre i fets històrics, i l’altra a l’Hospital d’Igualada, on després d’haver acompanyat la seva dona en un procés de càncer va entrar a formar part d’un programa per simular escenes i personatges per a la formació del personal sanitari. Unes tasques voluntàries que afirma que li serveixen per treballar la memòria, aprendre història i, per què no, rejovenir.

Què fas a l’Hospital d’Igualada?
El 4D Health és un projecte a l’Hospital (crec que es tradueix com a quarta salut) d’Igualada. Jo hi participo com a actor; uns dies abans de l’actuació m’envien un guió senzill, després hi vaig i el desenvolupo. Sempre he de fer o de malalt o de familiar d’un malalt, i amb càmeres ho graven tot des d’un centre de recepció; és així com valoren la reacció dels metges i infermers davant de la situació del guió. A més a més, també soc dirigit per un pinganillo, un metge em dona pautes perquè exageri o no. Un cop quasi vaig fer plorar un infermer de quart curs amb la meva interpretació, i el director em va avisar perquè afluixés la interpretació.

Quines coses es valoren?

Doncs jo pel que veig posen l’ull en tot, des de les actuacions importants fins als petits detalls protocol·laris, o com s’enfronten a reaccions no esperades. Per exemple, hi ha moments en què personal de maquillatge entra a escena; un cop són fora els sanitaris que estan aprenent, em pinten d’una manera i de sobte el guió gira i la trama es complica, i resulta que la medicació que m’han suposadament receptat m’ha provocat alguna reacció i els estudiants ho han d’esbrinar.

Quina ha estat l’actuació més impressionant?

Tot en general és un muntatge impressionant, a vegades actuem amb les ambulàncies i tot, en general tot ho és. També el fet que tot és gravat impressiona, i sovint tinc la sensació d’estar gravant una pel·lícula.

Quina és la teva rutina a l’hospital, i què és el que valores més de fer-ho?

Soc voluntari, em paguen el dinar perquè començo a les vuit del dematí i fins a dos quarts de tres de la tarda encara estic fent la tasca. Faig dues actuacions diàries, està molt ben muntat i m’ho passo bé, em passa molt ràpid, set o vuit hores i són com si fossin tres, amb descansos i tot. Els actors anem per un cantó i els estudiants i docents per l’altre, som com dos mons que no ens creuem.

M’agrada perquè hi ha moments divertits, en què veus com els estudiants es relaxen quan entra el doctor o doctora i llavors s’obliden de prendre els instruments de cures, o es deixen el pacient sense tapar perquè tornen al teatre i els docents els ho fan corregir tot, és molt interessant, i meticulós amb els protocols; les correccions són el més important.

Quines qualitats has de tenir per actuar en aquestes simulacions?

Has de fer de malalt i ser malalt, com qualsevol altre paper. Jo estic a la llista, i allà tots som importants, la nostra actuació ho és per veure la reacció dels futurs sanitaris. Però et diria que som importants com qualsevol persona de qualsevol equip ho és, com el personal de neteja ho és en qualsevol oficina.

Què n’aprens, d’aquestes actuacions?

S’aprèn molt de la vida, la veritat és que les situacions més divertides són com les comèdies d’embolics, els equívocs, amb les coincidències amb els noms i cognoms, o donar per descomptades certes coses.

Una vegada vaig interpretar un Josep que s’havia vestit perquè volia marxar ja de l’hospital; en la mateixa habitació hi actuava un altre malalt que també s’havia de dir Josep i era a qui anava adreçada l’alta... L’infermer/a, en veure’m a mi vestit, em va dir “ets el Josep”, i em va donar l’alta a mi en comptes de l’altre pacient/actor, i jo vaig marxar d’escena ben content.

L’objectiu del projecte és assegurar els protocols?

Sí, i tant. També a vegades els provoques noves situacions sense voler amb el que va sortint. Ara entenc per què quan anem als metges sempre confirmen molt les teves dades, nom i dos cognoms, perquè ¿qui diu que no hi ha una altra persona amb el teu mateix nom allà en aquell moment?

Com vas iniciar-te en el món del teatre?

Vaig arribar al teatre per casualitat, a l’associació de jubilats, on col·laboro amb la junta. Llavors necessitaven algun jubilat per representar un coronel anglès que havia estat a l’Índia i anava mig esguerrat, del 1800, i portava un amulet que era una garra, per això l’obra es deia La garra. Va ser per casualitat, jo havia fet algun espot publicitari i fins i tot havia sigut extra en una pel·lícula, però mai m’havia interessat per fer teatre. Però una cosa et porta a l’altra, i si estàs en una associació al final vas d’una cosa a l’altra.

A partir d’aquí tot va anar rodat, a la Fira de Tàrrega em van dir si volia participar-hi i vaig dir bé, doncs vinga, de figurant o d’ajudant, i m’hi apunto, i a la companyia Teatristòric, i fins ara.

Com vas arribar a actuar a l’Hospital d’Igualada?

A l’hospital simulat per a les sessions de teatre m’hi va recomanar el mateix Hospital d’Igualada, des de l’àrea de pal·liatius. Jo havia estat durant un temps anant-hi cada dia amb la meva dona, que va patir de càncer. Ella es va morir, i em coneixien, a la unitat de pal·liatius, d’anar-hi cada dia durant tot un any, i valoraven molt el que jo havia fet durant tot aquell temps —la treia d’excursió, organitzava videoconferències per acomiadar-la amb els estimats—, i van pensar que podria servir per representar el paper de malalt o familiar en aquestes sessions.

Es van portar molt bé amb la meva dona, em deixaven fer de tot per acompanyar-la a la mort, m’hi estava vint hores i perquè em feien fora, em deien: “Vostè és íntegre i té un caràcter fort”, i jo els deia: “Jo només afronto la vida, tot i que pateixo igual que un altre, però no ho demostro perquè la meva dona és la qui pateix més, i aquí dintre l’he de fer bona.”

Què és el teatre per a tu, Manzano?

A mi m’aporta joventut, perquè sempre vaig amb gent jove, de gent gran n’hi som pocs. Dels setze que som a Teatristòric ara mateix fent l’obra Els privilegis de mercat jo soc el més gran, i quan una persona gran està amb jovent li aporta altres coses, parlem d’altres coses que no són els nostres mals. Recomanaria a la gent que fessin el que els proposin i siguin capaços; és clar, t’han d’agradar les coses que fas, i la gent gran podem participar en tota mena d’activitats i t’hi sents més bé, estàs més actiu, bé..., i doncs, el teatre també m’ajuda a aprendre història i com funciona la vida, a analitzar la realitat, i això et dona experiència.