L’Anna i l’Òscar tenen una de les portes més artístiques de Montblanc, al carrer Riber, on viuen i tenen el taller d’ebenisteria artística.

Biografia: L’Anna i l’Òscar van venir fa un temps a viure a Montblanc. Ell és ebenista i per tradició familiar va aprendre l’ofici. Després va estudiar el grau superior de Belles Arts i és mestre artesà de totes les tècniques. Ha impartit classes a Barcelona i col·labora en diferents tallers de restauració de peces d’instruments. Ella és patronista d’ofici i alumna seva i han fusionat els seus coneixements en aquest ofici.

Des de quan us dediqueu a l’ebenisteria artística?
Vaig començar al taller del meu pare, on vaig aprendre totes les tècniques d’ebenisteria antiga. Després vaig treballar en diferents tallers, on vaig aprendre fusteria convencional, fusteria industrial, talla en imatges i torneria artesana. Després del 2009, d’un declivi personal i laboral, vaig voler recuperar tot el que havia après i dedicar-me exclusivament a l’artesania feta a mà.

Quins processos caracteritza l’ebenisteria artística?
Es caracteritza pels coneixements i cures de la fusta, en què es fan servir diferents tècniques per a diferents treballs. Per exemple, no és el mateix fer un gerro on la fusta l’has de treballar en diferents pautes perquè recuperi la humitat, que fer un moble o porta, on la fusta ha de ser estudiada i cuidada a l’hora de tallar-la per evitar torsions. La cura de la fusta, el seu assecament i sobretot com es talla, és fonamental per fer bons treballs. Una altra característica és el treball a mà, sense cap ajuda mecànica, això dona una personalitat única a la peça.

On us ha calgut anar per aprofundir en aquest ofici?
El fet de treballar en diferents tallers i el fet d’haver perdut l’empresa que vaig crear el 2004 em va fer replantejar el meu futur en aquest ofici i vaig recuperar tècniques i coneixements antics, em vaig especialitzar en el que més m’agrada, el contacte amb la fusta. Al taller del meu pare es treballava tot a mà, des del serrat de la fusta fins al polit amb ganiveta o vidre. Vaig tenir la sort de col·laborar amb els millors tallers, des d’un tallista que creava imatges per als passos de Setmana Santa a Sevilla (a Mairena del Alcor), a l’últim torner artesà al barri de Gràcia (Torneria Magret), passant per un ebenista de Castelldefels (José Iniseta) i per la fusteria Ros de Begues, on fèiem mobiliari i interiorisme. Quan ja tens els coneixements bàsics de l’ofici, el següent ve per ser autodidacta.

Queden fusteries antigues, encara, on s’especialitzen?
Al país no gaires, sí que sorgeixen nous tallers on s’apliquen tècniques antigues en maquinària moderna, tipus control numèric, on treballadors amb coneixements informàtics reprodueixen treballs amb més rapidesa i perfecció. Segueixo a les xarxes socials diferents artesans del país i d’altres països, sembla que hi ha un ressorgiment general, no per igual. En el món artesà, en concret en el de la fusta, existeix l’art de la talla, marqueteria, talacea, torn, ebenisteria, parquets; dominar tots els oficis és molt complicat, antigament es trobaven tallers especialitzats que col·laboraven entre ells. En l’actualitat, el tancament de molts tallers ha fet que la concentració en un sol artesà domini molts d’aquests oficis.

Hi ha formació, en aquesta artesania? Quines sortides laborals té?
A l’escola industrial l’ofici de la fusteria cada cop és més convencional, a Belles Arts hi ha una tendència preocupant cap a la digitalització de les arts. Conec territoris on aposten per l’aprenentatge d’oficis i es creen escoles amb artesans, per recuperar jovent que no estudia, persones que han perdut la feina. Té sortida, hi ha públic per a tots els gustos. Em dedico a l’artesania des de fa dècades i tinc clients de diferents poders adquisitius que fan treballs adaptats a la butxaca i per a tallers de restauració i museus.

Per què heu acabat a Montblanc? I què us heu proposat fer a la comarca amb el vostre projecte?
És totalment casual. La vida per a un artesà a Barcelona és totalment insostenible; vaig donar veus a clients acabalats per accedir a una casa pairal o una casa vella abandonada per restaurar, la idea era restaurar-la i que la compressin o lloguessin. Tot va sortir rodat per poder comprar la casa de Cal Poca a un amic de Barcelona, i des de l’1 juny del 2019, junt amb la meva companya, Anna Garcia —ella és patronista d’ofici i alumna meva a l’escola Ecore—, conjuntament hem començat aquest projecte en què fusionem els nostres coneixement. No anem tan ràpid com ens agradaria, ens ho fem tot nosaltres, llum, aigua, pintura i mobiliari.

La idea és fer una casa taller, totalment artesana, on es facin feines de tots els gremis de la fusta per ajudar la gent del poble en qualsevol necessitat de fusteria, i oferir art i artesania als visitants que vinguin al poble.

Què heu volgut explicar amb la porta artística del vostre taller?
La porta era la joia de la corona; de fet, era l’última peça per fer a la casa. Els dos anys de pandèmia ens han fet trontollar tots els plans, els estalvis han caigut més de pressa del compte, i com que no tenia feina, m’ha obligat a fer la porta abans d’hora. La porta és de fusta de roure francès, massissa, de 8 cm de gruix, feta a mà, sense frontisses ni cap clau. La porta representa la concentració de tots els oficis en un sol lloc, ebenisteria, arquitectura, talla, torn i incrustacions amb les tècniques de talacea. Les talles que coronen la porta són fetes en bloc, amb fusta de cedre i poplar, tallades amb gúbia. La intenció és expressar les tècniques que domino i donar a conèixer les meves habilitats.

Quin valor i singularitats té una peça feta amb ebenisteria artística?
En un món cada cop més globalitzat, on el consum és un depredador de cultures, l’artesania és com un salvavides, una glopada d’aire fresca per a la societat. L’exclusivitat de tindre alguna cosa personal té molt de pes, és una cosa que es poden permetre uns pocs, fins ara. Recuperar els oficis on pots tindre una peça adequada a les teves necessitats i la teva butxaca és una oportunitat que ha d’arribar a tothom, com han fet els nostres avantpassats.

Què us omple més d’aquest ofici?
El vincle amb la fusta i la satisfacció dels clients. Al llarg de la meva carrera en aquest ofici he anat estimant cada cop més els arbres, la seva bellesa, i a entendre-la cada cop millor. Com a enamorat del meu ofici, he de dir que cada cop més treballo amb fustes recuperades i de tales de boscos controlats. Una de les peculiaritats que destaco a casa és l’estima per la fusta. A casa hi ha fustes de quatre continents diferents, de fusteries antigues que han tancat; aquestes fustes importades són per a treballs excepcionals: niangó, cocobolo, banús, etimoe, sapel·li, roure asiàtic, bolondo i d’altres. Conservo fustes del país d’arbres morts que he tallat jo mateix i he deixat assecar durant més de vint anys en tronc. Aquestes fustes són per fer gerros i utensilis per a cuines: freixe, om, roure, morera, xiprer i altres, i el meu preferit, el plataner, un arbre desprestigiat, però per a mi no.

A Catalunya hi havia un costum antic, ja perdut, que quan naixia la pubilla en una casa paira, el masover encarregava a l’artesà de torn un baül per fer l’aixovar. L’artesà tallava una alzina o roure i preparava al tros una fossa amb cendra i calç, el tronc sencer s’enterrava allà, i un any abans del casament de la pubilla es recuperava i es feia el baül català, ben apreciat en la nostra cultura. Aquesta tècnica l’he recuperada, però amb fusta de Platanus, que conservo per fer treballs de col·lecció.

El vincle que tinc amb les fustes que conservo és un lligam que em deixa expressar el meu sentiment perquè el client s’emporti una part de mi.

Teniu alguna peça de la qual us sentiu especialment orgullosos?
Moltes, és difícil dir-ne una: un moble de cedre del segle XVI, lacat amb blanc i pa d’or; uns gerros de plataner, que van ser exposat a la universitat de disseny IED; unes aliances per a una parella de Califòrnia fetes amb quatre fustes i or blanc, unes culleres d’olivera mil·lenària, un bastó per a una jutgessa amb fusta de caoba i ivori, un anell d’alçada amb fusta de banús blanc, banús negre, ivori i coronat amb or. Molts treballs en què he dedicat cos i ànima.

Creieu que s’està retornant el valor als oficis antics?
Al meu entendre sí, primer perquè és un patrimoni molt humà, en un món en què les màquines agafen cada cop més protagonisme; és necessari no oblidar d’on venim. No es pot lluitar en contra del progrés, però l’artesania hi té cabuda. Donar els coneixements a la gent és necessari perquè se sentin útils, despertar la curiositat a les noves generacions és positiu, ensenyar el que costa fer les coses, cometre errors per solucionar-los després amb habilitat, té un punt de satisfacció positiu. Penso que estem en un món accelerat i cada cop més globalitzat en què es perden drets i cultures. Els països més gelosos a conservar les cultures lluitaran per conservar patrimonis culturals i donar suport a altres generacions en què es veuen perdudes i sense possibilitats de futur. Després hi ha territoris on és més factible. Per exemple, Montblanc seria un punt important, ja que és un terreny reduït on el turisme de país i estrangers podrien venir a comprar artesania d’artesans del mateix poble. Això a la gran ciutat és més complex i difícil, perquè hi ha molta competència i diversitat.