Com et neix la passió pel patinatge artístic?
Em neix la passió pel patinatge quan la meva mare em va inscriure al Casal de l’Espluga de Francolí, amb la professora Sabina Masdeu, ja que ella ja l’havia practicat quan era petita.
Només tenia ganes que arribés un dilluns o dimecres per poder patinar i mai no en tenia prou.

Formes part indiscutible del Reus Deportiu; et sents realitzada dintre l’equip i quins són els millors records que en conserves des que en formes part?
Ara per ara, el Reus Deportiu forma una gran part de mi i escriu molt de la meva història sobre rodes. Aquest club em va millorar la tècnica i em va fer créixer i lluitar pels meus somnis.
Dins l’equip som com germanes, ja que passem moltes hores a la pista i són un gran suport per mi, són persones que recordaré tota la vida.
Un dels millors records és la temporada del 2012 amb un ball anomenat «Carta Blanca», amb el qual tot el grup vam assolir el nostre objectiu i el somni de qualsevol patinadora: la medalla d’or al campionat del món celebrat a Auckland, Nova Zelanda. Tot i això, sempre portaré a dins del cor tots els anys viscuts a Reus pel patinatge.

Com gaudeixes més, amb coreografies d’equip o bé individuals?
Individualment, l’any 2012 em van trobar una lesió a l’esquena que em va impedir seguir amb la meva carrera del patinatge individual, però també gaudia amb les meves coreografies, ja que en aquell moment ets només tu i tot depèn del que facis i el que hagis treballat anteriorment.
En canvi, en grup és diferent, els nervis d’abans de sortir a actuar són globals i has d’intentar ser forta i que no es noti; la coreografia en equip sempre és més complexa, ja que hem de fer pinya i anar tots a l’una. Has de donar al cent per cent i confiar que les companyes també ho facin.

És un esport exigent? Quin és el teu pla de treball esportiu setmanal?
El patinatge és un esport molt exigent, ja que et jugues en cinc minuts el treball que portes mesos practicant. No hi ha segones oportunitats.
El pla de treball varia segons la data del campionat, però, normalment, fem cinc dies a la setmana de quatre hores. És un esport en què has de sacrificar molt la vida social, però, si el teu objectiu és arribar al màxim, val la pena deixar-se aquestes hores a la pista. He après a gestionar el temps d’estudi, d’entrenament i de treball, ja que també estic d’entrenadora al club. Sembla impossible, però tinc temps per a tot.

A on t’agradaria arribar dintre d’aquest món?
M’hauria agradat poder seguir practicant patinatge individual, però com que les lesions no m’ho permeten estic centrada en el grup xou.
L’any 2012 vaig complir el meu somni en ser campiona del món; m’agradaria poder-ho repetir, ja que és una experiència única, inesborrable i és la satisfacció màxima després de treballar dur tota la temporada.
Per altra banda, també vull créixer com entrenadora i que les meves patinadores arribin on es proposin.

Creus que avui dia és un esport prou reconegut?
No, aquest esport mai no ha estat prou reconegut, ja que, per la meva experiència, no he tingut avantatges que em facilitessin els estudis i ho he compaginat com he pogut. A part dels estudis, és un esport minoritari si ho comparem amb el futbol, i els desplaçaments els hem de pagar nosaltres; això suposa col·laborar en la venda de calendaris, butlletins, entrades de festivals…

Què recomanaries a un/a nen/nena que volgués dedicar-se al patinatge artístic?
Recomanaria que mai no deixés d’estudiar per practicar l’esport, ja que no es pot viure d’això.  I li diria que, si un patinador vol créixer, pot créixer. Només depèn de nosaltres, que mai no tinguin por de posar-se un gran objectiu, perquè no hi ha res impossible.