Omar Bouyahri viu a Santa Coloma i el passat dilluns 4 de setembre va ser un dels graduats de la Llar-Escola de Vida, un projecte social creat a la vila per tal d’acompanyar menors sense família vinguts d’altres països en la seva emancipació un cop els Serveis Socials ja no se’n poden fer càrrec. A més, l’Omar treballa a la vila, a la brigada municipal, i ha començat a fer substitucions com a educador al centre que el va acollir quan va arribar al nostre país.

Biografia: 

L’Omar va néixer el 2001 a la regió de Tinghir, en un poble petit de l’Atlas marroquí de cent habitants, en el qual la majoria es dediquen a l’agricultura i a la venda de productes.

Amb disset anys va contactar amb gent per passar el Mediterrani fins a arribar a les costes d’Algesires. Va ser un dilluns de novembre del 2018. Quan hi va arribar va voler anar fins a Barcelona, on davant del col·lapse dels centres d’acollida per l’allau de menors va dormir durant tres dies en una comissaria. Va sortir a les notícies explicant el seu cas i el de la trentena de menors que no trobaven lloc on ser acollits. Finalment, per mitjà d’una noia marroquina de Barcelona, va contactar amb el Centre Sirius de Santa Coloma de Queralt, on va ser acollit. Després de dos anys al centre va anar a un pis gestionat per l’entitat Llar-Escola de Vida, creada a Santa Coloma de Queralt per acompanyar els joves que sortien del centre amb voluntaris de la vila.

Cinc anys després d’haver entrat al centre, durant aquest 2023 s’ha graduat i hi ha tornat, aquest cop per fer d’educador durant les substitucions d’estiu. Des del juliol combina la feina a la brigada municipal de la vila, feina gestionada des del Consell Comarcal, amb la d’acompanyar menors que han arribat des d’altres països com el seu.

Omar, ens vols explicar com va ser el teu viatge fins aquí?

Vaig arribar a Tànger a través d’un contacte familiar, i un bon home em va portar fins a la ciutat per embarcar-me en una pastera. Durant el trajecte de Tànger a l’embarcació vam estar quasi trenta persones en una furgoneta de poc més de nou places. Aquell va ser el primer moment en què vaig sentir por perquè ens costava respirar. Un cop a l’embarcació, també vaig sentir neguit en la violenta arrencada de la pastera, perquè ens va obligar a aferrar-nos els uns als altres per no caure a l’aigua. El trajecte va ser força tranquil. Després, a més, era la primera vegada que veia el mar, i només pensava si en arribar em podria banyar en aquella aigua tan salada.

Quina va ser la teva experiència a Santa Coloma com a menor nouvingut?

Vaig arribar a Santa Coloma arran d’una altra educadora de Barcelona que em va ajudar a anar a Mossos i explicar la meva situació. Amb disset anys ja havia sortit a les notícies i vaig ser acompanyat pels Mossos fins a la residència, ja que feia tres dies que dormia en una comissaria de Barcelona amb la resta dels nois. La meva entrada acompanyat de la policia va impactar la resta de menors, que van pensar que jo era molt dolent.

Després tot va ser més fàcil, gràcies als meus companys i als educadors i educadores, que em van ajudar molt, i jo vaig respondre sempre molt bé, també. No em van posar mai cap falta, a mi.

Com va ser el tràmit d’arreglar els teus papers?

Vaig tenir molts problemes, per arreglar el meu passaport. En molts casos l’edat no correspon i vaig estar un any sense poder resoldre-ho. Després va coincidir amb la crisi de la covid-19 i amb les quarantenes tot es va endarrerir encara més. Tot era molt més complicat encara, i tot i que m’ajudava gent que entenien més que jo la llengua i els tràmits vaig trigar dos anys a aconseguir tenir en regla els papers.

Què et va suposar aquest entrebanc? 

Doncs vaig haver d’estar més temps del que em tocava al centre. Vaig entrar-hi als disset i no en vaig poder marxar fins als dinou perquè encara no tenia papers, i els educadors/es van lluitar per deixar-ho tot aclarit. Fins i tot, la directora de llavors del Centre Sirius em va buscar una feina a través del Consell Comarcal. Però jo el que realment volia era estudiar, alguna mena d’estudis superiors, però no vaig tenir opció.

Llavors gràcies als esforços dels altres vaig poder optar a un treball amb dinou anys i fer front al fet d’haver de marxar del centre. Som els primers de la comarca que van rebre l’ajut del Consell Comarcal per regularitzar els papers. 

Com va ser marxar del centre?

Fins que no vaig poder trobar un pis vaig poder estar al centre, van ser només uns dos mesos, i llavors amb un company en la mateixa situació que jo vam trobar un pis a Santa Coloma de Queralt, i la tasca del Consell Comarcal la fèiem a la brigada municipal del poble. Vaig estar un any contractat pel Consell Comarcal, i després ha sigut el mateix Ajuntament de Santa Coloma qui m’ha renovat el contracte. 

Després d’un any de viure amb el meu company vam ser acollits pel projecte Llar-Escola de Vida, amb el Kiku. Ells volien acollir-nos abans, però no ho van poder fer per problemes de papers, com sempre. Però al cap d’un any van signar un conveni amb l’Ajuntament per un pis social al qual vam poder accedir a través del projecte. 

Omar, com veus el teu futur? Continuaràs vivint a Santa Coloma de Queralt?

La veritat és que Santa Coloma m’encanta, sempre m’hi he trobat molt bé, no m’he avorrit mai i la gent m’ha tractat sempre amb respecte. Hi tinc amics i amigues, i mai he sofert cap mal gest ni paraula de desconfiança de la resta. 

Què ha estat per a tu la Llar-Escola de Vida?

Doncs molt. Ho ha estat tot. Quan vaig conèixer el Kiku i la resta de voluntaris, venien al centre a donar-nos classes de català, perquè nosaltres no teníem accés a estudis per no tenir papers. Jo volia saber més i aprendre i ell ens feia classes de teatre, ens prenia a veure coses culturals i sempre apreníem coses amb ells. Finalment va ser un gran suport per a nosaltres, com ho fa la família, ens han ajudat a comprendre millor aquest món. Es van assegurar que tinguéssim les eines necessàries per anar sols per la vida.

Ara ets educador. Com és estar a l’altre costat?

Jo des que hi era com a jove ja deia als educadors i a la directora que m’agradaria ser educador del centre. I ells m’encoratjaven que ho provés, em deien que tenia moltes qualitats per fer-ho i al final se m’ha complert també aquest somni.

Ara entenc com se senten els educadors en cuidar tants nois i comprenc moltes coses, com les normes a què ens hem d’acostumar i fer entendre als infants perquè la convivència sigui bona. 

També, ara sento que els nois veuen en mi un referent, em veuen i diuen: què passa aquí? I es plantegen també la possibilitat de ser-ho, com jo. 

Et consideres un referent?

Doncs sembla ser que sí, que ho soc. Però el meu futur vocacional és ser camioner i m’estic formant per aconseguir-ho. Ja tinc la meitat dels estudis i em queda menys per complir un altre somni.