Ismael Porta es va encarregar del disseny i creació dels capgrossos de Vallclara, que van ser batejats el passat diumenge 27 d’agost en plena festa major de la vila.

Biografia: Ismael Porta va néixer el 1961 a Montblanc. És escenògraf i director del Museu Pessebre de Catalunya. 
Primerament, va estudiar l’Institut del Teatre durant quatre anys. Un dels seus primers projectes va ser pels decorats de la Passió l’Olesa i després va participar en els primers decorats de l’obra Mar i Cel de Dagoll Dagom, un cel que havia reproduït en una de les escenes d’un diorama del pessebre. Durant anys ha fet figures de pessebre, el mural del Consell Comarcal dissenyat pel seu oncle i pintat per ell al fresc, la Mulassa, la rèplica dels Gegants i Nanos de Montblanc, els decorats dels Pastorets i d’altres tantes entitats de la vila i de la comarca.
Com va sorgir la proposta?

La proposta me la va fer l’exalcalde de Vallclara Rosendo Roig, que feia temps que volien tenir uns capgrossos. Al principi no sabíem si fer un capgròs o un nan, i vam buscar la manera de fer-los més singulars. Ells van triar uns personatges reals de Vallclara, singulars, que tinguessin història per caracteritzar-los. Finalment, ells van triar el Meliton, un agutzil del poble, amb una trompeta i que tenia el cap allargat i amb barbeta grossa. I ella, la dona triada per caracteritzar, va ser la primera dona emprenedora de la vila, digue-m’ho així, perquè va arribar de fora i va muntar ella sola quatre granges de pollastres, i la gent la recordava amb un pollastre penjant perquè deien que quan se li’n moria algun se’l penjava i el regalava a la gent. La seva imatge, mirant les fotografies, semblava d’una bruixa, amb mocador negre i tot.

Com va ser el procés de crear-los?

Un cop vam decidir els personatges i les característiques arran d’una fotografia o del que recordava la gent el primer pas va ser modelar els caps amb fang. El Jaume Sosa i el Ramon Gavarró en tenien fotografies i m’hi van ajudar molt. Tot seguit vaig haver de fer el motlle amb silicona, que en ser un material tou s’ha d’encaixar en una estructura perquè s’aguanti, i en aquest cas era un caixó de fibra de vidre. Finalment, sobre la silicona també vaig treballar l’estructura final amb fibra de vidre que aguanta més que el cartó i és més resistent. Tot i que també té altres inconvenients per què és més laboriós i més tòxic.

L’acabat és igual als altres capgrossos i sí que estan pintats a l’oli que és la forma més tradicional i avui en dia es tendeix a pintar més amb pintura plàstica. La textura és més semblant a la pell.

Durant el procés també vam haver de pensar en el cabell, que en aquest cas és sintètic i en els vestits de cada capgròs que els vàrem dissenyar conjuntament amb les del Teler.

Quines coses també vas haver de tenir en compte a l'hora de fer-los?

El tel tema del pes és important, en aquest m estan fets amb fibra de vidre pesen menys i poden ser portats fins i tot per canalla, a banda que si caiguessin aguantarien bé el cop, com a molt perdrien la pintura. Perquè al principi no teníem clar qui ho portaria si grans o petits, i això s’ha de tenir en compte a l'hora de decidir per on veuran els portadors si són grans o petits canvia. També els vestits es va decidir fer-los amb gomes i ara qualsevol a partir de tretze anys podria fer-los ballar.

No hi duen haver gaires escenògrafs a la Conca de Barberà. Ets l’únic?

L’únic i fins i tot diria de la província per què en quedem pocs. De Catalunya ja en quedem pocs, hi ha els germans Castell Planes de Cardedeu que ells estan jubilats i ara continuen les seves nebodes i algú més. Tot i que hi ha altres professionals com fusters i ferrers que es dediquen a fer decoracions per a espectacles.

Quina és la visió d’un escenògraf?

La visió de l’escenògraf és la creació artística en sí, s’ha de fer tot. És com el de pessebrista però en mides molt més grans. 

Els passos inicials comencen amb la creació de la imatge del que vols fer i seguir fins a fer-los realitat en mida gran. És un acte de construcció ben complet en el que l’escenògraf ha de tenir en compte tots els detalls, si serà mòvil, les mides per transportar-lo, quines estructures caldrà en funció del pes, i moltes altres coses. Per exemple ara estic dissenyant un portal que ha de ser pel Pessebre vivent de l’Espluga de Francolí que hauré de fer amb fibra de vidre en grans mides també, i he de pensar en l’anclatje, en si serà a l’aire lliure.

En general un escenògraf ha de pensar en coses que no pensa ningú i asseguren que la construcció sigui adient, tot això s’anomena escenotècnia. 

Què és el que més t’agrada d’aquest ofici?

Això el que m’agrada a mi, i en el seu moment m’hagués agradat estudiar, però no hi havia en la meva època. Quan vaig aprendre jo faltava informació per tenir clar aquests conceptes com col·locar bé els llums d’un espectacle i llavors vaig haver d’aprendre-ho en grans projectes. 

Jo vaig tenir la sort d’un cop acabada la carrera vaig anar a Olesa de Montserrat, perquè se’ls hi havia creat el teatre per la Passió i llavors necessitaven fer nous decorats i vaig anar allí i vaig aprendre molt del fuster i de moltes d’aquestes tècniques per fer una bona escena com el detall de pintar els decorats amb la perspectiva de qui veurà el decorat de lluny.

Ismael és una tasca que necessita molta experimentació amb els materials?

Sí, i tant, també a vegades les coses s’aprenen per errors, és el cas d’un decorat en què havíem de fer un arrebossat d’una paret per un decorat i quan ja ho havíem provat amb tot, amb serradures, amb confeti, amb paper triturat i al final ho vam fer amb boles de poriexpan barrejades amb pintura perquè un dia se’n va caure un pot de cola damunt de les boles i vam trobar la solució al decorat.

Llavors vam dir, ostres, igual això ens va bé i ho vam pintar i des de l’última fila es podia veure l'arrebossat tal com volíem.

Una anècdota divertida per explicar?

Sí, una vegada vam haver d’envellir i destrossar tota la roba i les sabates que havien creat les cosidores de la roba de la Passió d’Olesa. El conflicte va venir perquè elles van fer uns vestits nous i a nosaltres no ens semblava que era ambientar l’obra, i vam haver d’envellir tot allò que elles havien fet de nou amb tot l'afecte del món.