Com se sent després d’haver fet aquest paper d’ambaixadora de la nostra llengua a Ginebra?
Molt contenta, ha estat una oportunitat excepcional. Teníem la possibilitat d’internacionalitzar la llengua, la cultura i el país; i, en el moment actual, no podíem desaprofitar-ho. L’European Language Equality Network (ELEN) és un espai de coordinació a escala europea i institucional molt interessant.

Quins serien els principals greuges de l’Estat espanyol envers la llengua nacional del nostre país i del conjunt dels Països Catalans i que recull l’informe de la Plataforma per la Llengua, «The Catalan case»?
Després de trenta-cinc anys de democràcia, veiem que la proposta de construir un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic no s’ha consolidat. Així, a «The Catalan Case», amb el recull de vulneració de drets a ciutadans catalanoparlants, es posa de manifest que la situació de la llengua catalana no és una situació normal, pel fet de no disposar d’un estat que s’hi senti vinculat i tingui la capacitat de potenciar-la. La laminació i els atacs al model de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya i de les Illes Balears, el tancament dels mitjans de comunicació en català al País Valencià o, més recentment, la invenció del LAPAO a la Franja de Ponent són només alguns exemples que fan evident que cal un estat a favor perquè una llengua tingui la possibilitat de desenvolupar-se com una llengua normal.
 
Com es veu des d’aquesta mena d’organismes i, en general, vostè que ha viatjat tant, el cas català?
Des de la Generalitat s’han anat fent coses, però encara queda molta feina a fer. S’ha de planificar clarament on volem arribar i quin és el missatge que volem transmetre a l’exterior. Per donar només algunes pinzellades breus a tall d’exemple, podríem dir que a Anglaterra caldria reforçar l’argument de la legitimitat d’un referèndum i unes eleccions. A Alemanya hauríem d’intentar evitar ressonàncies a termes «nacionals», perquè aquest concepte té significats diferents en altres realitats. A Itàlia la comparació a superar és la qüestió únicament econòmica. A França, per exemple, es podria subratllar el procés democràtic. A Bèlgica, caldria insistir en la vocació europeista de Catalunya. I a Suïssa, que tenen quatre llengües oficials, la qüestió lingüística catalana podria ser més fàcil de copsar. Però, en general, a Europa la premsa està prou pendent del procés. Barcelona és una marca important i, juntament amb la del conjunt de Catalunya, l’hem d’aprofitar.

Moltes vegades parlem de l’Estat espanyol, però països com França en els territoris catalans o Itàlia a l’Alguer tampoc no deuen fer gaire bé la seva feina, no creu?
Són contextos ben diferents, és cert. En el cas de la Catalunya Nord, la situació és extremadament complexa, però podem percebre certs ínputs que ens fan pensar en un demà en positiu: el teixit associatiu, sobretot quant a educació i cultura, és viu i hi ha una catalanitat latent que caldria articular.
El cas de l’Alguer és ben particular. He fet diverses estades a la «Barceloneta», com s’anomena popularment aquesta ciutat catalana de Sardenya i la situació és evident. La transmissió intergeneracional s’ha estroncat, en els propers anys seria molt necessari que la gent jove activés la seva relació amb la llengua i amb la resta de territoris de parla catalana. Hi ha, però, grups de persones vinculades al territori que s’esmercen a treballar en aquesta línia.
Les polítiques del nou estat haurien d’anar encaminades a millorar els vincles culturals entre allò que Joan Fuster en deia «els Països Catalans».

Després de la presentació de l’informe, quin és el camí que segueix si queda ben clar que l’Estat espanyol té clara incomprensió per la diversitat lingüística?
La nostra tasca de pedagogia internacional no finalitza aquí. De fet, des de l’ELEN estem preparant una sessió de treball amb europarlamentaris que tindrà lloc aquesta primavera. L’objectiu és anar al Parlament Europeu —en aquesta ocasió, a la seu d’Estrasburg— a intentar incidir en les polítiques europees.
Abans de l’estiu, a més, també estem acabant de concretar una nova compareixença a les Nacions Unides, on presentarem davant de tots els estats un nou informe detallat per àmbits de la situació de la llengua catalana i aprofitarem per acabar d’establir lligams amb agents de les institucions.

Com neix la seva vinculació en la lluita per la defensa de la nostra llengua nacional?
Des de ben jove que he estat conscient de quina és la situació del català i de quant de camí calia recórrer encara perquè fos una llengua normal. De fet, que la primera carrera que fes fos la de Filologia Catalana no va ser per casualitat. De la consciència vaig passar a l’acció, a participar en projectes en pro de la llengua, la cultura i el país, a visitar els territoris del nostre país, des dels Pirineus al País Valencià, les Terres de l’Ebre o les Illes, passant per les comarques interiors del nostre patrimoni, he anat coneixent gent que m’ha reafirmat en la necessitat de treballar per la nostra llengua comuna.

Què es pot fer a Europa quan una llengua amb la dimensió de la nostra no existeix oficialment?
Bàsicament, hi ha dues opcions: intentar negociar des de la situació actual per procurar que les institucions vegin com una riquesa la pluralitat interna o bé esdevenir un estat que promogui i potenciï la llengua i la cultura catalanes. Amb les estructures i la capacitat d’un estat, la internacionalització prendrà molta més força: reconeixement exterior, la llengua tindrà un estatus al mateix nivell que les altres oficials dels estats, més capacitat exportadora de les empreses, més possibilitats per fer aportacions als valors universals. Crec que culturalment ens hem de plantejar què podem oferir nosaltres al món. Pensem en la gastronomia, l’arquitectura, les arts plàstiques, el paisatge, etc.

És optimista amb vista al futur?
Sí. Sóc optimista! Aquest és un país de persones extraordinàries, on la innovació i la recerca han de ser fonamentals, podem ser un clúster cultural, un espai per a l’art i la creació i, al mateix temps, un exemple de democràcia. Tenim una gran sort, podem forjar un estat nou en ple segle XXI, podem construir una democràcia avançada on valgui la pena viure.