Durant els mesos de març i abril Nuèlia Tardiu va impartir tallers a Pontils i a Querol sobre l’impacte de les vespes asiàtiques (vespa velutina) al territori i per ensenyar a construir trampes per capturar aquests animals invasors que s’alimenten de les abelles. Durant la sequera de l’octubre passat van arribar a afectar el 45% de les arnes a Catalunya, entre el 20% i el 30% a Tarragona i Lleida, dues de les províncies menys afectades fins al moment, però on ja s’han començat a veure’n afectacions i fins i tot nius. També ara durant l’octubre i la resta de tardor és quan la vespa ja ha criat i se’n veuen moltes més, i les afectacions arriben a la recollida de la fruita dolça.

Biografia: Nuèlia Tardiu es dedica a l’apicultura conjuntament amb el seu germà, en el projecte de Mels Cal Racó de la vall de la Brufaganya. El seu germà va començar amb el projecte de Mels Cal Racó durant el 2011 i ella s’hi va afegir ara fa sis anys. Amb seu a Pontils, la Nuèlia també ha proposat diversos tallers mediambientals als pobles de la Brufaganya. 

El tipus d’apicultura que practiquen és transhumant, és a dir que mouen les abelles per així obtenir mels de més varietats florals. La de Cal Racó és una mel de collita pròpia que es produeix a la Brufaganya i que, per tant, fa que l’empresa estigui compromesa amb l’entorn, fent tallers i propostes mediambientals per cuidar les abelles de la comarca. 

Per què vau decidir fer el taller sobre trampes per a les vespes asiàtiques a Pontils?
Creiem que pot arribar a ser una situació crítica, com està passant a Galícia, Astúries i altres comunitats. A Catalunya creiem que s’està duent a terme una campanya, però en què només s’explica que pot afectar el món apícola, quan nosaltres pensem que és una problemàtica social, com ja està passant al nord.

Volem que la gent prengui consciència de la problemàtica i actuï perquè malauradament l’Administració no n’està fent prou difusió ni tampoc fent res per a la seva extinció. Les persones que treballem en l’apicultura sabem que el trampeig és molt més efectiu i assequible que no pas retirar-los i prou. Perquè el trampeig sigui productiu cal la implicació de la gent que vivim en l’entorn rural.

Quins són els conceptes que expliqueu perquè s’entengui el perill d’aquestes vespes?
Durant el taller expliquem la problemàtica de la vespa velutina, que com qualsevol altra espècie invasora no té cap depredador natural que en freni l’expansió. A més a més, al principi se’ns va dir que no s’adaptaria al clima d’aquí i ja s’ha començat a veure que sí que ho està fent. També expliquem que no només és que no hi tingui depredadors, sinó que aquesta espècie s’alimenta de pol·linitzadors, i en el cas de les abelles, a més de depredar-les, fa que no surtin de les arnes a recol·lectar perquè les vespes asiàtiques s’instal·len a les piquetes (portes d’accés) de les arnes i provoquen que acabin morint de gana i de brutícia. Les abelles són molt netes i caguen fora de les arnes o en treuen les restes, però si en quinze dies no s’atreveixen a sortir perquè noten l’agressió de la velutina fora, es van menjant el rebost i va embrutant l’arna, de manera que no és la depredació de la vespa la que les mata sinó el tancament i les infeccions de les arnes.

També durant la tardor passada la vespa velutina va afectar diverses plantacions de fruita dolça del municipi de Pontils. A l’octubre la vespa asiàtica ja s’ha començat a reproduir i n’hi ha molta presència, de manera que queixalen la fruita, i es nota en les pomes i peres de collites de la zona, que comencen a podrir-se.

També hi ha un risc d’impacte en el treball forestal. Al principi es creia que només feien nius en alçada, però a Galícia ja s’han adaptat a criar arran de terra i això les fa perilloses per a qualsevol tasca agrícola o forestal. Ja se’n coneixen atacs a personal amb motoserres i desbrossadores que no tenien present aquesta nova possibilitat. És a dir, també afectaria les activitats productives i alhora les de lleure, i ja si es reprodueixen serien un perill per al gaudi a l’aire lliure. Al nord s’han registrat morts de gent vinculada a activitats al medi natural com anar a buscar bolets per culpa de la vespa.

I quan és el millor moment per combatre-les?
El millor seria fer un trampeig de primavera, que és quan la reina surt de la hibernació i va boja per trobar sucre; hem calculat que fent això serien tres mil velutines que no naixerien a la tardor. Durant la tardor també és bo fer-ho perquè es poden capturar tant les reines com les obreres.

Quines tasques assumiu, els qui us dediqueu a la mel, que haurien de ser de les institucions?

En el tema de la velutina, res, ara per ara l’Administració l’única cosa que fa és posar en un mapa els nius que anem marcant. Al principi els agents forestals se’n feien càrrec i desmantellaven els nius, però ara ja les consideren espècie invasora instal·lada. L’única zona que se’n salva de Catalunya és la plana de Lleida, a la resta hi està molt instal·lada. A Galícia, després de tres anys gestionant-ho igual que aquí ara, ja s’han posat les piles i els ajuntaments fan trampeig i retirades de nius. 

En altres qüestions, més del mateix, el sector primari té un cansament a nivell de paperassa que no fa més que venir ganes de plegar, i la manera com gestionen això n’és un altre exemple. No som informàtics ni redactors de projectes, hem de dedicar-nos al camp, no a la paperassa. 

Quin és el dia a dia d’una persona dedicada a l’apicultura? Canvia en cada estació?

Sí, i tant, a la primavera hem d’anar seguint el seu ritme i anem a tot drap. L’estiu és viure entre aquí i muntanya, ja que un cop hem recollit la mel de romaní, que és la florida maca del Mediterrani, hem de pujar les arnes als Pirineus. Ara a l’octubre les comencem a baixar perquè no les agafi la hivernada. Durant l’hivern és quan anem més tranquils perquè elles hibernen, però els hem de donar suplements alimentaris perquè aguantin.

Es poden adulterar les mels?
Sí, i tant! Un bon exemple d’això són les mels de la Xina, en què l’abella no va a buscar el nèctar a la flor sinó que les alimenten amb preparats de sucre, i elles intenten fer una trofal·laxi per convertir-la en mel. El resultat és mel, però l’origen no n’és cap nèctar floral. 

La diferència amb les mels que nosaltres produïm és que no estan adulterades, segueixen el seu procés natural i només fem servir les nostres perquè avui en dia és molt difícil detectar-ne l’adulteració. Aquestes tenen, a més, totes les propietats de la mel, aminoàcids i vitamines en tota la seva potència, perquè quan s’escalfen perden la potencialitat d’aquests elements, com passa amb les plantes medicinals.

Més enllà de la importància que tenen les abelles en la pol·linització (allò que tothom sap), hi ha alguna curiositat que s’hauria de saber?
A mi hi ha dues coses que m’han cridat molt l’atenció de les abelles: una és que són els animals prehistòrics més antics que queden des dels dinosaures i això impacta molt també en els infants. L’altra és que això és degut al fet que l’abella s’ha anat adaptant a tots els canvis del clima i del planeta, demostrant una resiliència increïble. Fins i tot hi ha estudis que parlen que abans de la segona glaciació no vivien com ara, sinó que ho feien en petits grups, com les abelles germàniques o comunes. Tot va ser degut a aquesta adaptació, a un fort canvi de temperatura que les va fer ajuntar per treballar en comunitat. A mi tot això em fa pensar en tot el que podríem aprendre’n, ja que sembla que la societat ens fa tornar cada cop més individualistes. M’agrada pensar que aprendre a viure en comunitat és el que les ha salvat. Malgrat el que creiem, en la jerarquia de les abelles la reina és tan esclava com l’obrera que l’està alimentant, i és perquè no veneren la reina perquè sí, sinó que veneren la prioritat de tenir algú que es dediqui a criar perquè l’espècie pugui sobreviure. Podríem dir que la reina és la més esclava de totes i ni tan sols, pobreta, té fibló per poder-se defensar. 

Com veus el futur de les nostres abelles i del vostre ofici?
El futur de les abelles el veig tan fotut com el del sector primari. Amb l’escanyament de les administracions és molt difícil que la gent jove s’hi vulgui dedicar.