El pare de Montserrat Vilà va ser un dels primers passadors després d’escapar-se del camp de concentració. Gràcies a la seva valentia es van poder salvar moltes vides, i la seva filla ens explica la seva història.

El teu pare, Francesc Vilà, va ser un dels sis membres del primer escamot de les Rutes de la Llibertat l’any 1939. En què consistien aquestes rutes?
La ruta que feien servir els de Nosaltres Sols!, i després Estat Català, era una ruta que connectava l’exili a Perpinyà amb la resistència que organitzaven a Barcelona. Aquesta ruta anava des de Banyuls travessant el massís de l’Albera, passant per Mas Tarragona i Molinàs, la riera de Colera, fins a arribar a Llançà. Allà agafaven el tren fins a Barcelona, on acompanyaven les persones que havien ajudat a passar la frontera fins al seu consolat.

Quanta gent pot haver ajudat el teu pare i la resta de membres a escapar de l’horror del nazisme i del feixisme?
La Fundació Reeixida té comptabilitzades unes 700 o 800 fitxes, per tant, semblaria lògic pensar que poden arribar a un miler. És molt difícil ser més concrets perquè no es deixava constància de qui ni de quants passaven. Sí que s’ha pogut comprovar el pas d’aviadors polonesos, de polítics, de jueus i de gent compromesa amb la lluita antifeixista.

Sabies que el teu pare era passador, o ho vau descobrir amb el temps?
Ho he descobert fa poc més d’un any gràcies a la publicació en un diari digital d’una xerrada sobre les Rutes de la Llibertat organitzada per la Fundació Reeixida, on hi havia una fotografia on sortia el meu pare de jove. A aquesta xerrada hi va assistir el meu fill gran, i a partir d’aquell moment he anat coneixent aquesta part de la vida del meu pare.

Creus que la creació d’aquesta ruta homenatja i commemora a tots els que van haver de fugir?
La Fundació Reeixida homenatja i commemora a tots els que hi van participar d’una manera o altra, però es troba molt a faltar que aquest reconeixement es faci de manera oficial. El que van fer totes aquelles persones, arriscant la seva vida sense rebre res a canvi, va ser molt valent, i aquesta heroïcitat hauria de ser coneguda i reconeguda per les nostres institucions.

Què va suposar per al teu pare estar i escapar del camp de concentració d’Argelers?
El meu pare, com els seus companys de lluita, va perdre la guerra, però no va ser mai vençut. La seva ideologia i els seus afanys de llibertat es van mantenir durant tota la seva vida. El camp de concentració no va fer res més que avivar més el foc d’aquest desig d’alliberament de Catalunya. Hi va entrar amb 22 anys, i se’n va escapar al cap de pocs mesos veient que allà hi deixaria la vida, i va ser llavors que van decidir tornar a la Catalunya ocupada per Franco per reorganitzar la resistència a l’interior, creant un comitè d’acció que més tard seria el Front Nacional de Catalunya.

Com definiria el seu pare? Creu que tant ell com la resta de membres haurien de ser reconeguts?
El meu pare va ser un dels tants i tants herois que, en perdre la guerra, no van ser reconeguts pels vencedors. Però el meu pare, conjuntament amb tres companys de Nosaltres Sols!, van ser el primer grup que van tornar a Catalunya, el 27 de juliol del 1939, només sis mesos després de la desfeta, burlant tots els controls pirinencs de la Guàrdia Civil, la policia espanyola, els gendarmes pro Vichy i els de la Gestapo, que s’hi anaven instal·lant. Per aquest fet i per haver ajudat a salvar la vida a tanta i tanta gent, haurien de ser coneguts per tothom, amb les seves biografies als llibres d’història i amb plaques i carrers al seu nom, per ser recordats com a exemple per a les generacions futures, com han fet en altres països.

Les Rutes de la Llibertat haurien de formar part de la memòria històrica de Catalunya?
Estic convençuda que quan es puguin superar alguns entrebancs burocràtics, aquesta serà la ruta pels fets que he comentat abans. I segur que la podrem senyalitzar, com s’ha fet en altres recorreguts posteriors.

Creus que s’està donant prou valor històric a les Rutes de la Llibertat?
En absolut. Parlant amb professors d’història de batxiller, m’han comentat que d’aquesta part de la història i d’aquests fets no només no se’n parla, sinó que ni tan sols surten als llibres de text. Vaja, que fins i tot l’alumnat de batxiller desconeix el que van fer els seus compatriotes. Per això és tan important el reconeixement institucional, per fer-ne ressò i que el nostre jovent es pugui emmirallar en herois de veritat i les famílies puguem sentir-nos orgulloses del que van fer els nostres avantpassats.