Fem balanç de l’estrena d’Un mal día lo tiene cualquiera amb David Ortín, director i guionista de l’espectacle, i els actors Òscar Cantillo i Jordi Cartañá.

Tot i que van esgotar totes les entrades en una setmana, els artífexs d’Un mal día lo tiene cualquiera no se les veien totes. Malgrat l’experiència amb Coques i vi blanc, Pas de ronda i la nova Representació de la Llegenda de Sant Jordi, era la primera vegada que creaven un espectacle d’una hora i mitja de durada, sustentat amb només dos actors i sense fer referència a Montblanc.

S’acaba l’espectacle, el públic comença a aplaudir fins aixecar-se una bona estona... Què vau pensar o sentir en aquell moment?
David: Va ser una barreja entre satisfacció i alleujament. La setmana abans de l’estrena va ser molt intensa i esgotadora ja que calia acabar d’ajustar l’espectacle. Realment, hi havia nervis pensant si connectaria bé amb el públic montblanquí. Els seus riures i aplaudiments van ser la millor recompensa a tota la feina feta.
Òscar: Partint que jo sóc patidor de per si, la imatge de la gent aplaudint i posant-se dempeus és impressionant i molt agraïda. Sempre vols agradar al públic i fer que gaudeixi. Per tant, no hi ha millor manera d’acabar un espectacle on hi has posat al cent per cent de tu mateix.
Jordi: Vaig tenir la mateixa sensació que a Coques i vi blanc, una satisfacció immensa perquè amb aquell gest t’estan dient que l’espectacle els ha agradat moltíssim. En aquesta obra, la satisfacció ha estat doble perquè la fe ha sigut cega al no saber com podria respondre un públic al qual havíem acostumat a referències montblanquines.

Quines han estat les principals dificultats a l’hora de tirar endavant amb l’espectacle?
David: Déu n’hi do les que hi ha hagut! Hem de reconèixer que en alguns moments el projecte el vèiem molt costa amunt. En primer lloc, escriure el guió va portar gairebé tres anys, ja que sempre passava alguna cosa que ho retardava. Un cop convençuts els actors, que no va ser immediat, establir una dinàmica d’assajos també va costar per les circumstàncies personals de tots els implicats.
Òscar: El temps ha sigut un handicap important. Ens falta temps! No poder assajar al mateix teatre tampoc ha ajudat gaire. Els primers mesos assajàvem en un local als afores del poble. I, finalment, els nervis que en mi són normals, però que augmentaven amb l’acostament de l’estrena.
Jordi: Com diuen el David i l’Òscar, un dels principals reptes ha estat rascar hores de fora de la feina, que ja no en quedaven, i costa molt renunciar a uns projectes a favor d’uns altres quan t’agrada molt tot el que fas. He de confessar que hi ha hagut resistències internes meves, que han fet de les seves, perquè no havia fet mai un monòleg, i menys una obra que no parla de coses de Montblanc com havíem fet fins ara.

L’espectacle el vau començar a assajar al mes d’octubre. Amb quins moments us quedeu del procés de creació i assajos?
David: Per mi, el moment més especial va ser el primer assaig que vam fer al teatre del Centre Parroquial. Des de Coques i vi blanc havíem fet altres coses, però sempre en escenaris diferents. Entrar a assajar al teatre i veure l’Òscar i el Jordi allà dalt era la constatació que allò ja no es podia parar i acabaria fent-se realitat. A banda, l’assaig maratonià del dia abans de l’estrena també va ser molt entranyable pel fet d’estar tot l’equip treballant colze a colze. Tot això enmig de la discussió de si el vestit era blau i negre, o blanc i daurat (ha ha ha)...
Òscar: M’he divertit durant el procés de creació dels personatges: escollir quines veus i gestos fer i veure com els personatges agafaven forma. Una cosa significativa per mi és allò de quedar al “lloc de sempre” abans dels assajos, tant d’aquesta representació com de Coques i vi blanc o Pas de ronda.
Jordi: Em quedo amb el primer cop que vaig veure l’Òscar fent el fragment del monòleg de la Tia Paca. Feia anys que no reia tant. És brutal. I llavors vaig pensar: “Posa’t les piles perquè hauràs d’estar a l’alçada d’aquesta màquina escènica que és l’Òscar”. Em quedo també amb l’obsessió sana que té el David per assajar una vegada i una altra, i la capacitat que té de crear aquest monòleg a mode de peça de rellotgeria.

I a partir d’ara, un nou espectacle? Tornareu a fer aquest?
David: Com sempre diem en aquests casos, cal anar partit a partit. Ara mateix creiem que Un mal día lo tiene cualquiera encara pot tenir recorregut, ja que hi ha força gent que ens ha animat a tornar-lo a representar a Montblanc, i també a portar-lo a fora. Sobre propers espectacles, encara no en tenim res en ferm, algunes idees, sí, però no passa d’aquí. De moment, pensant en el proper partit, hem previst de tornar-ho a fer el 21 de març a dos quarts de vuit del vespre al Centre Parroquial. El que encara no puc dir és quan es podran comprar les entrades.
Òscar: Esperàvem la reacció del públic per decidir si repetíem o no. Repetirem!
Jordi: Amén.