Com definiria el seu darrer llibre, ‘L’era dels llops’?
És un nou cas de la inspectora Mimí Vidal, que toca el tema de les violacions en grup. Intento entendre i explicar, que no justificar, què pot portar els violadors a ser-ho i a veure el cos de la dona com un simple objecte a la seva disposició. Es tracta del quart llibre sobre la inspectora Mimí Vidal.

Com va néixer aquest personatge?
Sí, és el quart llibre. La Mimí Vidal no neix inspectora en aquesta sèrie de quatre novel·les. En la primera, Les cadenes subtils, treballa de mala gana en una residència d’avis i un bon dia descobreix en un calaix l’expedient de defunció de fa dinou anys on s’especifica que la causa de la mort del resident és per circumstàncies encara desconegudes. I la Mimí es posa a investigar pel seu compte i així descobreix que hi va haver un crim i també la seva veritable vocació. En el segon i el tercer ja és sotsinspectora i en L’era dels llops, inspectora.

Com descriuria la saga de la investigadora Mimí Vidal i la seva evolució?
Jo no escric novel·la negra a l’ús. Podríem dir que darrere de la trama sempre hi ha una subtrama sobre temes que m’impacten, m’emocionen o m’interpel·len. A Les cadenes subtils, intercalada amb la trama hi ha una crítica al tracte que algunes residències donen als vells que s’hi allotgen. El silenci de Vallbona, darrere de l’assassinat d’una monja, critica el poder, que jo considero excessiu, de l’Església, a partir d’una carta amagada que va escriure Violant d’Hongria. A La llum de l’impostor, la Mimí intenta buscar les causes de la radicalització gihadista a Occident i en concret a Catalunya, a través de diferents històries de persones que s’han radicalitzat.

El llibre comença explicant una crisi de la Mimí que la fa marxar a l’Índia. És cabdal, aquest viatge, per a tot el que succeeix a la tornada?
Sí, realment sense aquest inici i sense tot el que la Mimí viu a l’Índia no hi hauria novel·la. L’Índia és un viatge del qual sembla que tothom torna canviat i ella no n’és una excepció. Però com que jo fujo dels tòpics, la Mimí torna diferent per un altre motiu.

Qui és el personatge del Tau? Quin paper té dins l’obra?
En una part del llibre he atorgat a alguns personatges uns noms simbòlics, referents a l’alfabet grec. La Tau representa, entre altres coses, la salvació de l’extermini, la supervivència. Jo he atorgat a Tau el caràcter de supervivent per totes les vegades que s’ha enfrontat al perill i n’ha sortit indemne. L’Enric és la parella de la Mimí.

Quin tipus de relació mantenen? Una relació sana o, per contra, una relació tòxica?
No, no. És una relació molt sana, diria jo, que soc qui els l’ha forjat. La Mimí té un caràcter fort i l’Enric és molt serè, però ambdós es complementen i s’estimen.

La violència de gènere és el principal tema del llibre?
Sí, de la violència sexual en concret, i del perquè els violadors acaben justificant i normalitzant la seva conducta. En els seus llibres reflexiona sobre la maldat de la societat.

Creu que existeix una maldat pura? És culpa de l’ésser humà o de la societat?
Sí, és un tema que em genera molts interrogants i sempre acaba sortint. La veritat és que, després d’escriure aquests quatre llibres, on, com a novel·les negres que són, la maldat hi és implícita, jo arribo a la conclusió, i només és la meva opinió, que tota la maldat ve del que rebem de petits, o sigui de l’educació i el tracte que ens donen, i en molta menys mesura penso que pot provenir d’alguna malaltia mental. Una criatura és un ésser bo i innocent. Algú s’imagina un nadó, un nen, una nena de dos, tres, quatre anys, amb dolenteria innata? Per a mi és tot el que es troba pel camí, allò que el corromp. Per això l’educació és tan important i, malauradament, no se li està donant prou importància. I no parlo de l’educació a l’escola, només, sinó també, i importantíssim, la que donen la família, l’entorn, la societat. Darrerament hi ha tants paranys que ningú hauria d’abaixar la guàrdia en l’educació.

Hi haurà un cinquè llibre sobre la inspectora Mimí Vidal?
Doncs no ho sé mai. En aquesta saga, quan acabo d’escriure’n un sempre penso que és el darrer. M’agrada intercalar-hi altres llibres, i és el que he fet en quasi totes les meves publicacions. A vegades penso que a la Mimí ja li he fet dir tot el que volia dir, però sempre m’acaba arribant alguna nova motivació per donar-li un nou cas a resoldre.