Domènec Corbella, natal de Vallfogona de Riucorb, és un artista català dedicat a la pintura i al dibuix. Ha estat catedràtic de pintura i professor emèrit de Belles Arts de la UB. Va presentar fa pocs dies, a la localitat xinesa de Shenzhen, l’exposició “Valle y mar sin fin. La vall del Corb”.

L’exposició ‘Valle y mar sin fin. La vall del Corb” s’està podent veure actualment a la Xina. Com sorgeix la idea?
Ha estat realment una oportunitat inesperada, poder exposar al China Resources Art Center Museum de Shenzhen. Al ser una ciutat a tocar del mar, estaven interessats en exposar la Suite dedicada al mar o a l’aigua en general, però jo estava interessat també en mostrar almenys una part petita de les obres motivades a la vall del Corb. De manera que vàrem pensar que seria una bona idea crear un diàleg entre el mar i la muntanya o vall del Corb. De fet, la idea sorgeix del gran pintor i poeta xinès Shitao (s. XVII), que deia que per a ell les muntanyes són mars i els mars són com muntanyes. Efectivament, tenen molt en comú, les cadències i ritmes de les onades d’aigua, amb les cadències dels Comalats (comes alades) de la vall del Corb, però especialment pel moviment intern que suscita la contemplació de les onades d’aigua i les fondalades de la nostra vall. L’exposició es pot visitar fins a finals de juliol.

Quina rebuda està tenint entre la comunitat xinesa?Extraordinària, com sempre! Val a dir que no és pas la primera experiència expositiva que tinc a l’Orient. Per començar, el cartell de l’entrada de les sales t’obliga acotar el cap, de manera que instintivament tothom qui entra fa un senyal de reverència o respecte pel lloc que visitarà. Tanmateix, el nom dels artistes i les dades del lloc on s’exposa són molt petits, tot significant la humilitat, a diferencia d’aquí, que solen destacar o ser molt grans, cosa que posa en evidència el nostre egoisme o personalisme. Sempre constato una atenció plena per part del públic. És sorprenent, l’actitud de veneració i respecte que tenen en observar, la seva capacitat d’entrar dins de la pintura, que demostren amb les pregunten que fan. En una paraula, d’emocionar-se, i de copsar l’espiritualitat de la pintura, què és el més important per a mi, i el més difícil de detectar. Per als xinesos, la pintura és una de les més altes expressions de l’espiritualitat. Ja m’agradaria que aquí fos així!

Què busca transmetre i explicar l’exposició?
Més que explicar, transmetre, o projectar la meva manera d’interioritzar els paisatges, en particular els de la vall del Corb, en què persegueixo no tant representar-los com suggerir i plasmar el millor que sé la seva essència. Confrontar la visió de l’artista amb la nostra és una manera d’aprendre, deia Van Gogh, atès que els pintors ens ensenyen a veure, perquè comprenen la natura i l’estimen. Vull pensar que és així...

Com definiria Vallfogona, i concretament la vall del Corb?
Des del punt de vista del paisatge, s’entén! La part mitjana alta de la vall del Corb i Vallfogona en particular ha estat lloc freqüentat per destacats pintors, per alguna cosa serà! Uns perquè els motivava el paisatge bucòlic, abans més que ara, i altres perquè venien a fer salut mitjançant les aigües del balneari. A mi en particular m’estimulen les taques o masses de vegetals que el salpiquen; els camps pentinats i ratllats; l’abstracció semierma de la vessant solana dels Comalats. Segurament que la combinació o cohabitació de les parts secaneres i altres d’humides podria definir millor aquest sector de la nostra vall.

Té una llarga trajectòria com a docent, investigador i artista, però si n’hagués d’escollir una, per quina es decantaria, i per què?
Si dic totes tres, semblarà una resposta diplomàtica. La veritat és que les circumstàncies m’han portat a haver de desenvolupar les tres vessants de manera més o menys equilibrada. L’artística és la primera que se’m manifesta i forma part de la meva existència, però també és un patiment; la docent m’ha donat vida i energia mitjançant el contacte amb la joventut, però també és una preocupació i un compromís; i la investigadora m’ha proporcionat nous coneixements, m’ha obert nous horitzons i reportat contactes internacionals, però també es pot convertir en obsessiva.

Quin dels llenguatges pictòrics contemporanis que ha investigat li ha agradat més?
El llenguatge pictòric, sigui quin sigui, és el resultat de l’aplicació d’una determinada metodologia o manera de fer i de les propietats d’uns materials aplicats. Per a mi el més important no és el què sinó el com. No me n’acabo de refiar, d’aquella pintura o llenguatge que obeeix estrictament a un mètode. Per a mi cada quadre és una pintura que s’ha de resoldre per ella mateixa, cadascuna és un misteri, saps més o menys com la inicies i no saps mai com es pot acabar, la intuïció et va conduint. Sigui com sigui, intento implicar-me de manera cognitiva, no únicament visual.

Englobaria les seves obres en algun? Com definiria l’estil de les seves obres?
L’estil ve donat per uns trets característics de manera de fer, i aquesta manera per a mi ha de respondre a una manera de pensar, de mirar, de sentir, en una paraula, de ser. Tothom coincideix que és una pintura relaxant, sense estridències, silenciosa. L’harmonia, com en la pintura oriental, és fonamental per a mi, probablement per això és admirada pels orientals.

Quins són els seus artistes de referència?
Més que de referència, que he descobert i m’han interessat. Probablement no són molt coneguts: l’anglesa Helen Ward per la seva gestualitat; Filipa Tojal, de Portugal, pel seu minimalisme i implicació en la natura d’una manera sintètica; el xinès Zhu Yingchun pel seu treball experimental de cal·ligrafies fetes de rastres amb l’ajut d’insectes; de manera semblant a Zhu Yingchun, pel seu treball d’observació i de camp també amb insectes, i Jiang Baolin, xinès, pels seus paisatges de muntanyes maximalistes. Admiro la capacitat de plasmar els conceptes de la vacuïtat i la quietud de la pintura xinesa i oriental en general.

Com un artista d’un petit poble com Vallfogona arriba a fer-se tan reconegut en el món de l’art, i més en l’àmbit internacional?
Treball, constància, voluntat, i al final, arriba el dia que algú s’adona que estàs fent alguna aportació artística, i això moltes vegades passa de manera més freqüent fora de casa, cosa que confirma la dita que ningú és profeta a casa seva. És millor no pensar-hi, el més important és la continuïtat del tao, o camí. També és cert que la Xina en concret és un poble de reconeixements i d’agraïments.

Quins suports i tipus de pintures li agrada més utilitzar per crear les seves obres?
Com a home occidental, soc de pintura a l’oli o crassa sobre tela, però de mica en mica m’he anat introduït en les tècniques aquoses sobre paper, i com que no tinc els hàbit formatius d’aquest tècnica, puc ser més experimental i desinhibit. Intento adaptar-me a les propietats de cada material i suport. Per damunt d’aquests hi una intenció, un propòsit, una energia, que fa que els materials es vagin conformant d’una manera immanent.

Ha editat quatre llibres sobre el patrimoni i la història de Vallfogona i el valor patrimonial de la natura i el paisatge, i sobre la història de Sant Pere dels Bigats.

En aquest sentit, té algun projecte a curt-mitjà termini?
De moment, la coordinació editorial de la miscel·lània en homenatge d’un altre fill il·lustre vallfogoní, Mn. Ramon Corbella Llobet, que fou canonge del bisbe Torras i Bages, amb motiu del centenari de la seva mort, que s’escau aquest any 2024.