Et va sorprendre que et proposessin com a candidat per als Premis d’Honor de la Conca de Barberà?
No, perquè l’alcalde de Forès, en Julià Plaza, ja m’havia dit que podia ser que em donessin un reconeixement pels divuit anys que porto treballant al poble. Em va fer il·lusió perquè és una tasca que he fet molt a gust. Sempre molt lliure de fer sota el meu parer, i sempre pel millor del poble i la gent.

Com et vas sentir en rebre el reconeixement?
Una mica nerviós, per descomptat, perquè no estic acostumat a parlar davant de tanta gent com hi havia. A part d’estar nerviós, bé, va ser un moment bastant emocionant per a mi, i suposo que per als que em coneixen també.

Quin vincle es fa, en aquesta professió, amb la gent del poble?
Amb la gent del poble, com que ja havia vingut de petit i jovenet, amb alguns ja ens coneixíem i teníem algun vincle i algun amic, i amb els que no ens coneixíem, a mesura que he anat treballant aquí he anat coneixent a tothom i efectivament són una gent molt acollidora, i molt bé. M’he sentit molt a gust, aquests anys treballats al poble, i la gent d’aquí em consideren un foresí més.

Creus que el d’agutzil és un ofici prou valorat?
Dintre de l’escalafó de l’Ajuntament potser és un dels menys reconeguts, però és un ofici que porta el seu treball, has d’estar sempre al carrer i mirar que tot estigui bé i al seu lloc. Jo crec que és una tasca important, hi ha d’haver algú al poble que es cuidi que totes les coses es facin bé. Dins l’Ajuntament és un ofici que també està ben valorat, i si tens el contacte amb la gent del poble, tens la seva estima i el seu reconeixement en el dia a dia.

Quin aspecte positiu i quin negatiu té la feina d’agutzil?
El negatiu potser és que tens d’estar per moltes coses, són moltes tecles, sobretot en un poble com Forès. Un problema que tenim molt gran és el tema de l’aigua. En els últims anys, que no ha plogut prou per tenir els pous plens, llavors es passen molts nervis, perquè tens d’estar pendent del que dona el pou, i si no, doncs trucar perquè ens portin els tancs d’aigua. La part positiva és la transformació del poble, les coses que es van arreglant, que es van millorant. Concretament a Forès, aquests divuit anys hi ha hagut un progressiu bé pel poble, recuperacions, el mirador, les escales, el poliesportiu, les reformes de restauració de l’església, tot va sumant i tot va cap a millor. Estic content de l’evolució d’aquests anys, d’haver-hi pogut participar i viure-ho.

Per a qui no et conegui, qui és Santiago Farré Marimon?
Al meu DNI hi posa Santiago, però el meu avi em va batejar a l’església com a Jaume. Es pot dir que tinc els dos noms. Soc una persona tranquil·la, intento no posar-me nerviós en certes circumstàncies. Soc amic dels meus amics i sempre he procurat dins del meu ofici fer-ho el millor possible, la meva tasca de treball respecte al poble i a la gent. Vaig estudiar fins a COU. Vaig treballar en diferents tallers de mecànic i després vaig treballar en una empresa de recanvis. Vaig arribar a un acord amb l’empresa perquè jo ja estava fart de viure a Barcelona i vaig venir cap a la Conca, i he fet diferents tasques, de cambrer, de manobre, tot el que em sortia, m’agafava a tot, fins que em va sortir l’oportunitat d’entrar a l’Ajuntament de Forès. I fins ara. De tots els oficis que he fet aquest és el que m’agrada més, perquè toques molts temes, toques la jardineria, la paleteria, i també he fet visites guiades al poble, la història també m’ha agradat.

On s’acaba i on comença la tasca d’un agutzil en un poble com Forès?
Al principi vaig veure que hi havia molta tasca i molt treball a fer. En un poble sempre hi ha feina a fer. El nucli és petit, però és un poble molt extens, i quan comences a tindre les coses endreçades per un costat, ja pots començar per un altre cantó, i més en un poble com Forès, on s’han incrementat les activitats. Sobretot ara a l’estiu, però a l’hivern també, amb la Festa de lo Mandongo, el Forès Viu el Vi, el reconeixement de la gent gran, però quan arriba l’estiu sempre es fan una sèrie d’activitats i hi has d’estar al damunt.

Quan arriba el primer dissabte de juny, amb el Forès Poesia i Música, tens el doble de treball, i després la festa major. Com és el teu dia a dia?
Arribo a Forès a les vuit, faig un horari partit. El primer és anar a mirar els dipòsits de l’aigua, mirar que no hagin baixat, que no hi hagi hagut cap fuita, mirar que el clorador de l’aigua funcioni bé i després el que faci falta, els jardins, netejar els carrers on hi ha fulles, el que surti. És anar veient una mica sobre la marxa; hi ha vegades que ja tens un treball en concret, el fas i després ja passes a altres tasques. El tema de l’aigua és una de les tasques en les quals s’ha d’estar a sobre, i que a la gent sobretot no els falti l’aigua.

Què és el que més t’omple o t’agrada del teu ofici?
Pràcticament tot, ja et dic, toques molts temes, com la jardineria i la paleteria. És un ofici molt agraït. Jo havia estat a Barcelona 25 anys treballant dins de quatre parets, no veia mai el sol i si el volia veure havia de sortir al carrer, i aquí la meva oficina és el mirador, que és una preciositat i una joia. Estàs a punt de jubilar-te.

Què és el que més enyoraràs?
Fa un any i mig que estic de baixa i ja ho trobo a faltar ara. Sempre li dic a l’alcalde que si necessita un voluntari sense cobrar res estaré disposat a fer qualsevol cosa perquè tot surti bé, és una ajuda que jo els ofereixo. El contacte amb els veïns i el dia a dia d’informar l’alcalde, el contacte diari amb tots, perquè parlem dels treballs i en acabar de les nostres coses. A l’alcalde, jo almenys el considero ja un amic, no pas el meu cap. Antigament ens coneixíem però nomes teníem una relació de veïns, i francament ha passat a ser un amic.

Vols explicar-nos alguna anècdota o curiositat?
Aquí m’he trobat gent important passejant pel poble i pel mirador, un d’ells el bisbe de Barcelona, va ser una sorpresa perquè no esperava trobar-me’l aquí. També algun polític d’aquests que han estat a la presó, i hem pogut parlar i ha estat una gran sorpresa trobar persones importants, que en la vida han tingut tanta importància arreu de Catalunya. Trobar-los aquí, poder parlar amb ells, persones que venien de visita, com una sortida espontània, perquè hi havien estat, perquè coneixien algú de la zona i han fet cap aquí, i va coincidir que ens vam trobar i els vaig poder fer una visita pel poble.