Després de 23 anys com a director de l’ANC, com s’ha sentit després de la seva jubilació?
He pres consciència que era el final de la meva carrera professional al servei de l’Administració catalana, després d’haver-hi dedicat trenta-cinc anys, primer dotze com a cap del Servei d’Arxius i vint-i-tres a l’Arxiu Nacional. També he sentit una profunda satisfacció perquè els diversos projectes que em vaig fixar quan el 1980 em vaig fer càrrec del disseny d’una política arxivística s’han complert gairebé en la seva totalitat. Es va crear un organisme administratiu, el Servei d’Arxius; es va crear un arxiu nacional, l’Arxiu Nacional de Catalunya, i es va crear la Xarxa d’Arxius Comarcals per tal d’atendre tot el patrimoni arxivístic del nostre territori. Hem aconseguit, entre tots, -i el paper de l’administració catalana ha estat sempre a l’avantguarda- que Catalunya hagi assolit una cota molt alta quant a l’atenció dels arxius i la documentació.

Quins són els millors records que guarda d’aquests anys i quins serien els records o moments per oblidar?
No es pot negar que al llarg d’aquests trenta-cinc anys han sorgit problemes, però els hem anat superant sobretot a través del diàleg. Sovint nascuts més de plantejaments polítics que tècnics. Avui ja han quedat tan enrere que la meva memòria selectiva ja ni els recorda. Per contra, un dels millors records que conservo són, en primer lloc, la inauguració el 23 d’abril de 1995 pel president Jordi Pujol de la nova seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès i, en segon lloc, quan a primeres hores del matí del 31 de gener de 2006 s’iniciava el retorn, en temps de la consellera Caterina Mieras, de la documentació catalana sostreta arran de la passada Guerra Civil i dipositada a Salamanca. No puc deixar de fer esment, d’altra banda, al record de la feina diària per consolidar la institució que he dirigit, per fer-la més present a la societat catalana i per difondre els seus continguts arreu del món.

Com ha adaptat el seu dia a dia des de llavors?
Afortunadament la meva vida professional és polièdrica, de manera que té molts centres d’interès. Tot i la tasca de direcció del centre arxivístic cabdal del país, he mantingut sempre viva la meva bena investigadora, de manera que durant aquests anys no he abandonat el meu interès per la recerca, especialment en els temes dels ordes militars –templers i hospitalers-, monaquisme –principalment el món cistercenc-, la Generalitat en el període històric, la revolució, Guerra Civil i repressió franquista a la Conca, etc. Ara, espero poder dedicar molt més temps a l’anàlisi històric d’aquests aspectes.

Creu que és prou coneguda l’arxivística al nostre país i, en general, es té prou cura i ganes de difondre-la?
Si hom contempla la situació arxivística de Catalunya de l’any 1980 i la d’avui s’adona que en aquest món hem donat un pas gegantí. Del pràcticament no-res de 1980 s’ha passat a disposar d’un arxiu d’abast nacional i d’un centre arxivístic a cada comarca, dirigit per un tècnic superior, arxiver, que garanteix no només la cura de la documentació conservada i l’atenció dels investigadors sinó també l’eficaç gestió documental de les diverses institucions públiques del seu territori. L’expertesa i el bon fer dels responsables dels arxius en general els ha fet visualitzar i considerar avui com a elements imprescindibles del món cultural català.

Quina valoració en fa d’aquest tema a la Conca de Barberà, com ara l’Arxiu Tarradellas?
La nostra comarca a través de l’Arxiu Comarcal –un dels primers que es varen inaugurar, concretament el  dia 8 de setembre de 1982-  està molt ben atesa en aquest sentit. Gràcies en bona part a l’interès i eficiència d’en Josep Maria Porta, el seu director, s’ha situat al nivell més alt entre els diversos arxius del país. Quant a l’arxiu del president Tarradellas, en tinc la meva opinió, que em reservo per una altra ocasió. Només avanço que la documentació que s’hi conserva és documentació oficial generada per Josep Tarradellas com a president de la Generalitat o com a membre del Govern de la Generalitat. Dit això, sobren altres comentaris.

Hi ha molta documentació històrica de la comarca que encara no tenim?
En general la documentació pròpia de la nostra comarca avui –sobretot després que fossin retornats els protocols dels districtes que es trobaven a Tarragona, en base del decret de 17 de setembre del 2003, que vaig signar com a director General del Patrimoni Cultural, i que preveia la devolució als arxius comarcals dels protocols dels districtes corresponents conservats als arxius provincials- és bastant completa. Hi manquen alguns petits serrells que a través del diàleg es podran solucionar.

Quan coneixeran els nens i nenes, joves, etc., qui era Jaume I abans que Napoleó?
Quan als ensenyaments d’humanitats a les escoles i instituts es valorin en la mesura que mereixen. Per fer un país nou és imprescindibles conèixer les nostres arrels. En aquest sentit estic esperançat.

Hi ha alguns “torrats” que, com a tertúlia, de vegades, discuteixen la naturalesa de la Corona d’Aragó: que si era Aragó o no Catalunya, que si a l’inrevés… És perquè abans ens han ensenyat qui era Napoleó, tornant a la pregunta anterior?
Personalment tinc alguns conceptes molts clars i en els meus escrits procuro ser coherent. Jo no utilitzo mai l’expressió Corona d’Aragó, no m’agrada perquè elimina Catalunya del títol, i per això uso l’expressió “Corona catalano-aragonesa” quan cal; en relació amb els monarques utilitzo sempre el numeral referit a Catalunya. Dic “Pere III el Cerimoniós” o “Alfons I el Trobador”, etc. Per referir-me a l’arxiu central dels monarques catalans o comtes-reis dic i escric sempre “Arxiu Reial de Barcelona”, que és el nom amb què ells mateixos el coneixien.

Com veu l’estat actual del país i quin futur augura si tenim en compte la perspectiva històrica?
Tinc molta esperança en el futur del nostre país. Els passos que hem donat ja no tenen marxa enrere i assolirem el que ens varen arravatar a causa d’una guerra. Sóc dels que crec que la història serveix també per fer de guia en situacions excepcionals, com la que estem vivint avui. Hem de recuperar, modernitzant-la, naturalment, la situació anterior al 1714. Tres-cents anys de submissió a un Estat advers són fàcils de superar quan hi ha la voluntat majoritària d’una societat que vol fer lliure el seu camí dins d’una Europa més democràtica, més respectuosa i més social.