La colomina Marta Pontnou acaba de publicar un nou llibre, ‘La xona d’or’, junt amb Laura Fa, i aquest 15 de març el van presentar a Santa Coloma de Queralt. Pontnou ens parla del llibre i de la seva feina en aquesta entrevista.

Amb la Laura Fa heu publicat ‘La xona d’or’, que el dia 15 de març presentareu a Santa Coloma. Què hi podem trobar, en aquest llibre?
Són 50 capítols de temes universals (amigues, feina...) adreçats a qualsevol dona de més de 45 anys que vulgui ser una catalana de traca i mocador i encara no ho ha aconseguit. Donem uns consellets i també hi ha un qüestionari per saber si ho és.

Podem dir que és una continuació del llibre que també vau fer conjuntament titulat ‘Els pecats de la xona’?
Sí, una mica. Aquest altre llibre va tenir molt d’èxit, va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi de no-ficció en català. Veiem que és una veu que no trobem a la literatura (la de la dona catalana de més de 45 anys treballadora, autònoma...) i creiem que som les que representem aquest sector.

Què busques amb els teus llibres i articles?
Sempre intento sacsejar una mica la societat, sobretot a les dones, les dones que ens hem cregut els “qüentos” dels homes, els nòvios, les parelles que ens han enredat i ens han fet passar gat per llebre, els estafadors de l’amor i sobretot els estafadors dels sexe. Hi ha molts capítols sobre els mites del sexe i dels orgasmes.

Tu ets assessora d’imatge. Això implica buscar o adreçar cap a un estil a qui assessores? Com s’arriba a un consens?
Com a assessora d’imatge òbviament sempre s’arriba a un consens, perquè jo no intento portar mai cap al meu estil sinó que intento trobar l’estil de la persona segons el seu ofici, el seu estil de vida, el lloc on viu...

La manera de vestir no només va associada al que jo vull o al que a mi m’agrada o està de moda, és una expressió social de tot el que tu ets, per tant, necessito parlar molt amb la persona quan l’assessoro, i trobar un consens.

És complicat lligar personalitat, estil, moda, a vegades protocol... i que un no es vegi postís o se senti insegur?
Sí, és molt difícil. A vegades el protocol dicta una mena de vestimenta i segons la teva personalitat o el teu estil no hi encaixes. Això passa molt als Premis Gaudí, hi ha un protocol, unes normes de vestuari, i molta gent té un estil molt marcat o fins i tot no té ni estil i se’n preocupa ben poc. És aquí on es fan aquestes grans aberracions que fins i tot la gent normal del carrer és capaç de veure i preguntar-se “com pot anar vestit així?”.

Ens anomenes personatges públics als quals has assessorat?
La Núria Coll, que és una gran influencer del món de l’alimentació, amb 500.000 seguidors a Instagram; la Laura Fa, la meva sòcia d’escriptura; la Samanta Villar també l’he vestit per a algun esdeveniment; de polítics ja se’n saben molts, que he assessorat, com és el cas de Pere Aragonès; Sara Roy i Miki Núñez també els he vestit en alguna ocasió; l’actriu Anna Bertran...

Marta, la teva imatge sens dubte és de les que destaquen. Com o en quin moment vas trobar aquesta personalitat pròpia?
La meva manera de vestir va venir molt lligada amb aquest creixement personal. Sempre explico que sempre he patit un bullying, una falta d’autoestima, un menysteniment cap a la meva persona, el meu físic, aquest autoodi cap als nostres cossos que vivim des de ben petites per aquesta pressió estètica que ens passa per sobre. A través de la roba he pogut comunicar la persona que jo era realment, el que sentia, la força que tenia. És el que m’ha ajudat molt a tirar endavant, el vestir-me, el destacar i el superar aquestes pors de l’autoestima i d’un cos que no ens hem estimat mai des de petites.

Creus que aquests estils que podem dir-ne més vistosos, en llocs com la Conca de Barberà es veuen amb els mateixos ulls avui en dia?
Mira, a la Conca de Barbera, com a totes les comarques, costa moltíssim experimentar amb roba, no ser jutjats, perquè tenim aquesta manera de fer, pensar què diran de nosaltres, què s’espera de nosaltres, estem massa pendents del judici.

És la mentalitat d’aquesta catalana que viu discretament, que no vol molestar, que no vol donar per parlar als veïns, i crec que s’ha de ser valent.

Hi ha molta gent que ha sigut molt valenta, sobretot amb el tema de sortir de l’armari, per totes les realitats LGTBIQ+, que ens han donat molta força a la resta de persones que potser no érem tan lliures. Vaig ser en una trobada sobre l’exili que ha hagut de patir molta de gent de comarques per pertànyer a una realitat sexual diferent de la considerada hegemònica i vaig veure que hi ha molta gent valenta i això m’encoratja molt, que la gent segueixi expressant-se vestint, que és el que hauríem de fer, vestir més lliurement.

I què ens dius sobre les crítiques i comentaris sobre el vestuari d’algú? I sobre la pressió estètica?
Jo faig xerrades per combatre la pressió estètica. És el mateix que els judicis per la sexualitat i la manera com la viu cadascú. Hauríem d’aprendre molt a no opinar sobre els cossos, sobre l’estil de vida, les sexualitats de ningú... Hi ha molta feina per fer, però comencem per no opinar dels cossos, i continuem per no opinar de la roba i de l’estil de vida. És molt difícil, però no perdo l’esperança.

Parlem ara del teu poble, Santa Coloma de Queralt. Quins records en tens? Hi fas vida?
Santa Coloma és el lloc on vaig néixer, són les meves arrels, és la meva identitat, és el meu ADN. Jo no seria qui soc ara si no hagués nascut a Santa Coloma. Jo no escriuria sobre el que escric si no hagués nascut a Santa Coloma. Em vaig criar allà, la meva adolescència l’he viscuda allà i soc la persona que soc gracies a ser de Santa Coloma, a ser de la Baixa Segarra, i n’estic molt orgullosa. Ara no hi visc per raons logístiques, però és on les meves filles estan registrades i no vull que es perdi aquesta identitat de poble.