Parlem amb Xavié Lara Garcia, que exposa la seva col·lecció “KRÍTICS” a la Sala Sant Miquel de Montblanc, del 30 de maig al 8 de juny. La mostra reuneix uns 150 dibuixos de petit format, amb personatges que exploren, de manera punyent i suggeridora, els estats mentals, les emocions i les fractures de la identitat contemporània. En moltes de les obres, forces teŀlúriques es desfermen a través d’esquerdes i orificis naturals en caps i cossos: erupcions volcàniques, brolladors d’aigua desbocats o la vida mateixa obrint-se pas en forma d’arbres, flors i fruits.
Un element recurrent: el jersei vermell que vesteixen tots els personatges —majoritàriament homes—, que es converteix en un signe distintiu.

Quin és el motor dels teus dibuixos?
Els sentiments, crec que ells són el motor de la nostra existència. Encara que no es puguin veure ni tocar, guien les nostres decisions i camins. Aquesta exposició ha estat un viatge emocional, no des de la raó, sinó des de la vivència profunda de les emocions: l’alegria, el dolor, l’amor, la por, la passió o la serenitat, un viatge interior on també tenen cabuda l’esperança, la confiança i el renaixement. Una reflexió i alhora una abraçada als sentiments com a part essencial de l’experiència de viure.

Per què el nom de ‘KRÍTICS’?
Amb el títol de “KRÍTICS” he volgut jugar amb la polisèmia de la paraula, que ens pot evocar un estat de crisi, el judici intern, la mirada crítica sobre un mateix o la societat, i potser també una ironia sobre el paper dels “crítics” en general davant d’allò que és visceral, inclassificable o incòmode.

Quan vas començar a dibuixar els KRÍTICS?
Va ser en plena pandèmia. Treballava com a professor de cuina, però tot es va aturar de cop. Amb els fogons apagats i en ple procés de separació, els dibuixos em van rescatar, portant-me a un refugi més habitable.

Sempre m’ha agradat dibuixar i pintar, però en aquell moment va ser com obrir una ampolla de cava, els dibuixos brollaven sense fre, sense planificació, sense esborranys, talment com si es fessin sols i jo tan sols fes de canal.

Dibuixar em va permetre traslladar la commoció damunt del paper.

D’on neixen aquestes obres i quin significat tenen?
Són obres que neixen del cos, del dolor, del plaer, del subsol de l’ànima o de l’arrel de l’experiència. Prefereixo que sigui l’espectador qui les interpreti; de fet, sovint ni jo mateix en conec el significat, que no vol dir que no el tinguin, és clar. Crec que això últim ja ho va dir abans algun surrealista del segle passat, ha ha ha.

Realment deu ser quelcom molt especial, aquest jersei vermell, tenint em compte el teu periple de vida...
És cert, ha ha ha. Des d’aquell noi de 15 anys que va néixer al barri de Poble Sec de Barcelona, he viscut i treballat a Vilassar de Mar, Mataró, Sant Gervasi, Llívia, Girona, Creixell, Vilanova d’Escornalbou, Mont-roig i, finalment, Montblanc, on porto ja cinc anys.

La moto també ha estat una peça biogràfica constant, oi?
Sí, i tant, sempre, motos petites, mitjanes i grans, com la d’ara, tant com a transport com per gaudir. M’encanta la sensació de sentir-te viu quan vas en moto. Ara, faig petites rutes
de pocs dies, sol o amb el Grup Trimotos.

La gastronomia ha estat durant molt de temps una part important de la teva vida. Quines connexions hi trobes amb els teus dibuixos?
En totes dues arts treballes amb la matèria, que imposa les seves pròpies lleis i sovint et sorprèn; tenen una ànima pròpia que les impulsa. També estan connectades per la música, tant quan cuino, com quan dibuixo o vaig en moto, escolto indie folk, nova cançó i jazz.

Quins altres creadors són referents per a tu?
En pintura, sens dubte Van Gogh —no només per la seva obra, sinó per la persona que hi ha al darrere, tan apassionada i intensa. En literatura, m’agraden molt els llibres de temàtica històrica o gastronòmica, però també gaudeixo molt llegint autors catalans i poesia en general. Em deixo portar pel que em remou per dins, més que per un gènere concret.

Quins són els teus plans de futur?
Continuar dibuixant i escrivint. De fet, estic acabant el cinquè llibre que acompanya una sèrie de retrats de dones fets amb llapis, un projecte que fa un parell d’anys que em té atrapat i que m’agradaria molt veure publicat aviat. I també, quedar-me a viure a Montblanc, perquè després de molt tombar, hi he trobat un lloc que m’ha atrapat i amb el qual connecto de veritat.