Amb ‘Dos bàndols’, l’arxiver i historiador solivellenc reconstrueix els fets tràgics que van marcar el seu poble durant la Guerra Civil i la postguerra. A través de la veu d’un apotecari del PSUC i d’una soprano fictícia, l’autor conjuga documentació històrica i recursos narratius per afrontar amb rigor i sensibilitat la memòria col·lectiva d’un episodi encara viu en l’imaginari local.

Què el va impulsar a escriure “Dos bàndols”?
Bàsicament explicar uns esdeveniments dramàtics ocorreguts al meu pobles als inicis de la passada  guerra civil perquè, especialment els que no els vàrem viure els coneguem i perquè tots poguem assumir la nostra realitat, complexa i integrada per heroïcitats, covardies, venjances i també morts que s’haurien d’haver evitat, tant durant el període “revolucionari” inicial del conflicte com després, durant la dura repressió franquista.

La novel·la se situa entre la ficció i la realitat històrica. Com va gestionat aquest equilibri delicat?
Jo de formació soc historiador, però també escriptor. Sé que a vegades és difícil destriar entre aquestes dues línies, però és possible amb un esforç intel·lectual conjuminar una història i una novel·la. Això és el que jo humilment he intentat amb aquesta publicació: una novel·la de base històrica real amb una petita dosi de ficció per lligar el seu contingut.

A “Dos bàndols” es respira el pes de la postguerra. I es posa molt d’èmfasi als fets del 36. Què va passar a Solivella? Quant morts es van produir durant el 23 i 24 de juliol? Els dies posteriors hi varen haver més morts?
Els esdeveniments dels dies 23 i 24 de juliol de 1936, amb la mort de 27 persones, per simplificar-ho, de dreta, va representar el desencadenant de la posterior repressió franquista de persones d’esquerra. L’any 1936 el poble tenia 1.516 habitants, i l’any 1940 havia baixat, entre morts a la rereguarda, al front, exiliats,  empresonats i executats arran de la repressió franquista, a 1.303 habitants. És a dir, la guerra i les seves conseqüències van implicar una pèrdua demogràfica de 213 habitants, una xifra ben considerable. La novel·la vol explicar, doncs, basada en documentació històrica, que sovint s’acompanya el relat, els esdeveniments més rellevants explicats per un dels protagonistes, l’apotecari, un aragonès establert al poble, membre del PSUC local, el qual, així mateix, després de la victòria dels sollevats, patirà els efectes de la venjança dels seus convilatans i la repressió franquista que el durà a la seva execució el primer de maig de 1940 a la Muntanya de l’Oliva a Tarragona. El més rellevant d’entre aquests esdeveniments  cal situar el que va passar els dies fatídics del 23 i 24 de juliol de 1936, en què alguns homes de dreta es van fer forts a la població donant suport al sollevament militar, malgrat que a Catalunya havia fracassat, tot resistint en algunes cases de la població. Per reduir els parapetats intervingueren a petició de l’ajuntament del poble milicians de les viles veïnes de Montblanc, Barberà, Sarral, Cabra i l’Espluga de Francolí. L’enfrontament va implicar alguns morts i, després de la claudicació  dels resistents, la seva execució en nombre de vint-i-dos a l’entrada de l’hostal del Gori.

Un altre esdeveniment semblant va ser dut a terme el 12 de febrer de 1937 en  què, arran de l’ocupació de Màlaga per les tropes sollevades, amb la consegüent repressió de la població, a Solivella, davant d’altra banda, d’un cert alleujament per part de les dretes, que celebraven els avenços militars, l’ajuntament i el comitè determinaren executar una cinquantena d’homes de dreta com a càstig i escarment pels esdeveniments de Màlaga. A partir de les 10 de la nit de l’esmentat dia els milicians anaren a detenir els homes, entre gent gran i joves de divuit anys, a les respectives cases i els engarjolaren a l’Hostal, seu del Comitè, on havien de ser jutjats. Els vuit primers foren condemnats a mort i tot seguit en un camió foren traslladats a Sarral per ser executats a les afores. Dos dels presoners aconseguiren deslligar-se dels vencills i escapar. Els cinc restants foren afusellats allí mateix i un altre que va aconseguir fugir al dia següent fou mort ja al terme de Solivella.

Foren aquests dos episodis principalment els que determinaren que se’ls conegués com els “Fets de Solivella”, i que els ajuntaments franquistes ho explotessin en benefici de la població. D’altra banda, la historiografia “oficial” sorgida després de la guerra presentà aquests esdeveniments com  a “heroics” i “dignes de memòria”.

Què va ser de diferent  com es va viure la guerres  civil a Solivella d’altres indrets? Hi havia molta separació social  entre la gent d’esquerres i dretes?
La creació de riquesa de cada lloc permet de viure més o menys dignament un determinat nombre d’habitants. A Solivella, com altres pobles de la nostra comarca, tradicionalment la casa i les terres, la base econòmica principal, s’adjudicaven a l’hereu, que s’havia de fer càrrec dels pares durant la seva   vellesa, mentre que el cabalers s’havien de buscar la vida generalment a les capitals, com ara Barcelona, Tarragona o Reus, agafant qualsevol feina que els permetés viure, amb més o menys sort. A finals del segle XIX, però, diverses circumstàncies motivaren un alt preu del vi i, de retruc, un eixamplament de la superfície de la vinya. Això comportà una enorme millora econòmica dels pagesos que restà plasmada fins i tot en l’urbanisme dels nostres pobles: s’obrien carrers nous i sobretot es construïren nous habitacles. La major part de les cases de Solivella actuals porten les dates a les claus centrals de les llindes entre 1870 i 1900. La situació, doncs, de bonança va afavorir que els fills no hereus poguessin romandre al poble perquè amb l’extensió de la vinya i la producció de vi i alcohol es necessitaven més braços per atendre les fases del seu conreu, i també més carreters i ferrers per fabricar carros, boters per fabricar botes, portadores i bocois, i paletes per a la construcció de les noves cases. Era el temps que tot anava bé, també a ciutat, on els negocis enriquien   els especuladors, una societat que tan bé va descriure el vallenc Narcís Oller amb la seva gran novel·la costumista  La febre d’or. Quan, però, a partir de 1893 la fil·loxera arribà a la comarca, la plaga en emportar-se la major font de riquesa va endur-se també la prosperitat i bonança. I els cabalers  patiren els efectes de la situació d’escassetat i pobresa, motiu que motivar que alguns  abandonessin el poble i anessin a parar a altres llocs busca noves oportunitats. D’altres restaren a Solivella on   intentaren fer front a les noves circumstàncies fundant l’any 1901 la “Societat de treballadors agrícoles”. Les crisis econòmiques de començament del segle XX del camp català representaren un moment de cultiu per un grup social que les patia de ple          i que preveia un futur desesperançat. La revolució era una sortida que podia augurar uns canvis radicals i la consecució de les millores necessàries, essent l’ocasió per iniciar-la els primers dies del sollevament militar i subsegüent guerra civil de 1936-1939.

La gent que vivia a Solivella la dècada dels anys trenta del segle passat estava molt radicalitzada políticament entre dretes i esquerres. Els primers responien a carlins i requetès, els conservadors que havien tingut majories al llarg del segle XIX, bona part dels quals s’adheriren a la Lliga regionalista, i els principals i mitjans propietaris; mentre que els segons els integraven els petits propietaris, els jornalers i els treballadors per compte aliè en         els diversos oficis de la població. Uns i altres rebien les consignes dels seus responsables polítics a través dels  enllaços de Montblanc i, així mateix, assistien als mítings que hi celebraven els caps de les diverses ideologies polítiques.

Les divergències eren tan profundes i paleses que procuraven no trobar-se ni pels carrers i si no hi havia altre remi les seves salutacions eren ben diverses,     ja que als “adeu” dels uns responien amb “salut” els altres, i viceversa.

Perquè decideix que els protagonistes de la història siguin l’Ernest, l’apotecari, i la soprano Isa?
Perquè simplement eren dos personatges, l’un real i històric, l’Ernest, i i l’altre fictici, que em permetien exposar literàriament els dos aspectes principals de la novel·la, és a dir les dues repressions que va viure la població durant el període bèl·lic i els posterior franquista.

Quina intenció i voluntat  té amb la publicació d’aquest llibre?
Com he dit més amunt, exposar una etapa complexa, difícil i dramàtica en les seves conseqüències que varen viure els nostres avantpassats, amb la voluntat que representi una catarsi pels solivellencs actuals, que      ens permeti a tots mirar enrere sense passió, objectivament, i coneixent-lo, evitar-lo per sempre en un futur.

Li ha estat complicat  escriure un llibre d’uns fets tan dramàtics que van passar al seu poble i que tan dolor van causar?
El fet de ser una novel·la històrica m’ha facilitat la seva elaboració. En conseqüència es narren diversos episodis de base real, als quals per afavorir el relat s’hi afegeixen alguns elements fruit de la imaginació.

Quina importància té en el llibre la recuperació de dos manuscrits de l’Arxiu Comarcal de Valls?
Tant les referències a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp com el de la Conca de Barberà m’ajuden a ressaltar la importància i interès que ofereixen els fons documentals d’aquests centres culturals per a la recerca i també per a la informació dels temps passats. I també vull destacar la competència i eficiència dels seus professionals en el coneixement de la documentació que conserven i l’atenció als consultadors.

Dedicat tota la vida al món arxiver i la història  ha influït a l’hora  de realitzar aquest llibre?
Atès que es tracta d’una novel·la històrica, el coneixement que com a arxiver he tingut dels documents de l’època ha estat bàsic per a la confecció del relat, motiu pel qual he aprofitat per incorporar-ne fragments que el fan més entenedor.

Han passat 90 anys d’aquests fets. El poble ha sabut i ha pogut passar pàgina?
No resulta fàcil oblidar uns fets tan dramàtics com els esdevinguts a Solivella entre el 1936 i 1945 perquè la major part de les famílies del poble, sigui ben directament o indirectament, en foren afectades. En general, però, tothom ha callat i ha assumit particularment el dolor d’aquells anys dramàtics tot lamentant tantes angoixes, patiments i pèrdues. En l’actualitat, però, el jovent se sent aliè a les circumstàncies, actituds i fets dels seus avis i besavis i, amb una millor formació, encara el futur amb esperança i la  voluntat de superar les dificultats pròpies de la seva època.