L’actor català Pep Jové és conegut, entre altres, per la sèrie ‘Merlí’ i per la seva nominació als Goya per la pel·lícula ‘La estrategia del pequinés’. Va decidir acomiadar-se de Barcelona i va fer cap a Aguiló, on va viure un temps abans de traslladar-se al seu lloc de residència actual, Santa Coloma de Queralt.

Quan i com ve a parar a la comarca de la Conca de Barberà?
Deu fer ja quasi tres anys. Després de la pandèmia tenia ganes de marxar de la ciutat. Em vaig acomiadar de Barcelona amb un monòleg que es deia Novecento a l’Espai Brossa, un treball que resumia tot el que havia après en 35 anys de carrera i que vaig haver de repetir la temporada següent per la gent que s’havia quedat sense entrada, després d’una nominació als Goya per la pel·lícula La estrategia del pequinés i la sèrie Merlí de TV3.

Vaig pensar que ja n’hi havia prou. Era el moment perfecte per canviar d’aires. Començar de zero. Encetar un nou full en blanc en un altre lloc, amb noves persones, noves vivències. Ho havia fet ja anteriorment. Així que vaig començar a visitar portals immobiliaris, vaig fer alguna visita presencial sense gaire èxit i de sobte va aparèixer Ca l’Amàlia d’Aguiló.

Al cap d’un any, però, un bany de realitat em va fer prendre una decisió dolorosa. Unes escales enrabiades i una dependència excessiva del cotxe per fer qualsevol cosa em va fer instal·lar-me a Santa Coloma.

Parlem de la seva professió com a actor. Quan comença en el món de la interpretació?
He simultaniejat tres oficis a la meva vida. La professió més important, la d’actor naturalment, l’administració pública, i també m’ha agradat molt el món de la restauració.

No vaig arribar al món de la interpretació per vocació. Sé que sona una mica lleig dir-ho i podria obviar-ho, però és la veritat.

La majoria de la gent d’aquest ofici arriba a la professionalitat fent els Pastorets, la Passió, teatre amateur, qualsevol activitat artística ja de petits als seus barris, als seus pobles. I si els miraves als ulls i t’hi fixaves bé ja veies aquella vocació, aquelles ganes, convèncer els pares perquè et deixessin fer l’Institut del Teatre etc., etc.

No va ser el meu cas. El meu camí de vida no anava precisament per fer d’actor. Amb trenta i escaig d’anys algú, l’univers, qui sigui, va decidir posar-me en el camí de la interpretació. Sincerament no ho sé explicar millor. O potser seria massa llarg d’explicar, ves a saber, i necessitaríem una entrevista només per això... Ho pots creure o no. A vegades el destí és capritxós i et situa en un lloc que no t’hauries imaginat mai, i per contra, hi ha persones que s’obstinen en voler fer una determinada feina i només reben senyals que això no toca i sovint no en fan cas i estan visitant l’atur cada dos per tres, malhumorats i a vegades amb crisis familiars incloses. Sé d’alguns casos. Segurament a alguna persona que ens llegirà l’hi ressonarà.

Quins són els projectes que té entre mans? Se centra en obres de teatre de petit format, ara?
En l’actualitat tinc tres relats dramatitzats d’uns 45 minuts: Un aniversari meravellós, L’amor és etern i El pianista de l’oceà.

Cadascun amb una temàtica diferent, aptes per a festes majors, trobades familiars, lleves, empreses, etc.

És molt curiós. Estic rebent encàrrecs familiars. Regalen i sorprenen amb un espectacle cultural els seus estimats amb l’excusa d’alguna celebració. M’omple de joia, aquesta sensibilitat.

Ara fa pocs dies vaig interpretar precisament El pianista de l’oceà a l’Associació de Dones Colomines amb motiu del seu final de curs. Vam haver d’afegir un segon dia. Es van exhaurir les entrades molt ràpidament.

Vull agrair l’actitud d’aquesta junta de dones fantàstiques. Es van conjurar perquè tot sortís el màxim de bé possible. No van regatejar esforços ni temps. Impressionant. Només veient aquest tarannà, aquesta manera de fer, no vaig trigar gaire en fer-me’n sòcia.

Passem a parlar de la seva vida ja com a habitant de la Conca de Barberà, com a resident de Santa Coloma de Queralt. El podem considerar un colomí més?
Faig tot el que bonament puc per integrar-me al poble i ser acceptat. No soc dels que arriben a un lloc i fan la seva vida a esquenes de la comunitat. Faig voluntariat a la Residència del Carme llegint un capítol d’una novel·la cada dilluns. Participo en el grup de l’Hora Poètica amb diversos esdeveniments al llarg de l’any. Soc voluntari a Sant Magí de la Brufaganya.

Se’m va demanar fer de mestre de cerimònies de la cavalcada de Reis i del pregó de la festa major, on vaig esmerçar esforç i dedicació. Ho vaig fer d’una manera altruista, amb el màxim rigor i professionalitat. He deixat clar que si se’m ve a buscar sempre se’m troba.

Sentir-se colomí no ho decideix un mateix, la potestat està en la gent del poble i el camí és llarg, en soc conscient, però crec que de mica en mica vaig en la bona direcció.

Prova d’això és la proposta que m’ha arribat recentment: una parella de Santa Coloma que ja porten uns quants anys vivint junts m’ha demanat fer d’oficiant, mestre de cerimònies, en el seu casament a partir del ritual cèltic.

Òbviament he hagut de fer treball de recerca i m’he quedat impressionat de la bellesa d’un acte com aquest. A prop de la casa o del restaurant on es fa l’àpat, en un lloc al bosc envoltat d’arbres i ocells, un cercle màgic construït amb branques i flors, els quatre testimonis portant els elements: aire, aigua, terra i foc. Un relat escrit pels mateixos nuvis que jo llegiré, i les mans entrellaçades per un llaç com a símbol de l’eternitat. Unes músiques seleccionades per ells mateixos. Màgia pura. Estic molt il·lusionat.