Cinc anys a Moscou estudiant música: com és viure tan lluny de casa?
Puc definir la meva estada a Rússia com a fructífera, fonamental i meravellosa. Els meus 5 anys allà de moment estan sent més que correctes, estic aprenent cada dia més sobre mi i la meva percepció de tot. Moscou ha sigut un lloc on he pogut trobar a gent del meu cercle d’interessos; els meus companys, com també la meva família d’allà, són persones admirables. Em sento molt respectat i estimat.

A nivell personal, què t’ha aportat aquesta experiència de viure a l’estranger des de tan petit? Com t’ha canviat?
M’ha aportat fortalesa mental, a saber afrontar amb responsabilitat problemes del dia a dia d’un músic, i això ho valoro molt. Tinc molt lluny a les persones que més estimo, i que sempre des de la distància curta eren una solució a les meves adversitats; encara que actualment sigui fàcil la intercomunicació, no és impossible equiparar-ho amb el contacte cara a cara físic, així que, un cop ets fora, i en la vida privada, reflexionant, pots deixar caure alguna llagrimeta. Però, vaja, entens que tot té un preu i et fa fort d’esperit.

Quan torno a Catalunya em sento la persona més feliç del món, és com si em tragués de sobre un pes enorme. Per això, el canvi crec que és únicament positiu, aprecio i agraeixo cada cosa que em relaciona amb el que m’envolta cada dia.

Com vas viure des de dins l’esclat del conflicte entre Rússia i Ucraïna? El relat que es transmet des de Rússia és molt diferent del que arriba a Europa?
L’inici de la guerra és d’aquells moments de la teva vida que se’t queden per sempre. Saps el que feies en el moment d’assabentar-te’n, on eres i amb qui estaves. En aquest cas, estava amb la meva tieta Tatiana anant a firmar al notari la meva nacionalitat russa, que t’atorguen després que compleixis 14 anys. Feia molt de fred i érem al carrer Arbat, un dels principals de Moscou. “Putin ha començat l’operació militar especial a Ucraïna”, em va dir la meva tieta. “Per fi arreglaran el tema aquest, van dir que ho solucionarien rapidet” vaig respondre, pobre de mi, que il·lús... La premsa és essencial avui en dia. Desgraciadament, la mentida és tan poderosa que t’ho acabes creient tot. Un país tan preciós com Rússia és un exemple evident d’aquesta catàstrofe. I perdoneu, però Europa no va gens millor...

Has tingut moments de dubte o por que t’hagin fet plantejar si continuar a Rússia?
No, mai. Els meus pares sí, més d’un cop m’han volgut inscriure per precaució fora de Rússia. Però, vaja, sento que una marxa sobtada d’allà seria molt dolorosa per a mi. Soc català, i no em sento rus, però això no treu que tingui un respecte enorme pel país i la cultura d’allà. Per una altra part, vull deixar clar que a Moscou s’hi està bastant segur, he passat por molt pocs cops. Sempre hi ha alguna notícia que algun dron o coses sobre l’estil ha caigut per la demarcació, però, no obstant això, reitero, estic perfectament bé i crec honestament que la capital no patirà per aquest conflicte.

T’has trobat amb situacions difícils o compromeses a causa del conflicte, com escorcolls, censura o limitacions per ser estranger?
Després de l’inici del conflicte, Rússia s’ha hermetitzat molt i la seguretat cada vegada és més extrema. Un exemple és que al metro, mètode de transport on faig cada dia el control comença a poc a poc a recordar al dels aeroports. Quasi cada dia haig de deixar que la policia que hi ha allà passi el detector de metalls al voltant de la meva motxilla, juntament amb altres passatgers. Amb el violí és encara més insuportable: m’obliguen a obrir l’estoig i, últimament, inclús treure l’instrument d’una funda que tinc perquè no s’embruti ni pateixi la temperatura. La seguretat ha de ser-hi, però això és passar-se una mica.

Sobre la censura seré breu: n’hi ha molta, massa. “Pots fer i dir el que vulguis, ja saps quines són les conseqüències”, em va dir un cop en la privacitat un mestre que aprecio molt. Mai he tingut cap limitació per ser estranger, ja que tinc doble nacionalitat. No obstant, com a europeu, m’han demanat opinar sobre el conflicte, i en actes “patriòtics” de l’escola he vist com alguns mestres em miraven fixament, com si volguessin veure alguna reacció. No és agradable, però vaja.

Tot i que et queden dos anys per acabar el conservatori a Moscou, no podràs acabar els estudis a Rússia i hauràs de marxar a Viena. Quins motius t’han portat a fer aquest canvi?
En teoria sí que puc fer aquests últims dos anys que em queden. El que passa és que si els faig corro el risc que m’agafin al servei militar d’allà, que és obligatori. No corro risc d’acabar a Ucraïna, però fer el servei és perdre el temps d’una manera espectacular. Justament per això, s’espera que el 2026 m’acomiadi de Rússia i comenci un preparatori a la Universitat de Música de Viena, el qual faré fins al 2027, any en què faré unes proves d’accés per ser un estudiant més de la institució. Viena és l’epicentre de la música, la ciutat més musical d’Europa, des de fa molt que el meu somni i propòsit ha sigut estudiar allà.

Com descriuries la teva evolució musical després d’aquests anys d’estudi intensiu a Moscou?
Crec que he fet un bon progrés i això em fa molt feliç. Sento molta energia i passió al tocar, i intento esforçar-me per treure la meva millor versió. El mèrit és dels meus professors, dels quals vull destacar la mestra Anna Sokolova al violí, que és una gran mestra amb qui no només aprens tècnica, sinó a parlar l’idioma de la música, i la mestra Nina Tkachenko al piano, una fantàstica professional i persona, a la qual dec la meva passió a aquest fantàstic instrument. He millorat molt tècnicament, sobretot aquest any, sento el violí com una extensió del meu braç; tant els meus pares com la mestra Sokolova per això han hagut de donar-ho tot també per incentivar-me a no parar. Els  estic molt agraït.

Vas començar a estudiar música amb només dos anys i des de fa temps es parla de tu com una futura promesa. Segons tu, un músic neix o es fa?
Dir que un músic ja neix sent-ho, a part de ser molt conformista i no tenir criteri, és una manera indirecta d’infravalorar l’esforç que fa un intèrpret per arribar a ser quelcom. Desgraciadament, molta gent pensa això, i molts músics també ho volen transmetre. El talent és necessari, i crec que sempre al músic que “li va tocar ser així” juga amb avantatge, però no significa res en absolut. Les úniques coses que realment potencien el talent són l’esforç i el sacrifici.

Des de molt petit tens clar que vols ser director d’orquestra. Aquesta il·lusió segueix viva? Ho veus cada vegada més a l’abast?
No només segueix viva, sinó que a part és el principal motiu pel qual vull estudiar a Viena. Crec honestament que la direcció, si ho potencio sota un bon mestratge, serà el que millor se’m donarà. A l’ECM sempre rebo moltes propostes per dirigir l’orquestra de la nostra classe, propostes que sempre accepto. M’encanta dirigir, ho gaudeixo molt, tant als assajos com als concerts. No hi ha res millor que veure com un somni teu des que ets petit es va complint a poc a poc.

Com gestiones la pressió i les expectatives sent tan jove i amb un futur prometedor al davant?
Aquí seré breu: visc a Rússia. La paraula “pressió” és el pa de cada dia. Tinc molts concerts i compromisos. Intento saber descansar i distreure’m fent altres coses que m’agraden a part de la música, ja bé sigui jugar a futbol amb els meus amics o veure un partit del Barça. Aquests moments sempre són d’agrair. Les vacances també les aprofito per desconnectar.

Malgrat viure a Moscou, com mantens el vincle amb Montblanc i Catalunya?
La meva connexió amb Montblanc i amb Catalunya és molt forta. Intento donar a conèixer Catalunya i la seva cultura a Rússia i en general on he estat, a part que sempre dic que Montblanc és el millor poble del món. Sempre estic molt content quan rebo propostes de Montblanc per fer algun concert. Per a mi sempre és un plaer tocar per a la meva gent, que em rep d’una manera única. M’emociona sempre, sou el millor públic per mi! Quant a Catalunya, vaig tocar fa poc al Palau de la Música, i l’atmosfera és fantàstica. A part d’això, el sentiment catalanista que tinc és molt fort. Quan torno amb l’avió cap a Catalunya, el primer que veig és el Cap de Creus. En aquest moment sempre no em puc aguantar i començo a plorar de felicitat, perquè sento que soc a la meva terra, i creieu-me, no n’hi ha una tan preciosa com la que tenim.