Parlem amb Rebeca Muñoz, per a qui crear és una forma de viure: escoltar la matèria, travessar fronteres i fer visible allò que no es veu. La seva obra és part del seu camí, un teixit de vincles entre allò après, allò observat i allò que encara busca. Tant si treballa amb ferro, fang, fusta o pedra, vol que cada peça bategui i parli en silenci. Potser per això el seu taller és casa, refugi i pont: un espai on matèria, bellesa i esperit es transformen amb ella.

Quan vas saber que volies dedicar-te a l’art?
Des dels sis anys ja sabia que volia crear. Vaig començar a formar-me molt a prop del meu barri de Barcelona, i des d’aleshores no he deixat mai d’aprendre.

Quina ha estat la teva formació?
Durant l’adolescència, després d’alguns dubtes inicials, em vaig llicenciar a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, l’any 1996. Aquell mateix any vaig ser seleccionada per al Premi Miquel Casablanca, un reconeixement que va suposar un impuls inicial molt important per a mi. He estat treballant i formant-me més anys que molts artistes del Renaixement. Per a mi, ser artista és com una banqueta de tres potes: la tècnica, el talent i l’ànima. De vegades no totes tres han d’estar anivellades. Però si el resultat funciona, endavant!

Com definiries la teva obra?
És eclèctica, una part important han estat encàrrecs d’obra religiosa, i l’altre, la laica, per dir-ho d’alguna manera, ha anat variant amb el temps. En qualsevol cas, el procés és semblant i intento trobar la manera de ser el més honesta possible. Pel que fa a l’obra religiosa, té algunes exigències afegides. No és només un objecte: és una imatge sagrada. Ha d’evocar allò que transcendeix la matèria — Déu, el diví, el misteri — i alhora fer-lo present de manera tangible per al creient i per als amants de l’art. La peça ha de ser símbol i presència, fent visible l’invisible. Per a mi, ha de deixar espai a l’espectador: no l’imposa, sinó que l’acull. Intento que en totes les meves obres això traspuï, així com la bellesa, que no és un luxe superficial, sinó part essencial del que les anima.

Quina és la teva consigna com a artista?
No aturar-me mai. No deixar-me encasellar. Obrir camins nous, explorar materials diversos, assajar, deixar que la matèria s’expressi, escoltar-la, senti la seva música, afinar-me amb l’harmonia que desvetlla. No em fa por equivocar-me, m’agrada arriscar.

Tens una visió molt particular de l’art. A què et refereixes quan dius que tot està connectat?
No sé si és ben bé així, però el que percebo s’acosta a la idea del camp unificat d’Einstein o a la teoria de cordes: tot està connectat. Quan una obra ressona, vol dir que anem pel bon camí. A més som éssers profundament relacionals: els vincles són essencials per a la nostra naturalesa, creixem dins xarxes de significats que altres humans han anat teixint abans que nosaltres. M’agrada que aquestes connexions es facin visibles en l’obra acabada. Això depèn molt de l’entorn —el geni del lloc—, de l’observador i del moment. Si l’obra no vibra, queda buida, muda, morta.

En què treballes ara per continuar explorant nous terrenys?
Ara estic aprofundint molt en la música, que a més comparteixo amb el meu fill Björn. El so és una ona mecànica que necessita un mitjà material (aire, aigua, sòlid) per propagar-se i per això és tan important l’escolta dels materials al treballar-los. Molts músics i filòsofs creuen que la música pot connectar-nos, obrir portes cap al moviment, cap a la parla, cap a la vida. Treballo sovint amb música.

Com vius el treball amb la matèria?
És un procés intens i exigent, un diàleg constant. De vegades la pedra s’esberla, el fang s’eixuga i cal tornar-lo a hidratar. Un baix relleu pot fracturar-se en qualsevol moment, o una peça de fusta es pot inflar sense avisar. Sempre hi ha imprevistos que em reclamen atenció. És un no parar, però també una forma de cuidar l’obra, com si fos un ésser viu.

Moltes de les teves escultures són de ferro o de bronze. Quin significat li dones?
La meva biografia parla d’un compromís ferm —literalment—, ja que moltes de les meves escultures estan fetes amb ferro o bronze, però també treballo la pedra, la fusta i les resines. De vegades, és l’exigència del lloc on han de ser col·locades les obres, la que determina el material, altres vegades, és el tema el que m’inspira la matèria amb què treballar.

I pel que fa a la pintura? Què en determina la mida?
La pintura és una manera de mirar el món diferent de l’escultura: la llum es materialitza en els colors. Em deixo abraçar per ells per expandir-ne tota la força. La mida del quadre respon al tema i a la necessitat d’expressió.

Quin és el vincle entre pintura i escultura?
Sens dubte, el dibuix, que és la base de tot art plàstic; és com el solfeig per a la música. Crec que és l’expressió més genuïna i conceptual de cada artista. L’escultura neix sovint d’un dibuix, d’un estudi de l’anatomia, mentre que la pintura es desplega en capes successives, no són ben bé només dues dimensions. Com he dit abans, tot està connectat.

Com és el teu taller?
El meu taller és també la meva llar. La meva obra hi està present, però també hi conviuen obres d’amics i d’altres artistes que admiro. És un espai ple de diversitat: llibres, partitures, instruments musicals, escultures, pintures, fòssils, esquelets... molts d’ells trobats o preparats per mi mateixa. Necessito que m’acompanyin; és un diàleg constant que em fa sentir més viva i feliç.