Parlem amb Núria Rion, que compagina la creació artística al seu taller prop de casa i la docència a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. La natura ha anat agafant força i presència en la seva obra, tot emfatitzant l’ordre i l’atzar.

Com s’ha gestat el projecte del Museu Terra?
L’exposició del Museu Terra “Dones i paisatge: un diàleg amb la Conca de Barberà” és iniciativa de Clara Albacete, que també n’és la comissària, en col·laboració amb el Museu Terra. Es va iniciar amb l’anterior direcció de Gemma Carbó i s’ha presentat amb Aida Boix, actual directora del Museu de l’Espluga de Francolí.

La relació de la Clara amb la Conca de Barberà va començar arran del projecte DAR el 2023, un projecte que Tectònica Cultural ha replicat en diferents territoris i que vol impulsar i donar visibilitat a les dones artistes que treballen des d’entorns rurals.

En què consisteix la tècnica que anomenes ‘sedimentació’, i com et permet dialogar amb el paisatge?
En aquesta obra —i en tantes d’altres— practico allò que anomeno “sedimentació”. Sobre el llenç hi diposito plantes i els seus substrats. Aprofito les formes i els pigments i els combino amb els del mateix paisatge que els ha fet créixer. Tot s’hi convoca: camins traçats pel pas repetit, el temps que grava, la petjada sobre la pell del sòl. Trepitjar, sí, però també escoltar: al capdavall, es tracta de sostenir una conversa entre les necessitats i el paisatge, entre el lloc i les vivències.

Quina és la teva estratègia a l’hora de crear?
M’interpel·la el paisatge i els seus registres —noms, cotes, corbes de nivell—, però també les restes: vestigis d’un passat rural gairebé extingit. Són instants de tensió fèrtil i, alhora, d’una naturalitat desconcertant.

En molts casos es tracta d’una alquímia on convergeixen l’aigua, la matèria, la llum i l’atzar. Mentre treballo, hi bateguen imprevistos —fruit de forces que no controlo— i l’obra va creixent, sovint per estrats. Em mantinc a la guaita, afinant ull i mà, fins a trobar l’expressió que em convenç. De vegades la peça neix del tot a la intempèrie; d’altres, reposa i es resol al taller, o en un diàleg entre ambdós espais.

Quina és la tècnica del làtex que anomenes ‘pell del paisatge’?
Quan treballo directament sobre una roca, vestigis d’una casa o un tronc, hi aplico capes molt fines de làtex que s’assequen una damunt l’altra. El làtex s’esmuny dins dels plecs i porus de la superfície, i quan en desprenc la pel·lícula n’obtinc una membrana elàstica que en registra el relleu amb gran precisió: és com una mena de “pell encarnada” del paisatge —encarnada en el sentit que pren cos—, una segona pell que porta l’empremta, la textura i fins i tot rastres de matèria. Al taller, aquesta pell es conserva o es fa servir com a matriu per crear noves peces. Tot el procés es fa amb cura, respectant el lloc d’on procedeix. És una obra estratificada feta de capes, temps i sediment.

T’he vist treballar penjada d’un rocam per prendre l’empremta (frottages) d’una roca descomunal. Quin és el motor d’aquestes accions i obres?
No soc escaladora però he practicat l’escalada durant una època. L’energia que et trasllada la roca és brutal, mirar de traslladar això a l’obra i compartir-ho és un dels motors. Si prenc les empremtes de la natura és perquè en formo part, el contacte directe amb l’entorn i la transformació del procés creatiu en experiència. Intervenen altres factors que tenen a veure amb la memòria del paisatge, descobrir topònims i històries, les paraules ens tornen al fil del llinatge, la memòria popular. M’atrau allò que m’és familiar, els llocs on he insistit, tornant-hi una i altra vegada, senders molt visitats, sovint sense un objectiu traçat. De vegades acompanyada d’altres no.

Com has viscut la teva experiència artística aquí a la Conca durant aquests vint anys?
Creativament, ha estat molt inspiradora. Hi treballo a gust: per com soc, necessito concentració i calma, i l’excés d’estímuls no ajuda. També he teixit una petita xarxa de creadors i creadores amb qui ens donem suport i compartim. El més complicat, però, és trobar espais de lloguer assequibles i amb condicions mínimes que es puguin mantenir en el temps.

Durant molt de temps la Conca de Barberà ha estat gairebé un desert pel que fa a l’art contemporani. Encara s’hi manté una imatge massa romàntica de l’artista, ancorada en el passat, i sovint s’oblida el potencial social i comunicatiu de l’art. La Fundació Carulla (Museu Terra) hi fa una gran feina, i la Fundació Martí l’Humà – Tot Conca també hi contribueix, a una altra escala, perquè algunes propostes puguin tirar endavant.

Més enllà d’això, hem impulsat en diferents moments diverses propostes en l’àmbit de les arts visuals, però costa mantenir-ne la continuïtat, perquè tot recau en la voluntat i la militància de qui hi participa, sense suport institucional.

Alguna proposta per vitalitzar l’art a la Conca de Barberà?
Tot està per fer i tot és possible. Calen recursos, sensibilitat i voluntat. La gent i les ganes hi són i podem fabular moltes coses: una programació expositiva estable, amb tallers i visites dinamitzades; un espai municipal de creació per a trobades, residències breus i coproduccions entre creadors i agents del territori, amb projectes transversals; reforçant la xarxa i la formació continuada.

Hi ha molta feina a fer i moltes possibilitats d’anar més enllà de l’objecte de consum. Amb recursos econòmics i logístics sostinguts, aquestes accions generen continuïtat, vincles i orgull de comarca i, sobretot, gaudi per l’art i per viure.