Xavi Badia, del taller La Gàrgola de Santa Coloma de Queralt, ha celebrat 20 anys de taller propi. Ens explica el seu recorregut i la festa d’aniversari que van fer el dia 10 d’octubre.

Com t’inicies en el món de la imatgeria festiva i la construcció plàstica?
Després d’anys d’estudi de belles arts i de caracterització i efectes especials, vaig anar rebent encàrrecs de tot tipus, des d’il·lustracions fins a construcció de titelles i decorats per a companyies de teatre, attrezzos, etc. Durant diversos anys vaig estar construint els decorats i elements escenogràfics de l’Aquelarre de Cervera gràcies a l’Alba Cunyé, que em va donar l’oportunitat de créixer i experimentar en escenaris de gran format. Més tard, vaig entrar a treballar com a escenògraf a la companyia de teatre La Cremallera, fins que el 2005 vaig obrir el meu propi taller, la Gàrgola, on encara soc avui dia. A partir de llavors no he parat de rebre encàrrecs de tot tipus, com capgrossos, bestiari de foc, escenografies, titelles gegants i elements decoratius de gran format.

En quin moment decideixes crear el teu propi taller?
Després d’estar a la companyia La Cremallera, on vaig aprendre a gestionar la part del taller.

Vaig fer un estudi i un pla d’empresa per saber la viabilitat d’obrir el meu propi taller, vaig creure que podria fer-ho, amb la por també que no sortís bé.

El 2005 vaig engegar el negoci. Vaig muntar el primer taller a casa meva, en un tercer pis, sense ascensor, pujant i baixant trastes cada dia, fins i tot vaig haver de pujar dos gegants per la finestra amb cordes i corrioles, una bona aventura va ser.

Com va ser que vas traslladar el taller a Santa Coloma de Queralt?
A Cervera, vaig muntar el taller a set llocs diferents, segons les necessitats d’espai que anava necessitant, cada cop anava augmentant el nombre d’encàrrecs i m’havia d’anar movent de locals, fins a una nau de 300 m² en un moment de molta feina de gran format.

Durant la pandèmia, vam valorar amb la meva parella l’opció d’anar a viure a Santa Coloma, hi havia l’escola Cor de Roure, que ens agradava molt per a la canalla, el poble tenia bons serveis, i allà podíem obrir un espai on tenir el taller ben muntat, amb espai, porta gran i al costat de casa, i així va ser que el 2020 ja ens vam instal·lar aquí a Santa Coloma de Queralt.

Per què vas triar el nom de Gàrgola?
Perquè dins la imatgeria que mostren les gàrgoles de les esglésies i catedrals vaig veure que era inacabable i molt diversa, des de les figures més grotesques fins a les més estilitzades.

M’agraden molt les gàrgoles i les formes que tenen, són escultures molt treballades amb una utilitat pràctica, que és la de treure amb elegància l’aigua de les teulades, m’agrada el so al pronunciar-ho i vaig adoptar-lo.

La Gàrgola fa 20 anys i ho vau celebrar reunint a Santa Coloma gran part de les peces fetes al taller. Com vas viure la celebració?
Va ser un dia que recordarem temps. Volia celebrar els 20 anys en actiu amb el propi taller, com a autònom, que ja costa aguantar avui en dia. Vaig pensar de fer una festa amb totes les figures sortides del taller durant tants anys, vaig fer recompte, pensant que seria una bogeria, però la resposta de totes les associacions, entitats i col·lectius que tenien figures fetes al taller va ser dir que sí.

Vam fer un equip de gent propera per poder gestionar el tinglado, que era abastir una quantitat de gent, un espai i unes gestions que sobrepassaven de molt la idea de fer una festa d’aniversari amb els amics i família. Durant un any vam estar preparant-ho tot i vam poder casar-ho amb l’aniversari dels 25 anys dels diables Keresus i el de l’Ateneu Popular. D’aquesta manera vam organitzar un cap de setmana de foc i lluita.

La festa va ser el divendres dia 10 d’octubre i estàvem preparats, tots a punt (amics i amigues coent botifarres i fent els entrepans,4 DJ a punt). A les 18.00 era la plantada per donar la benvinguda i conèixer tota la gent amb les figures i bèsties portades d’arreu de Catalunya.

Va anar arribant gent per tots cantons, coneguts i curiosos, i entre música i bon rotllo, va començar la festa.

Una cercavila infantil sense foc amb 28 capgrossos, gegantons, cuques i dragonets, l’elefant gegant i personatges creats al taller van anar desfilant pel casc antic al ritme de la companyia Sound de Secà. Més tard, a les 8, van arrencar les catorze bèsties de foc, que van anar cremant la pirotècnia pels carrers fent el mateix recorregut i vam acabar tots davant del taller sopant i celebrant aquests vint anys en família. Va ser un èxit d’assistència, perquè van venir més de cinc-centes persones com a membres de les entitats convidades però els carrers estaven plens, així que més de mil persones van passar per la festa. Va ser molt emotiu i emocionant tenir tanta gent estimada en un dia com aquest, n’estic molt agraït.

Ens pots definir bé quins treballs es fan al taller?
El taller avui dia està preparat per a tot tipus de construccions, des d’imatgeria festiva (dracs, capgrossos, cuques, bestiari de foc...) fins a la construcció d’escenografies, attrezzo, corporis, ficticis i utillatge per a teatre i espectacles... i la construcció d’elements decoratius per a empreses o esdeveniments, com són làmpades gegants o escultures de gran format.

El material més utilitzat és la fibra de vidre amb resina de polièster, perquè és un material molt versàtil, resistent i que dura molt temps, però també treballo amb porexpan, silicones, fusta, guix, fang, cartró pedra, etc.

Són moltes les figures elaborades, però tens especial estima per alguna? O en destaques alguna altra pel repte que et va suposar?
Bé, és difícil destacar-ne alguna perquè cadascuna m’ha suposat un repte constructiu i una part emocional. Com a repte constructiu destacaria dos elements, l’elefant Hathi del Centre de Titelles de Lleida perquè va ser molt complex i exigent amb els aspectes tècnics a l’hora de construir-lo i el segon, van ser 13 làmpades gegants, de 4 metres que estan exposades al hall del centre de convencions Onyx Building de Brussel·les, un repte molt gran de gestió i de construcció. I per la part d’estima, destacaria un capgròs del Fabià, un amic que va morir i vam homenatjar-lo fent-li un capgròs. Hi ha peces que t’evoquen records i sentiments. Altres peces especials podrien ser cadascuna de les bèsties grans que faig perquè a l’hora d’estrenar-les l’emoció viscuda es transmet i es contagia.

Per acabar, ens vols compartir alguna anècdota d’aquests anys de creació?
Uf, n’explicaria moltes... però potser el fet de compartir aquesta passió, feina, dia a dia de taller amb els meus 3 fills m’ha fet veure coses a través de la seva mirada, que m’atrau molt... com haver d’acomiadar-se d’una bèstia de foc que ha estat temps aquí al taller i no entendre per què se l’emporten i marxa, plorant perquè no vol acomiadar-se... o que coneguin cadascuna de les figures que han sortit del taller com si es tractés d’un joc de ¿Quién es Quién?... Això és un regal.