Som al taller de Jordi Martorell, a Montblanc, i, ara mateix, totes les parets són cobertes dels seus carbonets, que representen un ecosistema propi: prestatgeries de llibres intercalades amb rostres que han travessat somnis, intel·ligències artificials i hores de pols de carbonet. Tot plegat configura un espai on el passat i el futur es refreguen, on la imperfecció del gest manual conviu amb l’exactitud de la màquina, i on l’artista continua preguntant-se quin és exactament el seu lloc. Martorell no ofereix respostes tancades. És una ment incansable i brillant, d’una eloqüència gairebé hipnòtica. Les idees li brollen amb la força d’un volcà en erupció. No només concep visions potents comunicables, també té el talent, la disciplina i la determinació per concretar-les i fer-les tangibles. És un creador que parla amb coneixement i construeix amb mestratge.

Quin paper hi té, en tot això, el títol de l’obra i aquesta referència a Déu?
El títol de l’obra Amb els dits de Déu al voltant del coll al·ludeix tant a la coneguda dita castellana “Dios aprieta, pero no ahoga” com a la famosa afirmació de Martin Heidegger –un dels principals filòsofs existencialistes posteriors al “certificat de defunció de Déu” expedit per Nietzsche– en l’entrevista que concedí el 1966 a Der Spiegel, on declarà que “només un déu ens pot salvar”. Els  dibuixos que exposo a Pira i Montblanc formen part del procés preparatori de l’exposició que es presentarà al CRAI de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona del 9 de desembre de 2025 al 2 de gener de 2026. L’exposició de la URV consta de 12 imatges reproduïdes en catifeta per netejar-se els peus situats en les dotze portes i accessos de l’espai.

Com va sorgir la idea d’aquesta exposició?
La imatge d’un cap de noi a la lleixa d’una llibreria, entremig de llibres,  la vaig veure en un somni, així, simplement. És la primera vegada que em passa una cosa així, no forma part de cap mètode de treball d’inspiració surrealista o psicotròpica. Només va anar així. Vaig provar de donar forma a aquella imatge amb una intel·ligència artificial generativa (Foocus AI) i la imatge va aparèixer amb el prompt més simple, com  si m’estigués esperant.

I te’n vas sortir a la primera?
De traspassar-la al paper d’una manera que em resultés plaent? No, és clar que no! Va ser difícil trobar el to i després mantenir-lo i anar-lo afinant. Hi he treballat provant tècniques diferents, carbonet, grafit, pastel, aquarel·la, guaix… Ha estat un camí d’aprenentatge; bé, tota sèrie, tota exposició ho és o ho ha de ser, em sembla.

Els llibres no són un complement en aquesta exposició, oi?
No, de cap manera. La seva presència és un acte voluntari, un gest deliberadament insubmís. Els llibres d’assaig de temes diversos són una part essencial de l’exposició. De fet, són els llibres que he estat llegint durant els mesos d’elaboració de l’obra. Tots reflexionen sobre el moment incert que vivim en què tot sembla possible i, alhora, tot és vulnerable. Són el tema d’aquest conjunt d’obres.

Això del dibuix amb carbonet és una tècnica una mica antiga, com els llibres en paper ara mateix. Com ho veus?
Bé, provo de trobar un relat que pertanyi al segle XXI, però que no s’hi plegui de manera dòcil i acrítica. Seria estúpid  no interessar-se per veure què passa utilitzant un generador d’intel·ligència artificial per obtenir imatges, soc un creador fonamentalment pop i sempre he treballat amb imatges manllevades,  però aquestes imatges les executo amb una actitud expressionista, en aquests casos amb tècniques antigues i amb una execució violenta, poc acadèmica i maldestra. En aquesta fricció –aquesta col·lisió entre allò vell i allò nou– és on trobo que la imatge agafa cos. Amb l’acció de la mà, de l’accident, de l’error, la imatge artificial i virtual adquireix una personalitat pròpia, bruta i real. En l’actualitat, la creació contemporània defuig tot aquest “romanticisme” del material i les obres esdevenen abstractes, immaterials, espirituals, projeccions incorpòries i ingràvides d’idees fluides. El meu treball és, molt em temo, profundament dissident i cerca allò absurd i fins i tot sagrat en el més concret i no en l’abstracte.

Quina relació estableixes entre la paraula i l’obra artística?
L’art modern i postmodern no funciona tot sol, necessita d’un text que el situï en un context històric i cultural perquè si no resulta inintel·ligible per al públic que no està familiaritzat amb el que pot semblar un codi encriptat, encara que quan t’hi familiaritzes veus que tampoc no n’hi ha per a tant. Darrerament, a més, l’art ha perdut interès per ell mateix i les obres, les exposicions als museus i centres d’art, semblen necessitar articular-se al voltant d’una idea, una tesi, un leitmotiv, un relat que les faci útils, didàctiques, significatives, alhora que es mantenen formalment críptiques.

I...?
En el cas que ens ocupa, qui vulgui saber de què tracten els dibuixos només s’ha d’adreçar als llibres que es mostren, són els llibres que he estat llegint i rumiant mentre dibuixava. Malgrat això, provo de fer que les meves obres siguin intel·ligibles, fins i tot atractives, com a mínim en un primer moment i de manera superficial, mantenint en una segona, tercera i quarta lectures una densitat simbòlica i una xarxa de referències artístiques amatents a l’espectador avesat al consum de productes artístics contemporanis. Em sembla que és una mena d’esforç per fer alguna cosa prou democràtica que no renunciï a la voluntat d’experimentació, crítica, inconformisme i llibertat propis de la modernitat i la postmodernitat. No sé si és possible.

Biografia
Jordi Martorell (1961) viu i crea al rovell de l’ou de Montblanc. Artista visual de llarg recorregut ha practicat la creació plàstica, la il·lustració, la docència i l’exploració de noves tecnologies aplicades a l’art. La seva mirada innovadora s’estengué també a una productora que posà recursos audiovisuals al servei de projectes culturals i museístics. Des dels anys vuitanta, ha construït una trajectòria sòlida amb exposicions individuals, prop d’un mig centenar de participacions en mostres col·lectives, biennals i festivals d’art contemporani, i la seva obra, sempre inquieta i en evolució, ha estat reconeguda amb diversos premis.

Exposa Amb els dits de Déu al voltant del coll al CRAI de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona del 9 de desembre de 2025 fins al 2 de gener de 2026, al Celler de Carles Andreu a Pira des del 7 de desembre fins a mitjans de gener, i a la Sala Sant Miquel de Montblanc els dies 6, 7 i 8 i 13 i 14 de desembre.