L’artista i professor Domènec Corbella reflexiona en el seu nou llibre sobre el sentit profund de la pintura i el procés creatiu que l’acompanya. En aquest volum dialoga amb la seva obra anterior, ‘Des del cor de la pintura’

Acaba de publicar ‘Pintura: ànima i pensament’. Com neix aquest llibre i quina necessitat tenia de reunir aquests textos?
És una idea molt comuna entre els escriptors, és la manera de tenir agrupats els diferents articles, alguns publicats en revistes digitals o de poca difusió i d’altres encara inèdits. Tanmateix, és la manera de poder-los interrelacionar, de donar-los una nova vida i una nova possibilitat que arriben al públic en general i així poder de conèixer millor el pensament del seu autor d’una manera global.

El volum recull una quarantena d’articles publicats en mitjans diversos. Què els dona unitat i sentit avui reunits en un sol llibre?
És cert que els articles s’agrupen en quatre apartats clarament diferenciats. Els dos primers no són tan diversos: ambdós recullen petits assaigs o estudis centrats exclusivament en la pintura. La diferència rau en el fet que el primer, titulat La pintura des de fora, ofereix aproximacions estètiques sobre l’obra d’artistes contemporanis xinesos que conec personalment. El segon, sota el títol La pintura des de dins, és una mena d’autoavaluació estètica de la meva pròpia creació pictòrica.

El tercer apartat recull estudis acadèmics i científics documentats que han estat presentats en diversos congressos. Finalment, l’últim bloc tracta temes patrimonials més propers, centrats en Vallfogona de Riucorb i el seu balneari, amb continguts inèdits i fins ara desconeguts.

Reunir-los en aquest volum permet descobrir els diferents àmbits que han alimentat la meva vida artística i acadèmica, així com els diversos registres literaris emprats segons cada context.

Aquest llibre es pot entendre com una continuació de ‘Des del cor de la pintura’ (2012). Què hi ha de nou o de diferent en aquest segon volum?
La primera antologia: Des del cor de la pintura, està composta per assaigs sobre pintura, reflexius tant de l’obra personals com d’altres artistes propers i col·legues. Mentre que aquesta segona publicació és més polifacètica i variada. Ambdues però són el testimoni del desenvolupament creatiu i narratiu del pensament, on la pintura és el seu eix vertebrador.

És més difícil pintar o explicar amb paraules allò que passa en la pintura?
Aquesta és una pregunta complexa. Sense la pintura, o sense els fets, no és possible bastir una narrativa escrita sobre uns resultats determinats. Per tant, sense cap dubte, la pintura —tal com jo l’entenc— té la dificultat d’haver d’abordar la creativitat des del moll de l’os.

Un cop has viscut aquesta experiència, resulta més senzill explicar-la mitjançant les paraules; tot i així, cal trobar la manera de fer-la intel·ligible i propera per als lectors.

El títol del llibre uneix tres conceptes molt potents: pintura, ànima i pensament. Com dialoguen aquests tres elements en la seva obra?
La pintura encarna la matèria, l’objecte visual i, en particular, la creativitat artística. L’ànima, per la seva banda, representa l’aportació emocional de l’artista; per a mi és la part més essencial, aquella que pot i hauria d’esdevenir espiritual: l’expressió dels llenguatges més transcendents que l’autor sigui capaç de plasmar.

El tercer element, el pensament, es troba present des de l’inici fins al final, si bé és mutant i evoluciona segons el procés creatiu. En definitiva: la pintura que no té ànima és morta, i la que no té pensament, és banal.

Sovint es diu que la pintura és un llenguatge silenciós. Per què sent la necessitat d’escriure sobre pintura?
Efectivament, una de les limitacions de la pintura és que és muda: neix i es desenvolupa en la quietud, i finalment es comunica i arriba en silenci. Per copsar-la, cal estar encara més atent que amb la música; per poder penetrar en el seu interior, és necessari que els cinc sentits estiguin alerta.

És un error creure que la pintura és un llenguatge estrictament visual; és molt més que això: és una experiència sensorial i cognitiva. En aquest sentit, l’escriptura esdevé un mitjà essencial que permet posar ordre als pensaments i a tot allò que gravita entorn de la creativitat pictòrica.

En el capítol ‘La pintura des de fora’ analitza l’obra d’altres creadors. Què aprèn un pintor quan mira la pintura dels altres?
És fonamental observar i endinsar-se en la pintura d’altres artistes, especialment en les primeres etapes del desenvolupament creatiu. Aquest exercici permet aprendre, copsar llenguatges diferents del propi, reflexionar i, alhora, trobar motivació.

Es tracta, al mateix temps, d’un esforç per descobrir no solament els recursos tècnics, sinó principalment l’ànima de l’autor, una essència amb la qual et pots sentir identificat o no.

En aquests textos apareix també la seva aproximació a l’art xinès. Què li ha aportat el contacte amb la cultura pictòrica oriental?
L’art xinès ha estat tradicionalment impulsat per un principi essencialment espiritual. Per tant, les seves nocions estètiques —com l’harmonia, les ressonàncies o els espais de transició i silenci— acompanyen, refermen i emfatitzen aquest principi.

Aquesta visió busca limitar la narrativa pictòrica per explicar l’essència: suggerir més que definir i apuntar més que explicar. D’aquesta manera, l’espectador se sent interpel·lat i es veu induït a endinsar-se en l’escena pictòrica.

Creu que la universitat hauria d’apostar més per la investigació en processos creatius i artístics?
Penso sincerament que els ensenyaments artístics universitaris s’haurien de renovar i actualitzar amb criteris sòlids i consistents. Encara s’arrosseguen tics post-neoacadèmics que limiten les possibilitats creatives; es troben immersos en una mena de conformisme poc favorable, acompanyat d’una gran confusió conceptual.

La qualitat de la docència passa per una formació contrastada del seu professorat. Les facultats s’haurien d’obrir a la internacionalització i apostar per una major presència de l’espiritualitat sensorial, com a via per contrarestar la banalitat i la superficialitat de l’art actual. Per descomptat, la recerca hauria de ser-ne el segell identificador.

L’últim capítol del llibre està dedicat a la Vall del Corb. Quina influència ha tingut aquest territori en la seva mirada artística?
Aquest territori una mica allunyat i sovint oblidat —lluny de la mirada dels gestors culturals de tendència centralista—, és el que m’ha tocat viure. Malgrat la seva duresa, sigui com sigui, m’ha ofert un passat i un present.

Els meus orígens i aquestes arrels profundes han estat el motor de diverses recerques historiogràfiques i, actualment, són també una font de motivació pictòrica. Per tant, la Vall del Corb forma part, indiscutiblement, de la meva ànima.

Creu que l’art pot ajudar a preservar la memòria i la identitat d’un territori?
Sí, sens dubte en tenim molts exemples. Leonardo da Vinci, la figura màxima del Renaixement, amb la Toscana, lloc dels seu origen, tot i que va viure en diferents indrets d’Itàlia i França; Paul Cézanne en l’ Ais de Provença, que va fer famosa la muntanya de Sainte-Victoire;  Claude Monet que va crear el seu propi paradís particular a Giverny, al nord de França, amb els seus cèlebres horts i estanys de nimfees (els lliris d’aigua); o Salvador Dalí que es va definir com un pintor empordanès i utilitzava la Tramuntana i el paisatge de l’Alt Empordà com a escenari de gairebé totes les seves obres.

Finalment per acabar, vull deixar constància del meu agraïment als editors del llibre: Cossetània Ed. i l’Associació Cultural Baixa Segarra, de Santa Coloma de Queralt, que l’han fet possible. Moltes gràcies.