Parlem amb la Lurdes i la Mari Carmen Aymerich de Riera, bessones nascudes a Artesa de Segre que fa més de quaranta anys que viuen a la Conca de Barberà. Actualment resideixen a Montblanc, en dues cases unifamiliars aparellades idèntiques. El 15 d’abril faran 84 anys, esplèndidament portats. Coincidint amb la publicació del setmanari, aprofitem l’ocasió per felicitar-les i compartir aquest moment tan especial.

Aquestes vitals montblanquines no passen desapercebudes quan passegen per la Vila Ducal: ben plantades, elegants i un punt extremades, fan goig de veure. Surten al carrer mil·limètricament iguals; un foraster —com ho era jo mateixa quan vaig arribar a Montblanc fa més de disset anys— diria que formen part de la caracterització d’una pel·lícula, i és que el seu vestuari, tan ben conjuntat, té un clar component artístic. Tot en elles és replicat: la roba, els accessoris —ulleres, arracades, anells, bossa, sabates— i, és clar, també el pentinat i la manicura. I tot això acompanyat d’una vibració que traspua optimisme i alegria de viure, també quan parlen.

Quina és la gran de totes dues?
L — En el part, la primera a néixer va ser la Mari Carmen i després jo, però diuen que la segona és la gran, perquè va ser la primera a entrar a l’úter.

MC— Sí, deu ser així, perquè jo vaig néixer molt més menuda que la Lurdes; no sabien si sobreviuria, però a poc a poc vaig anar agafant pes i millorant.

Anàveu juntes a escola?
MC— Sí, anàvem a la mateixa classe al Colegi Nacional, però ens separaven segons el nivell. Com que a mi no m’agradava gaire estudiar, em posaven cap al darrere… ha, ha, ha. A més, jo era molt vergonyosa, a diferència de la Lurdes, que sempre ha estat més decidida.

L — Per sort, quan va arribar la professora Mora, no va poder evitar sentir compassió per nosaltres i ens va posar juntes.

Què us va portar a la Conca?
L—L’amor. Quan em vaig casar, vaig anar a viure a l’Espluga de Francolí, on el meu marit, en Francisco, dirigia el Casal. Més endavant es va fer càrrec de l’Hotel Ducal, a Montblanc, i ens hi vam traslladar; jo l’ajudava en tot el que feia falta.

Temps després, em vaig plantejar ensenyar allò a què m’havia dedicat tota la vida i vaig obrir una escola de costura a Montblanc, on vaig arribar a tenir fins a vint-i-cinc alumnes: els ensenyava a fer patrons i a cosir a màquina.

MC — Jo també hi vaig venir per amor: per la meva germana, la Lurdes. En separar-me del meu marit, un home de mala sang a qui només li importaven els diners, vaig deixar Benicarló i me’n vaig anar amb els meus fills cap a l’Espluga, on em van ajudar a refer-me després de la forta sotragada que em va tenir una bona temporada al llit.

Més tard, ja a Montblanc, vaig obrir una sabateria amb taller de reparació de calçat amb el meu fill Jordi. Passats uns deu anys, el meu cunyat em va proposar d’anar a treballar a la Masia Salat de les Borges Blanques, un complex que té un museu de l’oli, una botiga i un restaurant; hi vaig estar deu anys més, fins a jubilar-me.

Això dels bessons us ve de família? I vosaltres, com us ha anat amb els fills?
MC— Sí, el germà de la nostra padrina va tenir bessons. Jo tinc tres fills i cinc nets. Els fills són el Xavier, el Jordi i la Carmina Nogués Aymerich, tots tres prou artistes —el gran, músic; el mitjà, escriptor; i la petita, secretària del Casal Montblanquí.

L — Jo no he pogut tenir fills, i mira que m’hauria agradat molt. Hi va haver una temporada que totes dues preníem pastilles: la Mari Carmen per no tenir-ne més i jo per mirar de tenir-ne… ha, ha, ha.

Vaig tractar-me a la clínica Dexeus de Barcelona i també amb el conegut doctor Abril, a Madrid, però no hi va haver manera. Fins que el meu home va dir: «Jo t’estimo a tu i no necessito tenir fills».

En un conegut programa de la televisió espanyola, “Y ahora Sonsoles”, us van presentar com les bessones telepàtiques. Per què?
L — Perquè ho soc: sento quan a la Mari Carmen li passa alguna cosa. Per exemple, una vegada, mentre érem de vacances a Egipte amb el meu marit, de sobte em va agafar una esgarrifança i una pressió al pit que de seguida vaig associar amb el fet que a la meva germana li passava alguna cosa.

Aleshores no hi havia mòbils i la vam trucar des del telèfon de l’hotel: s’havia trencat un braç en una caiguda. També, durant l’època de la seva separació, vaig patir molt de neguit, fins que tot va esclatar.

MC — Jo, en canvi, no tinc aquesta capacitat —diguem-ne telepàtica— que té la Lurdes, la veritat.

Amb les aficions també us assembleu?
MC — Totes dues vam estudiar per a modistes, però va ser la Lurdes qui després s’hi va dedicar més. A mi m’encanta ballar; en practico sovint.

L — A mi també m’agrada ballar, però, per la feina, el meu marit no en tenia gaire disponibilitat; això sí, també balla molt bé quan s’hi posa.

Se us veu molt en forma: teniu algun secret?
MC — Cada dia, per postres, prenem fruits secs triturats i ens fem una revisió mèdica anual. Com que no ens hem engreixat, encara podem portar vestits de fa més de trenta anys.

L — És així: ens trobem bé, gràcies a Déu; mengem bé i no fem excessos. Això sí, els diumenges ens permetem un extra: el meu home i jo esmorzem xocolata desfeta amb pa torrat.

Com és que sempre vestiu igual?
L— De ben petites, la mare ja ens hi va acostumar: sempre havíem d’anar iguals. Fins i tot, un dia em va fer canviar quan va veure que m’havia vestit diferent de la meva germana.

MC— I ara ho continuem fent: tot ho comprem per duplicat; si no en tenen dos d’iguals, no ho comprem. També ens fem la roba nosaltres mateixes, sempre per parelles.

I com feu per sincronitzar-vos cada dia?
L— Obro l’armari i trec quatre, cinc o sis peces i després les penjo; després passa la Mari Carmen i acabem de decidir-nos què portem aquell dia.

MC— Això mateix, de vegades decideixo jo condicionada a si tinc ball aquell dia, altres la Lurdes, o ho fem a mitges.

Voleu afegir alguna cosa?
L i MC — Doncs que estem la mar de bé juntes. Compartim la vida, els dies i les petites coses, i això és el que ens fa felices. Només desitgem que tot continuï així: seguir caminant plegades.