Recentment ha presentat el seu llibre Historia de los cines tarraconenses. Un viaje de cine por la provincia, desde sus inicios hasta la actualidad, però aquest és fruit d’un primer treball que va realitzar com a tesi doctoral. Expliqui-ho.
 Historia de los cines tarraconenses. Un viaje de cine por la provincia, desde sus inicios hasta la actualidad té com a arrel la meva tesi doctoral Cines: espejos  socioeconómicos e instrumentos institucionales, presentada el 19 de juny de 2009 i que va treure per un tribunal de prestigiosos acadèmics un Excel·lent Cum Laude per unanimitat. Es tracta d’una obra on s’analitza de forma rigorosa la indústria d’exhibició tarragonina de la segona meitat del segle XX explicant la conjuntura històrica i econòmica del moment i permet al lector contextualitzar el món del cinema amb les vicissituds sociopolítiques. Converteix la industria cinematogràfica en un termòmetre de primer nivell.

 Breument, ens diu què hi trobem al llibre?
 Aquest llibre està ampliat i recopila més d’un segle d’història en una obra en DIN4 de 676 pàgines, 975 fotografies, centenars d’imatges a color, multitud de documents d’arxiu i un índex onomàstic final a manera de crèdits de tancament que ret homenatge i tribut a la gran família de la indústria d’exhibició tarragonina, a més d’estar dedicat a la meva mare, Rocío, gran cinèfila i exemple de lluita.

La idea era crear un cens rigorós de cinemes i entitats culturals que van fer projeccions a la província, ja que no hi havia res a nivell provincial, només comarcal o local. Tarragona pot dir ara que té una recopilació de cinemes.

El llibre Historia de los cines tarraconenses és una rigorosa investigació històrica sobre el sector de l’exhibició cinematogràfica a la nostra província de Tarragona, amb Espanya, Europa i EUA de fons: comarca per comarca, municipi per municipi, cinema rere cinema de 1897 a 2015 (aproximadament 400 cinemes, amb la seva data d’inauguració, tancament i la ubicació censats). És un minuciós treball de recuperació per ordre geogràfic i cronològic, des de l’aparició del cinema en els nostres pobles tarragonins, primer com a atracció itinerant de barraca de fira i, després, com a indústria, a través de sales estables; fins arribar als nostres dies, amb els últims cinemes supervivents pels canvis tecnològics i d’hàbits d’oci.

Rescata del passat les majestuoses façanes dels nostres cinemes. Es recuperen per a la història els noms de persones, cinemes, sales d’exhibició, projeccions, programes de mà, entitats culturals o cafès tarragonines vinculats amb el setè art, dins el context històric de cada moment. Parlar de cinemes és parlar d’entitats culturals, cafès, casals, associacions, que donen més valor al llibre.

 Com li ve a vostè aquesta afició al cinema?
 Sempre he estat des de petit un cinèfil, però no només m’interessava el cinema, sinó també el que s’amagava al voltant i darrere de la gran pantalla. El meu avi matern va entapissar les butaques dels cinemes i vaig creure oportú escriure un llibre on es recollissin els noms també d’aquestes persones, que encara que no surtin en els crèdits de les pel·lícules també són grans herois dignes d’admirar i protagonistes en el meu llibre i en els crèdits de tancament del mateix.

 Parli’ns del procés de creació del llibre i d’alguna anècdota o sorpresa amb la que s’ha trobat al fer-lo.
 Una de les coses que més he viscut i m’ha emocionat, en el desenvolupament d’aquest llibre, és entrevistar la gent, la gran família del cinema tarragoní: empresaris exhibidors, operadors de cabina, taquilleres, acomodadors... Això és el cor i l’ànima del llibre. Ells i elles són els i les veritables protagonistes d’aquesta història.
Lògicament, per desenvolupar l’obra s’han consultat fons de la Delegació d’Hisenda, del Registre d’Associacions, Relació d’empreses associades al Montepío d’Empresaris d’Espectacles d’Espanya, Cens General d’Empreses d’Espectacles Públics, Cens de Matrícules Industrials Municipals, Govern Civil, Ministeri d’Informació i Turisme i del Ministeri de Cultura (període democràtic), existents a l’Arxiu Històric Provincial de Tarragona (AHT), a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá d’Henares, al Servei d’Arxiu i Documentació Municipal de l’Ajuntament de Tarragona, en els fons locals de les biblioteques municipals de les diferents poblacions, així com en els diferents arxius comarcals de la província de Tarragona: l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre (AHCTE), l’Arxiu Històric Comarcal de Valls (AHCV), l’Arxiu Històric Comarcal del Vendrell (ACVE), l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona (AHDT), entre molts altres.

Sense oblidar-me, per descomptat, de les dades, memòries i plànols de cinemes trobats al Col•legi d’Arquitectes de Catalunya de la Demarcació de Tarragona (COAC), de gran transcendència per a l’estudi del reglament de seguretat que havien de presentar les sales d’espectacles. Des d’aquí vull agrair l’estreta col·laboració i ajuda que m’han ofert els diferents directors i el personal dels arxius consultats; però sobretot la gent entrevistada, que em van obrir les seves llars i els seus cors.

 Quina ha estat l’evolució dels cinemes a la demarcació de Tarragona?
 Les xifres han anat disminuint però el cinema sempre ha superat les crisis internes, com la crisi dels anys 70 amb la irrupció de la televisió. Si al 1972 Tarragona província tenia 291 cinemes censats, al 1990 només en tenia 59 i ara 31. Però hi ha una estabilitat reflectida en els darrers 5 anys.

 Ens pot parlar de la història dels cinemes a la Conca de Barberà?
Les línies del ferrocarril de Montblanc-Reus i Montblanc-Lleida van suposar un important avanç per a l’arribada del cinematògraf als municipis de la Conca de Barberà, ja que les primeres projeccions cinematogràfiques itinerants de barraca de fira es concentraven en les principals places dels municipis i capitals de comarca.

A Montblanc, a principis del segle XX, es van realitzar aquestes projeccions pels voltants de la seva estació, on es troba actualment el carrer Aguiló i l’avinguda Manel Ribé. Les primeres sessions de cinema de les que es té constància es van realitzar a la barraca de cinema itinerant anomenada Cinema Jardí que es muntava en les festes assenyalades, just tocant l’estació de trens, entrant al poble a mà dreta, en el primer edifici que hi ha. Allà, entre 1907 i 1908, existia un taller on hi havia unes llotges de fusta desmuntables. En aquest lloc es va projectar un cinema mut primitiu amb fotografies en moviment.

El Cinema Jardí (Cinema Jardí) del carrer Aguiló va ser el primer espai on els ciutadans de Montblanc van poder visionar els primers films de cinema mut de Charles Chaplin o Buster Keaton, pel·lícules que van ser acompanyades amb la música del músic tarragoní, nascut a Montblanc, Maties Amorós Dalmau (1901-1979), artista que després seria contractat pel Teatre Novetats de Barcelona per amenitzar les pel·lícules.

Aquest cinema de barraca, que va registrar diferents noms des de la seva obertura al públic, com ara Cinema El Jardí (entre 1908 i 1918), Cinema Montblanquí (1918-1921), finalment va adquirir la denominació de Cine El Recreo (Cinema L’Esbarjo, entre 1922-1924), fins que va tancar definitivament a causa de la competència i comoditat de la sala Cinema Principal, que es va inaugurar el 1922.

El 1915 va aparèixer la primera sala estable de la capital de la Conca de Barberà, el Cinema Foment, que es trobava ubicat al carrer de la Fusteria. El seu immoble comunicava amb el carrer Major i amb el carrer de la Fusteria, i presentava diversos accessos i portes de sortida. L’edifici es va caracteritzar per tenir una espècie de tribuna fora del local, on es col·locava el projector i feia les funcions de cabina l’operador.

L’edifici de l’antic Cinema Foment ràpidament es va constituir en entitat i aquesta entitat va passar també a conèixer-se amb l’apel·latiu de Foment. A partir de 1923 el local va passar a mans de l’agrupació Joventut Nacionalista La Falç i el Cinema Foment va desaparèixer com a local d’exhibició.

L’antic Teatre de l’Artesana, in situ des dels seus inicis el 1860, celebrava cada any i des de finals del segle XIX la Festa Major del 8 de setembre en honor a la Verge de la Serra i el Carnestoltes, entre altres actes recreatius. Organització d’esdeveniments amb els que rivalitzava amb l’entitat veïna, la Societat Foment, una rivalitat entre socis que era palpable en les aferrissades batalles de confeti del Carnaval de Montblanc o en la fidelitat dels seus respectius socis, durant la celebració al maig, de les festes i fires de Sant Maties.

Sabem que a principis del segle XX la programació de cinema estable al Teatre de l’Artesana va crear una important expectació entre els ciutadans de Montblanc, sessions que van ser difoses amb una cridanera campanya publicitària, en què s’incloïa la música i arengues a la població perquè contemplessin l’autèntic cinematògraf. Segons Lluís Vives a Narracions Històriques de la vila de Montblanc, publicada el 1959: “Els liberals de l’Artesana van demanar permís per fer una demostració de l’autèntic cinematògraf, concedit, del qual la Junta va realitzar una activa propaganda, va fer treure la música pels carrers... L’expectació que tal demostració cinematogràfica va despertar va ser enorme, omplint-se la sala de gom a gom. Va obrir les festa la Música Vella tocant unes peces de concert, anant la primera part del programa a càrrec d’uns artistes de jocs malabars i d’acrobàcia, que van ser del gust del públic, i tornant a sonar després l’orquestra”.

El Cinema Casal Montblanquí, inaugurat el 5 de setembre de 1947 al carrer Muralla de Santa Tecla, núm. 16, que va començar a realitzar funcions de cinema a 1953 era independent i no es trobava adscrit al centre parroquial; circumstància que sí ocorria amb el Cinema Ducal de Montblanc (més conegut com a Cinema Casal o d’Acció Catòlica). Les instal·lacions del Cinema Ducal havien pertangut durant la Segona República a la Societat La Artesana i a partir de 1950 el centre parroquial de Montblanc va adquirir l’edifici com a cinema i teatre.

 Quants cinemes hi ha arribat a haver a la comarca?
 Gairebé uns trenta, perquè molts d’ells en diferents èpoques van canviar de nom i d’ubicació.

 Com veu que avui només hi hagi dues sales de cinema a la comarca?
 L’actual model d’exhibició, amb el procés de digitalització i la desaparició del sistema analògic  (pel·lícules en 35 mm i 70 mm), significa la pujada d’un altre esglaó, com el que va patir la indústria amb el CinemaScope o el 3D. Aquesta nova situació ja està obligant moltes sales a reconvertir-se per no desaparèixer i les conseqüències només es coneixeran d’aquí a uns anys. Jo, per exemple, sóc un enamorar del format analògic de les pel·lícules en 35 mm i 70 mm i dels vells projectors que tantes anècdotes han viscut.

Això obliga els cinemes a renovar-se i per tant a utilitzar totes les eines per ser competitius: eines com internet, noves ofertes, ampliar el ventall de pel·lícules a la programació per atreure nous espectadors... Un exemple de la bona utilització de les noves tecnologies per publicitar cinema el tenim en el Cinema Foment Municipal de Cultura de Vimbodí i Poblet, que disposa de pàgina web: www.cinemafoment.com i es troba a les xarxes socials, com el Facebook.

 Hi ha alguna curiositat a destacar dels cinemes de la Conca de Barberà?
 Doncs, per exemple, el Cinema Foment Municipal de Cultura de Vimbodí i Poblet, que es va començar a construir el 1953 i s’inaugurà el 1957, fou originàriament un cinema parroquial (Cinema Foment Parroquial de Cultura). El seu projecte, com els d’altres cinemes parroquials de la província, té el seu origen en la Campanya de Moralització dels Espectacles Públics, que va posar en marxar el cardenal i arquebisbe de Tarragona Benjamín de Arriba i Castro.

Com veu el fet que la gent no vagi tant al cinema i el fet que molts optin per descarregar-se les pel·lícules d’Internet?
 Hem de recuperar el ritual sociològic d’anar al cinema com un punt de trobada i festa, de fer cinefòrum, hem de conèixer la història dels nostres cinemes de poble per valorar-los. Gaudir d’una pel·lícula en pantalla gran, sent els primers en veure-la i sentir el riure dels espectadors no té comparació amb altres formats de consumir cinema. Les descàrregues il·legals s’han de penalitzar, perquè les pel·lícules, les obres de qualsevol autor, impliquen un munt de persones que hi treballen darrera i la forma de viure de moltes famílies.

 Creu que la gent d’avui en dia valora el setè art com es feia abans?
  Abans el cinema era l’únic entreteniment, un poble sense cinema era com un poble sense església; en canvi avui en dia el cinema té la competència d’Internet i de la indústria dels videojocs, que factura més que el cinema i que curiosament té com a mirall el mateix cinema, la font originària.

 Vista la història dels cinemes a Tarragona fins a l’actualitat, com veu el futur d’aquests?
 En l’actualitat tenim a la província un total de 31 cinemes (104 pantalles) i aquestes dades varien positivament o negativament any darrera any. Ara estem en un procés de digitalització transcendental.

 Quina és la seva pel·lícula preferida?
 Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore, per ser un cant d’amor vers el cinema i reflectir la vida d’un cinema mediterrani, molt semblant als que apareixen al meu llibre.

 Cada quan va al cinema vostè?
 Quan el temps m’ho permet, una vegada a la setmana com a mínim, i m’agrada anar-hi en companyia per després comentar la pel·lícula.

 I, per acabar, què és el que més li agrada d’anar al cinema?
 Escoltar les rialles i la reacció del públic quan veu la pel·lícula per primera vegada en pantalla gran. És una situació indescriptible i molt sana per fer cultura i vida social.