Dissabte la comunitat celebrava els 75 anys de la nova entrada d’una comunitat al monestir. Com ha viscut la comunitat aquesta celebració?
És l’inici d’un any d’acció de gràcies a Déu pel do que ens ha fet de la restauració de la vida monàstica de Poblet, ara fa 75 anys. La comunitat ha volgut iniciar aquesta celebració jubilar amb una eucaristia solemne, com a testimoni evident que el centre de la vida monàstica és la lloança a Déu. A aquesta celebració, hi hem afegit una conferència que glossés aquests darrers anys i la inauguració d’una exposició de fotografies emblemàtiques de tots aquests anys, especialment dels primers, per mostrar d’on venim i quants han estat els sacrificis realitzats per reconstruir la comunitat i el Monestir.

Quines han estat per a vostè les claus perquè Poblet, el seu monestir i la seva comunitat cistercenca s’hagin fet un espai tan gran dintre del país, la comarca, la cultura i, en general, la gent?
La clau de la nostra vida és la recerca de Déu. Una recerca que mirem de fer generosament al llarg de les nostres vides, com testimonien els monjos que al llarg d’aquests 75 anys ens han precedit, i que se centra en la vida de pregària, el treball dins del Monestir i l’esforç per viure una vida segons l’Evangeli. Això fa que la nostra vida pugui ser fecunda i desbordi més enllà dels murs del Monestir. És d’aquesta manera com vivim la voluntat fundacional de Ramon Berenguer IV d’esdevenir ferment de fe i de civilització pel nostre país i pel nostre entorn més immediat. La vivència de la fe que viu la comunitat genera una forma de vida nova que vol fer-se proposta de vida per als qui viuen fora de la comunitat, des de molt diversos punts de vista: espiritual, cultural, social, ambiental, patrimonial, nacional, etc. El cor de la vida íntima de la comunitat és l’única que obre l’espai de la seva presència enmig del país, de la comarca, de la gent en general.

Personalment, s’imagina el sacrific i duresa de vida d’aquells primers homes vinguts a reconstruir el monestir i la comunitat?
Podem imaginar-nos una mica què va significar: costa més de pensar que realment van poder viure sota aquelles condicions tan difícils i adverses. Només la fe en Déu que els movia, l’amor que els unia i la força de la joventut que els suportava van fer possibles superar aquella època tot fent-ne la base on fundar la nova comunitat que sorgia. Alguns d’aquells joves que van entrar ens han deixat molt recentment per ser acollits a les mans de Déu i algun altre, no de la primeríssima fornada, com el P. Jordi M., encara és viu entre nosaltres. Quan hom veu les fotografies de l’estat en què es trobava Poblet i escolta les històries que els més grans expliquen, hom es fa creus de com hem pogut arribar a celebrar aquest aniversari. Per això, la nostra actitud és de profund agraïment a tots aquells germans nostres d’aquell temps.

Avui dia, quants monjos componen la comunitat i, pels profans, com és l’organització i el dia a dia dels monjos?
Avui dia la comunitat està compostada per una trentena de monjos, joves i vells. És el fruit més bell d’aquesta restauració, ja que és la garantia més clara de la seva consolidació.

La nostra jornada no difereix massa del que ha estat sempre la jornada monàstica: un sa equilibri entre la pregària, el treball i la convivència entre nosaltres, amb un horari que distribueix aquestes activitats al llarg del dia. El dia comença i acaba amb la pregària. Al matí, sota diverses formes, dediquem una estona molt llarga a la pregària. Des de Matins (5:15 h) fins a l’Eucaristia (8 h) el monjo i la comunitat esplaien el seu cor al caliu de la Paraula de Déu. Després d’esmorzar (9 h), la jornada monàstica inicia els diversos treballs que realitzen els monjos fins a l’hora de la pregària del migdia (13 h) i el consegüent dinar. A més del manteniment i neteja del Monestir, els monjos treballem en les tasques de la casa (bugaderia, cuina, refetor), en la biblioteca, en els tallers d’enquadernació i de ceràmica, en l’hostatgeria, en l’administració, en el camp, en la música, en la litúrgia, en l’estudi i la formació dels monjos joves i en la cura i atenció dels monjos grans en la infermeria. Un cop acabat el treball de la tarda, que reprenem havent dinat, dediquem encara una altra estona de pregària fins a l’hora de sopar. Després de sopar tornem a pregar una estona i cap a dormir. A aquest horari s’hi sobreposen estones d’esbarjo comunitari, moments per anar a passejar pel bosc o arribar-se a la granja de Castellfollit. Una vida senzilla que, però, va preparant el cor del monjo per viure més centrat en l’amor a Déu i als germans.

El monestir ha esdevingut punter quant a l’ecologia aplicada i, de fet, inclús acull jornades empresarials per conèixer-les. Com valora aquesta aposta?
Poblet fa uns anys que ha apostat per fer un procés de conversió ecològica, un procés de canvi de cor, de renovació interior per millorar la nostra relació amb el medi natural. Aquest és un procés impulsat per tota la comunitat i continuat també pels altres monestirs cistercencs de Catalunya. Gràcies a aquest procés de conversió ecològica la comunitat ha millorat molts dels paràmetres amb què es mesura la relació amb el medi ambient: una millor gestió de l’aigua, disminució de les emissions de CO2 gràcies al menor consum de combustibles fòssils, ús d’energies alternatives per la producció d’electricitat, climatització i aigua calenta sanitària, incorporació de nous materials sostenibles, renovació de la jardineria, gestió de la mobilitat dins del recinte monumental, etc. Tots aquests esforços ens han posat en els darrers anys al punt de mira de diverses institucions i entitats, des d’ajuntaments fins a empreses, des d’associacions ciutadanes fins a parròquies o agrupaments eclesials. Nosaltres expliquem el que hem fet per si pot servir d’inspiració i exemple a altres grups de ciutadans que, preocupats per la situació climàtica de la Terra, vulguin renovar les seves relacions amb el medi natural. No cal dir que amb la recent encíclica del Papa Francesc, Laudato Sí, aquest procés de reconversió ecològica ha rebut una empenta fonamental i ben autoritzada que ens ha fet comprendre com hem estat guiats per la mà de Déu al llarg d’aquest procés.

El fet de la clausura, segueix sent avui dia igual de vigent que antany?
La clausura és vital per la vida monàstica: és una part essencial i fonamental. Les formes que pren la clausura al llarg dels segles són accidentals i poden ser modificades. La clausura marca un espai dins del recinte monàstic reservat als monjos, un espai on el silenci és la característica més important. Aquest espai és, però, funcional: està al servei del monjo, que fa vot d’estabilitat, perquè pugui viure aquest vot en profunditat i pugui centrar el seu cor en la recerca de Déu, a través de la pregària, i l’amor als germans, pel servei ofert generosament. No té cap altre sentit. Per això, aquest espai ha de ser respectat en els monestirs per tots aquells que no són membres de la comunitat, llevat, evidentment, de les excepcions pertinents, com quan es tracta dels malalts, sobretot. La forma concreta com es configura aquesta clausura depèn de l’Abat, ja que és ell qui n’estableix els límits i, això, evidentment pot variar en funció dels temps. Una de les coses que va ajudar més a consolidar la nova comunitat de Poblet sorgida ara fa 75 anys fou, precisament, la delimitació de la clausura i la separació dels turistes, que fins aleshores podien passejar per tota la casa.

L’àmbit del Cister també pateix la crisi actual de les vocacions? Què s’hi podria fer, en cas afirmatiu?
La vida eclesiàstica i religiosa en general, en les nostres contrades, està patint més que una crisi de vocacions, una crisi de respostes. No tinc cap mena de dubte que Déu continua cridant-nos perquè també els homes i dones d’aquesta generació puguin descobrir el seu amor i la seva presència enmig nostre. La crida, la vocació, hi és. El problema que tenim és la nostra sordesa. Hem oblidat els desigs més importants del nostre cor, els que ens parlen d’infinitud, de plenitud, d’eternitat i procurem entretenir-nos i distreure’ns amb tantes coses que ens ajuden a oblidar allò que som. És molt trist però és així. Culturalment i socialment ens esforcem per no deixar cap espai buit a la nostra existència que ens assenyali un horitzó diferent de la immediatesa més immediata: la nostra realitat és, de fet, ara, una realitat virtual. I la realitat virtual de la xarxa no és sinó la contraprova d’aquesta situació. La proposta que suposa la vida monàstica de simplicitat, autenticitat, senzillesa i, sobretot, humanitat és, al meu entendre, una forma concreta de fer desvetllar els homes i dones de la nostra generació per fer-los adonar que hi ha altres horitzons per a la vida humana.

Quins reptes creu que té el monestir de cara als propers 25 anys, quan se celebrarà el centenari?
Els reptes que els nous anys a venir ens oferiran toquen sobretot al cor de la vida monàstica: ens mantindrem fidels a la nostra vocació? Aquest és el repte principal a què tota nova generació de monjos s’enfronta: cercarem Déu des del fons del nostre cor i servirem els nostres germans com al Crist mateix? La resta de situacions i circumstàncies no faran sinó fer concret aquest repte fonamental. De moment, però, encarem els nous anys sota la llum de la nostra vocació i amb el projecte Cosmos Poblet sota el braç, un projecte que vol actualitzar la petició de Ramon Berenguer IV d’esdevenir ferment de fe i de civilització en el llenguatge del nostre temps en el marc de tres grans àmbits, com són l’ambiental, el social i el cultural, sempre sota el paraigües del gran marc espiritual que ens configura.