Enguany fa 25 anys que ets pintor professional. Pregunta obligada: per què pintes?
En resum perquè ho necessito, no només econòmicament, sinó perquè es una cosa que porto a dins i la manera d’expressar-me és pintant. És com un vici sa, com una necessitat, com una ludopatia que tinc.

Explica a la gent com vas començar a pintar. Quan et vas adonar que volies ser pintor?
Jo treballava en un negoci familiar de les arts gràfiques a Barcelona, i ens guanyàvem bé la vida. Vaig començar a treballar però no em sentia bé, necessitava alguna cosa més i llavors no sabia el què. Un dia passejant pel Passeig de Gràcia vaig veure una pintura exposada en un aparador i em va interessar. Em va quedar gravat el quadre. Un altre dia, a casa, vaig agafar un estoig de pintura que tenia i amb una capsa de sabates vaig passar quatre hores sense adonar-me i vaig gaudir molt. Llavors vaig començar a pintar més quadres i a fer alguna exposició, i cada vegada estava més distanciat del negoci familiar. Va arribar un moment que havia d’apostar pel futur i vaig decidir pintar, deixar Barcelona i vindre a viure a Alcover, d’on era descendent la meva família de part de pare. Va ser un procés relativament curt.

La teva família va entendre el canvi?
Els va costar, perquè era deixar una via segura des del punt de vista laboral. Però ho tenia molt clar, la meva dona llavors em va animar a fer el canvi i em vaig tirar a la piscina, convençut que és el que havia de fer, perquè així ho sentia.

Per què sempre pintes paisatges rurals?
Amb bel temps he arribat a deduir que encara que jo vivia a Barcelona els meus pares són de poble: el meu pare d’Alcover i la meva mare del Montseny, i cada cap de setmana i a les festes anava a un lloc o a l’altre. A tots dos estava en contacte directe amb la natura i així em sentia a gust. Aquest sentiment fa que jo en el camp em senti en el meu món i em sento feliç, és una necessitat. Quan veig un paisatge m’emociono i per això només pinto paisatges.

Recordes quina és la primer obra que vas vendre?
I tant. Una posta de sol que vaig vendre a una parella de francesos en una exposició al Club Nàutic de Salou. Me’n van pagar 15.000 pessetes i em va fer una il·lusió terrible. Jo tenia 20 anys, i ara en tinc 46.

De totes les exposicions que has fet, quina es la que mes il·lusió t’ha fet?
Totes. Abans, quan no era conegut, feia les exposicions que podia. Ara, per sort, faig les exposicions que m’il·lusionen. Si no és així no la faig. Vaig al Japó perquè tinc il·lusió. Si una cosa no et fa il·lusió no cal que comencis perquè a la llarga no porta enlloc. Diré que jo vaig rebutjar fer una exposició als Estats Units perquè no tenia il·lusió i no ho veia gens clar.

Quins projectes tens per als 25 anys de carrera?
Per un costat hi ha l’edició del meu tercer llibre, que presentaré el 7 d’octubre al Museu d’Alcover en la Fira i la Festa Major. Un llibre fet per amics meus de diferents àmbits i que he conegut per la meva feina, un recull de les millors obres i que es fa en quatre idiomes: català, castellà, anglès i japonès.
L’altre projecte és la Setmana Medieval de Montblanc, en què faré una exposició al meu estudi-galeria. Es tracta d’una plaça en què sempre vull estar-hi durant dues setmanes.
El tercer projecte és al mes de juny: un col·leccionista del Vendrell que es diu Gralles Experience ha fet una selecció de pintors a nivell mundial, entre els quals jo, en què cada autor presentarà dues obres que 400 col·leccionistes de tot el món podran gaudir.
Per acabar, el quart projecte és la meva exposició de la Fira i la Festa Major d’Alcover. La faig cada dos anys i mai he fallat.