Aquest és el segon cop que el veiem, juntament amb la resta de l’equip mòbil, a Montblanc. ¿Què hi troben a Montblanc?
Bé, Montblanc és una població, que deixa-m’ho dir així, és una de les primeres que vam fer, quan vam començar aquest programa, ara fa set anys. I va ser la primera població que ens va servir per veure que en aquest programa de tarda, amb el qual ja portem més de tres-centes poblacions visitades, podíem fer shows. Així, el primer any que vam venir a Montblanc, ara fa set anys, vam fer tota la Setmana Medieval i la gent de l’Associació ens va fer tot un muntatge, ja que no veníem per Sant Jordi, vam venir que encara era hivern. I fins i tot em van nomenar cavaller, moment que em va emocionar i tot; però ens va permetre això, veure que amb aquest programa podíem anar als pobles i fer espectacles. Des d’aquell moment ho fem. A cada poble els demanem que ens facin alguna mena d’espectacle gràcies a Montblanc, que ens va servir d’exemple.

A diferència de la primera vegada, ¿com heu desenvolupat aquesta segona vegada la visita a la Vila Ducal?
Bé, en set anys n’hem après. Fem un programa que jo ja crec que és un programa d’èxit de TV3, és un programa que permet que la gent que no és de Montblanc, que no és de les poblacions que visitem, pugui  enganxar-s’hi, li pugui interessar; és a dir, fer-ho atractiu per tothom; és aquest l’aprenentatge de tots aquests anys.

Vostè ara parlava d’un programa d’èxit, de fet, és el programa que té el rècord de permanència a les tardes de TV3, ¿no és així?
Sí, com deia, nosaltres fa set anys que el fem i La Columna, que presentava la Júlia Otero, en va fer quatre; l’Albert Hom en va fer cinc; nosaltres no hauríem dit mai que això s’allargaria tant, però aquí estem, plantejant-nos, ara, una vuitena temporada; per tant, molt contents, molt contents de debò.

Xavi Coral va decidir provar una nova experiència i ara té de companya l’Helena Garcia Melero, ¿hi alguna mena de canvi en això?
Hem guanyat una caballera; això és el principal. I en tot cas, jo sóc un privilegiat, en primer lloc, per la feina que tinc, que és voltar per Catalunya. I que consti, sóc conscient que també t’ha d’agradar, ja que a qui no li agradi viatjar (riu) no s’ho passaria gens bé. Però he de dir que un altre dels privilegis d’aquest programa, per a mi, és que vaig treballar amb un amic íntim i ara, amb una amiga íntima; per tant, tot queda en família.

Després de tant tombar, ¿li queden ganes de fer turisme el cap de setmana?
No -afirma rotund-, la resposta és no. El que em ve de gust el cap de setmana és veure una mica la meva família, que la perdo de vista tota la setmana. A més, ara tinc una criatura de nou mesos que comença a dir “papa” i, per tant, em cau la baba constantment.

Llavors, ¿ens podria comentar com és el seu dia a dia, de dilluns a divendres?
Bé,  s’ha de dir que un programa diari és una màquina que no s’atura. Nosaltres, ara, aquesta setmana, ja estem tancant la població que visitarem d’aquí a dues o tres setmanes; per tant, és un engranatge que fa que cada dia estiguis enredat en moltes coses i tota la setmana. Com veieu estic fora sempre menys el divendres, que sóc al plató, quan tanquem la setmana, junts, l’Helena i jo.

¿Fa estada a les localitats que visiten o bé, va i ve?
Bé, quan no tenia la criatura gairebé em quedava tots els dies a la població; ara que en tinc, em quedo una, màxim dues nits a la població, si és molt lluny de Mataró.

Vostè va començar en mitjans locals a Mataró, ¿com veu els mitjans de proximitat?
Per a mi, és el meu bressol, és el periodisme que jo estimo perquè he treballat molts anys en aquests mitjans locals i jo els veig molt bé, necessaris, imprescindibles. I en sóc molt crític però, en el sentit que crec que les persones que hi treballen, una cosa són els becaris, que poden treballar al mitjà local o a TV3 i l’altre són els professionals que porten molts anys “currant-s’ho”, perquè aquest mitjà local tingui vida, i aquests, han de estar pagats econòmicament com cal. No podem tractar una persona que fa vint anys que treballa en un mitjà de comunicació com si fos un becari, ja que això és injust; i de fet, això passa en moltes premses locals.

¿Fins quan creu que veurem Divendres?
Bé, el Divendres s’ha convertit en un programa com Els Matins de TV3; ningú es planteja que Els Matins desapareguin. I en aquest sentit, ningú a la direcció de TV3 es planteja, sembla, unes tardes sense fer territori, sense moure’ns pel país, sense creure’ns el país. Per tant, al Divendres jo li desitjo molts anys de vida, i jo duraré fins quan duri o fins quan em mantinguin, i si diuen que ho ha de fer un altre, doncs ho farà un altre.

Perquè vostè, personalment, ¿s’hi sent comòde encara?
Aquest dia, des de la tele em preguntaven si tenia ganes de continuar. I jo dic, és que és un tipus de programa, i sobretot la feina que faig jo, de la qual evidentment hi ha un sou al darrere, que si no t’agrada, si no t’agrada viatjar, si no et creus el país, si no t’estimes la gent, plegues. I són uns condicionants, que jo, des del primer any, els tinc molt presents. El dia que em cansi, jo no puc estar en aquest programa, malgrat que vulguis dir “escolta, ara ja ho tinc controlat i cada mes vaig cobrant”. No, això no és suficient, de debò ho dic. I la resposta, doncs, va ser: “A mi, aquest programa encara em fa trempar”.

Finalment, després de tant de temps voltant, ¿ha canviat la seva visió del país?
Molt, moltíssim, perquè me’l conec, perquè hi he entrat de ple i, per exemple, aquesta setmana que sóc a Montblanc o en qualsevol altre poble, aquesta setmana sóc de Montblanc i punt, no existeix qualsevol altre cosa. I això fa que agafis uns vincles amb la població, que m’imagino que  si torno a Montblanc d’aquí a vint anys, hi haurà el record que aquí hi vaig fer feina.
I pel que fa al concepte de país, m’ha canviat en el sentit de conèixer més els catalans. Aquests catalans que critiquen molt Espanya, que volen ser molt independentistes, però que personalment em sap molt de greu perquè crec que quan es diu molt que Espanya ens fa mal, penso que abans que Espanya ens faci mal, ens fem mal nosaltres mateixos, ja que no ens creiem aquest país. Volem ser independentistes però no ens creiem la nostra cultura i tradició; moltes vegades som els primers que la critiquem, que en diem pestes. Penso que o bé agafem una gran dosi d’autoestima i de confiança amb el que tenim, que és molt gran, o aquesta batalla està perduda.