Veient l’estic que portes penjat al coll, ja no cal que et preguntin quina és la teva afició.
Me’l va regalar la meva àvia i no me’l trec mai.

Quan vas començar a practicar l’hoquei?
Als 5 anys, ara en tinc 17.

On vas començar?
A Montblanc.

I ara ets...
Al Reus Deportiu.

Categoria?
Juvenil.

Com hi vas entrar?
En clubs d’aquest nivell, t’han de venir a fitxar.

Et treuen l’hoquei i...
... no sé que faig, sóc més temps a la pista que a casa.

Això vol dir...
Entre vuit i deu hores a la setmana d’entrenament, si faig doble sessió dijous, i amb divendres de descans.

I els caps de setmana?
Quasi tots tinc partit. Si hi ha sort, només m’ocupa el dissabte.

Fes-nos una descripció de la teva trajectòria coma jugador d’hoquei.
Ja t’he dit que vaig començar als 5 anys a Montblanc. Quan era Infantil, vaig passar al Lleida. Hi vaig ser fins als 16, que vaig entrar al Reus Deportiu.

I, què tal, aquest primer any?
Bé, és un club que saps al que vas: si perds, et foten bronca.

Ui...
M’agrada la pressió.

?!
Sentir que puc superar-me si m’hi esforço.

També ets a la selecció espanyola.
Sí. Sóc un dels deu jugadors de la meva categoria a la selecció espanyola.

Com hi vas arribar?
S’han de fer entrenaments a Barcelona i a Madrid. A partir d’aquests entrenaments, seleccionen a qui volen.

I, l’any passat, et van seleccionar a tu.
Sí.

Aquí sí que es deu jugar amb pressió...
I tant, molta. Hi ha els entrenadors del primer equip mirant el partit. Hi ha càmeres. Hi ha el públic. Pensa que, quan juguem nosaltres, omplim les grades i el públic no para d’exigir-nos.

Com us preparen per jugar amb tanta exigència i no defallir?
Entrenem amb cinc càmeres gravant-nos; en els amistosos, tenim els àrbitres en contra; cada dia tenim xerrades i bronques...

Ja ho veig , ja.
S’ha de ser emocionalment fort. El primer dia de preparació per a l’Europeu vaig acabar plorant i vomitant. Quan arribes en aquests nivells, encara et veus com un equip “normal” i no com un equip que està defensant uns colors, i que o guanya o no val res.

Sona una mica desesperant.
Però no són els entrenadors, sinó els periodistes esportius i la manera com parlen de tu i del teu equip. Aquell dia ens van criticar. L’hoquei, a Espanya, ha de guanyar... Això és pressió.

I en un d’aquests entrenaments és on vas acabar plorant...
Això mateix. I no vaig ser l’únic que plorava.

Té recompensa, tot això?
Per a mi, sí. A l’institut, convalido vuit hores a la setmana perquè sóc esportista d’elit. A nivell esportiu, ho tinc tot pagat. Tindré una beca d’estudis per anar a la universitat, que concedeixen la Federació Espanyola i el Ministeri d’Esports. Amb un 5 puc entrar a la universitat que vulgui...

Ostres!
Sí, perquè hi ha entre un 1% i un 3% de places a les universitats reservades per als esportistes d’elit. I, a més, conec i entreno amb altres esportistes coneguts i molt interessants.

Vols dir quan entrenes amb la selecció.
Sí. Jo vaig entrar a la selecció espanyola com a Sub-17 (15-16 anys). De juny a setembre entrenava cada dia, i després feia una setmana de competicions. Durant aquests mesos, vivia al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat. Allí coneixes bons esportistes, com la Belmonte, esportistes olímpics, i dines amb ells... Com a experiència, no hi ha res millor.

Tens possibilitats de tornar a ser seleccionat enguany?
Ara sóc Sub-20 (17-19 anys) i aquí hi ha molt bons porters. Vaig fent controls, però sé que enguany no em seleccionaran; potser l’any vinent.

Veig que ets constant.
Ho he de ser.