Marcel és una persona que tot i la seva edat és ple de vida, amb el cap clar i les activitats físiques satisfactòries en haver estat tota la seva vida un bon esportista del ciclisme. Marcel ens explica les seves vivències.

Marcel, qui va prendre la decisió d’exiliar-se?
Especialment el pare, que essent home d’idees esquerranes es va espantar quan els republicans marxaven cap a Franca, en sentir a dir que els franquistes amb els moros a l’avantguarda mataven als sospitosos de ser d’esquerres, robaven les cases i violaven les dones. La por es va estendre entre la família, tant el pare, la mare, l’oncle Cisco i la meva germana pujats tots al carro decidírem dirigir la mula carretera amunt. Al carro hi vam carregar l’imprescindible: una paella, una olla, un sac de patates, un cabàs de fesols, 50 quilos de farina i un bidó d’oli. Trobant-nos a la partida de la “Romiguera” vam escoltar una forta canonada i vam pensar que els franquistes havien instal·lat un canó al Coll de Lilla per bombardejar la Conca. Llavors amb el nostre carro i el de l’oncle Cisco decidírem marxar a tota pressa.

Quin itinerari seguíreu per marxar?
Vam sortir per la carretera de Reus, vam fer parada a Valls, on teníem uns amics, després seguírem cap a Vilafranca i allí ens vam assabentar que Montblanc havia caigut en mans de Franco, cosa que féu plorar la mare. Seguírem cap al Vendrell i d’allí a Barcelona. A la plaça d’Espanya de Barcelona hi havia una gran multitud de gent, carros, camions, també trinxeres fetes amb llambordes ondejant-hi la bandera republicana i també milicians que cantaven “No pasarán”. Ens dirigírem al barri del Clot, on sabíem que hi havia una família que el seu fill soldat l’havíem acollit a la casa de Montblanc mesos abans i ells amb justa correspondència ens tractaren molt bé.

Per què decidíreu marxar de Barcelona, si hi estàveu relativament bé?
Doncs quan ja feia cinc dies que estàvem allí van començar els bombardejos i la gent comentava que Barcelona ja era front de guerra. Vist que la inseguretat era absoluta decidírem marxar cap a França.

Com va anar l’itinerari cap a la frontera? 
Tan malament com vulguis. Hi havia nits que les passàvem al ras, altres sota algun arbre gran, altres nits en masos i pallisses abandonats, si els trobàvem.

I el pas de la frontera, com el poguéreu fer? 
Doncs al mig d’una onada de tot, de gent, de camions, de material de guerra, paisans embolicats amb mantes, ja que feia molt de fred, fins i tot vam veure un matrimoni amb un carret de la criatura, carregats com a burros amb estris i mantes. Abans a Figueres vam ser metrallats a la carretera, ja que entre la columna de gernació que anava cap la frontera hi havia patrulles militars i soldats barrejats. El pitjor va ser a Girona. Vam escoltar el bombardeig més horrorós que us pugueu imaginar per destruir una central elèctrica. Fixeu-vos si seria fort que el pare hagué de girar el carro de cul al poble per evitar la pols i pedres del bombardeig i una bomba va caure tan a prop nostre que el matalàs que portàvem darrere del carro va quedar estripat per la metralla, mentre nosaltres érem estirats a terra: es pot dir que vam néixer de nou. Amb penes i treballs arribàrem a Portbou i allí ens donaren l’ordre a tothom d’abandonar-ho tot, els carros, les mules, els camions que arribaren carregats de farina, de sucre, d’oli i demés aliments, també els fusells i metralladores que els soldats portaven i els feien abandonar. 

I com seguí aquesta extraordinària aventura?
A nosaltres ens internaren al camp de treballs de Saint Cipryen, ja que el d’Argelers ja era ple. Era una platja de tres o quatre quilòmetres amb més de 90.000 refugiats on feia una tramuntana forta i freda guardada per gendarmes senegalesos. En aquest camp hi fórem durant tres dies i si algú em pregunta con s’ho feien per donar menjar a tanta gent, senzillament contesto que no en donaven, de menjar, només unes llesques de pa llançades com si donessin menjar a les gallines, i per beure, l’aigua salada d’una font. Per a tot llit havien de fer un clot a l’arena de la platja i apa, a dormir allí semienterrats. Després ens van portar en un autocar a Perpinyà i allí feren una selecció de personal entre dones, canalla i gent gran, mentre les dones aptes les portaren al poble de Mende (departament de Lozere), i al pare i a l’oncle els van portar a una fàbrica abandonada de Mende, crec amb uns 500 homes més, on van ser tractats bastant bé, però sense saber quin seria el seu destí.

I què va passar després? Com en sortíreu, d’aquella penalitat?
Al cap de quatre mesos de rondar per aquells verals es va publicar una ordre dient que “los españoles que no estaban manchados de sangre podían regresar a España” . Llavors la nostra família, sabent que “no estábamos manchados de sangre”, decidírem retornar. Sortírem de Mende amb tren en direcció a Hendaya i a Irun. En passar el pont vam veure guàrdies civils i monges. La mare va escoltar una veu que deia “estos rojitos que entran deben estar manchados de sangre; yo no dejaria entrar a nadie”.

Vau tenir cap més ensurt?
De fet no, si no fos per les penes del retorn. A Irun ens va posar dalt d’un tren de bestiar cap a Saragossa. Veieu com ens acollia Franco, que per anar d’Irun a Saragossa tardarem cinc dies, ja que el tren estava més vegades parat que circulant. A Saragossa en un altre tren de càrrega ens baixaren fins a Lleida, i d’allí al nostre Montblanc invertint-hi dos dies per arribar-hi.

I aquest va ser el vostre final?
No pas. En arribar al nostre poble, quan tots crèiem que seríem rebuts amb tots els honors, resulta que haguérem de presentar-nos a la caserna de la Guàrdia Civil per ser interrogats i explicar el motius pels quals marxàrem, mentre el pare quedava retingut a la caserna.

Alguna cosa més de la vostra agosarada aventura?
En arribar a Montblanc el pare i l’oncle ens explicaren que quan ens van separar a Perpinyà els van portar novament al Camp d’Argelers i durant deu dies menjaren el pa llançat com a les gallines i si algú intentava escapar-se el gendarmes, acompanyats de gossos, els metrallaven, i si algú era atrapat el lligaven en un pal amb cadenes de ferro damunt la sorra perquè suportés el fred de la tramuntana durant dos dies. A Argelers es calcula que hi havia 120.000 refugiats. Entretant nosaltres en l’altre camp de sobrevivíem com podíem. Vam fer una cabana amb canya, xisca i fustam. Allí hi havia tanta gent que moria com a mosques... i als homes vàlids els feien enterrar els cadàvers transportats en lliteres. L’arribada del pare a Montblanc també fou traumàtica, ja que sent considerat d’esquerres va ser mal rebut per la Guàrdia Civil, retingut i interrogat durant uns dies. 
Mentrestant, la nostra arribada ha de ser explicada com una altra història.

Molt bé Marcel, és una bona història per ser viscuda per un nen d’11 anys. Sort que l’has pogut explicar ara als 89...