“Des que era petit, sempre sortia disparat al carrer quan tocaven les campanes”

Jesús Martínez Casanelles Membre del Grup de Campaners de la Catedral de Tarragona (des de 1998), membre dels Campaners de Santa Maria de Montblanc (des de la seva fundació, el 2016), membre de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya

Jesús Martínez Casanelles
Jesús Martínez Casanelles | Cedida
D’on li ve aquesta passió per les campanes?
No ho sabria dir del cert, crec que de sempre. M’agrada dir que des que estava al llit de baranes, quan jugava amb unes campanetes de fusta que hi havia, i que encara conservo. A primària no vaig parar fins a fer sonar una campana que hi havia al pati de la meva escola, a Tarragona (amb càstig inclòs). També, des que era petit, quan estiuejàvem a Santa Coloma de Queralt, a casa de l’àvia, sempre sortia disparat al carrer quan tocaven les campanes. Cosa que feia riure les veïnes. Ara, encara ho faig.

Recorda en quin moment es fa realitat el ser campaner?
I tant! Va ser el diumenge de Corpus de l’any 1998. El meu pare és familiar indirecte del cap del Grup de Campaners de la Catedral de Tarragona, el Cristóbal Conesa. Jo feia molt temps que li demanava que li parlés de mi i li demanés que em deixés pujar al campanar. Aquell dia, mentre érem a missa, els campaners van passar pel davant i el meu pare va marxar amb ells. Al cap d’una estona va tornar i em va dir que, si volia, podia pujar al campanar. No m’ho vaig pensar dues vegades. Els vaig seguir i ja no ho he deixat.

A quins campanars ha pujat a tocar? Algun de favorit?
En els últims anys he estat escrivint un llibre sobre el món de les campanes a les comarques tarragonines, i això m’ha permès pujar a molts campanars i conèixer molts campaners. Per sort he descobert que encara en queden molts! Tocar campanes, per desgràcia no tantes. Des del 1998 toquem les de la Catedral de Tarragona i, des del 2016, les de Santa Maria de Montblanc. Ocasionalment també he tocat la de l’ermita de Sant Joan de la Muntanya, les de Santa Coloma de Queralt, les de Lilla, les de la Riba, les de Reus, les de les Borges Blanques, les d’Os de Balaguer, les de Carme (Anoia), les de Bagà i les d’Horta de Sant Joan. Aquestes últimes vaig tenir el goig d’estrenar-les. Tot i que els “meus” campanars preferits són els de Tarragona i Montblanc, el més especial, per tot el que significa emocionalment per mi, és el de Santa Coloma de Queralt.

Parlem del campanar de Montblanc. Com hi retorna el toc de campanes que es feia antigament de forma manual i com s’acaba creant un grup de campaners a la vila?
Des que vaig venir a viure a Montblanc, hi tenia posada la banya. L’excusa perfecta van ser les Festes Extraordinàries de la Mare de Déu de la Serra. Si la Verge havia de visitar Santa Maria, se l’havia de rebre com cal. Paral·lelament, la Comissió de les Festes em va demanar que fes una xerrada sobre les campanes de la vila en el cicle de conferències que es van fer al llarg de tot l’any 2016. Amb motiu de la xerrada vam parlar amb el plebà, Mn. Simó, per combinar la xerrada amb una jornada de portes obertes al campanar. Els voluntaris de Protecció Civil ens van ajudar a revisar i posar les campanes a punt i, el dia de les portes obertes, ja es van tocar a mà totes quatre, tot i que només ens vam atrevir a moure’n dues. L’experiència va tenir molt bona acollida i d’aquí en van sortir alguns dels campaners. S’hi van sumar els de Lilla i alguns amics. A l’estiu, l’empresa Carvajal Corredera de Lleida va fer una revisió i posada a punt integral de tota la instal·lació i, el dia 7 de setembre de 2016, ens vam estrenar per convocar a la Salve. Nosaltres no ho sabíem, però feia exactament 30 anys que havien deixat de tocar a mà. L’automatització de les campanes es va inaugurar, justament, el dia 7 de setembre de 1986 per cridar a la Salve i, en aquell moment es va jubilar l’últim campaner, Maties Pàmies Ribes.

El toc de campana ha estat sempre una manera d’anunciar quelcom a la població. En quines ocasions s’utilitza ara a Montblanc? Quan és que aquest es fa manualment?
Els tocs de campanes, al llarg de la història, han estat una eina de comunicació i coordinació vital per a la població. N’hi havia de civils (treball, tempesta, foc, sometent...) i de religiosos (missa, Àngelus, processó...). Actualment, els tocs habituals de Santa Maria estan automatitzats. No els de Sant Miquel, que des de sempre s’han mantingut manualment. Se n’encarreguen diàriament les sagristanes. A Santa Maria les toquem els dies més especials de l’any: Diumenge de Rams (Missa), Vetlla Pasqual (Cant del Glòria i sortida), Fires de Sant Maties (Salve a la Vigília i Missa el dia de la festa), Corpus (Missa i processó), Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost), titular de la parròquia (Missa i Cant del Glòria), Festa Major (7 de setembre, toc de vigília i Salve; 9 de setembre, Missa), Tots Sants (Missa i, en acabar, homenatge als difunts), Missa del Gall (Missa i Cant del Glòria). L’any de Festes Extraordinàries de la Serra també les toquem durant les processons d’anada a Santa Maria i de tornada al monestir. En ocasions excepcionals també podem tocar-les, com vam fer el diumenge 1 d’octubre per cridar a missa i, a la vegada, en defensa de la democràcia.

Ens pot descriure, breument, la singularitat o característiques del campanar de Montblanc?
La primera singularitat és que Santa Maria té tres campanars. El més visible es troba a la part superior de la façana principal. Ara no  hi ha campanes, però fins a l’any 1986, al forat inferior hi havia la de les hores, datada l’any 1510, i al superior la dels quarts, datada l’any 1625. Avui dia aquestes campanes són al campanar principal, situat a l’absis de l’església i visible des del carrer Major. Aquest campanar és molt especial, ja que és una estructura provisional i, actualment, no se’n troben gaires. Aquest campanar estava pensat per acollir, temporalment, les campanes mentre es construïa l’església. L’objectiu era que, enllestides les obres del temple, s’alçaria una torre campanar on es col·locarien definitivament. Com que l’església no es va acabar mai (es pot veure des del pla de Sta. Bàrbara), el campanar no es va construir i allò que havia de ser provisional s’ha convertit en definitiu. Fins a l’any 1936 hi havia set campanes, de les quals només va sobreviure la de Pa i Nous (1814). Ara hi ha la de Pa i Nous, les dues del rellotge i la Reina dels Àngels (1998). L’últim campanaret és una senzilla arcada situada al punt més alt de la capçalera, just a sobre de les altres campanes. Ara està buida, però fins a la Guerra Civil hi havia la Xim Xim, destinada a anunciar la missa diària.

Per acabar, que li sembla que recentment el Govern hagi declarat els tocs de campana com a element festiu patrimonial d’interès nacional?
Em sembla una bona iniciativa, promoguda per la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, a la qual dono ple suport. Durant els últims anys, suposem que per desconeixement del valor històric i tradicional de les campanes, alguns veïns han interposat denúncies contra els seus tocs. Sovint es tracta de nouvinguts que, una vegada instal·lats, han exigit el silenci dels nostres instruments històrics, n’han denunciat una suposada contaminació acústica.
Per evitar situacions així, sempre he sigut partidari d’implicar la població en el campanar i els seus tocs, obrint-lo al públic i fent molta pedagogia. Quan les coses es coneixen i s’estimen es veuen d’una altra manera. La Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya és del mateix parer, i des de fa molts anys organitza actes com la Trobada de Campaners de Catalunya a Os de Balaguer.

Des de fa uns anys, a més, la  Confraria ha iniciat una sèrie d’accions legals preventives per pal·liar els efectes de futures denúncies. D’una banda, intentant conciliar els tocs de les campanes amb la vida quotidiana dels veïns i, de l’altra, protegint-los jurídicament. A tall d’anècdota, voldria destacar que l’actual president de la Confraria és el montblanquí-lillenc Jordi Cervelló Porta. Ell és el responsable de la recuperació dels tocs manuals a la parròquia de Lilla i, a la vegada, és membre dels campaners de Santa Maria de Montblanc i del Grup de Campaners de la Catedral de Tarragona.