“El problema principal que tenim és que no hi ha una consciència que existim”

Marià Bosom Autor del llibre ‘Quan la tortuga perdé la closca’

Marià Bosom, barceloní i des de fa uns anys resident a Montblanc, és un autor de ciència-ficció en català, i en aquesta entrevista ens parla del seu llibre ‘Quan la tortuga perdé la closca’

Què el va portar a escriure el llibre i, principalment, fer-ho pel gènere de la ciència-ficció?
Bé, ja feia temps que tenia ganes d’escriure un llibre, i va arribar un moment en la meva vida que vaig dir bé, ara o mai, i a més, va ser el moment en què vaig venir a viure aquí a Montblanc, soc fill de Barcelona i bé, vaig començar a escriure.

Per què creu que en la història de la literatura catalana la ciència-ficció abunda tan poc?
El problema principal que tenim és que no hi ha una consciència que existim. Així, per exemple, vas a una llibreria, t’agrada la ciència-ficció i vas a la secció de ciència-ficció, i allà trobaràs de tot menys llibres en català, i a tu no se t’acudeix d’anar a la secció de llibres en català a buscar el llibre de ciència-ficció; i és clar, només això ja ens resta vendes, la qual cosa és una llàstima perquè hi ha molts bons autors, molt bon material, i no oblidem que el llibre més conegut de la nostra literatura, el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo és de ciència-ficció i és en català. És una contradicció.

Vostè parla del concepte de ciència-ficció dura; què és?
Bé, seria ciència-ficció, però dintre d’aquesta seria la que l’autor vol mantenir-hi el rigor científic, tot i que arriba un moment en què has d’inventar, per això és ciència-ficció, és clar; per això he escrit la novel·la i no un tractat. Però amb tot, als que tenim una formació científica de base ens agrada mirar el llibre i pensar, coi, que no surti una cosa que fa mal a la vista si tens aquesta formació.

Com és que fins el moment l’obra ha estat presentada en cercles reduïts?
La primera presentació una mica més en públic va ser aquí a Montblanc, amb motiu de la celebració de la Vila del Llibre, però vaja, inicialment sempre has d’anar a buscar els qui ja ens hem organitzat; o sigui, hi ha una Societat Catalana de Ciència-ficció, que l’any passat va fer una convenció; regularment va fent unes reunions i és clar, el primer públic que hi ha som els mateixos escriptors que ens llegim els uns als altres; és una mica onanista, però és el que hi ha. Localitzar el lector no és fàcil en aquest gènere, al contrari de, per exemple, el lector de novel·la negra.

Com és que encara no tenim república i el capità de la nau és català?
És una qüestió molt interessant. Em vaig proposar no fer política, però tampoc fer ulls clucs a la realitat; llavors, totes aquestes qüestions estan tractades sense que ningú pugui dir que estan tractades; està tractat amb molta ironia, al llarg del llibre, com si fos el sistema operatiu d’un ordinador. En el llibre hi ha qui té uns valors catalans i també hi ha qui no els té, però s’ha de fer amb una certa gràcia perquè tampoc no pots fer un pamflet.

Té algun projecte més en àmbit literari?
Bé, he donat voltes al tema i diguem que la ciència-ficció m’encanta, gaudeixo escrivint-la, em surt talment com si fos una segona natura, però m’he proposat molt seriosament que mentre no pugui convèncer l’editor que un altre llibre cobrirà les despeses, que ja és molt en ciència-ficció catalana, no el posaré en un compromís. Ha estat un llibre, però, que ha despertat passions, i també hi ha hagut gent que no li ha agradat i l’editor, de fet, en va quedar fascinat.