“Tots tenim la sensació, com diu la cançó, que ‘es fa llarg, es fa llarg d’esperar’”

Toni Royo i Manel Carceller Destacats activistes del valencianisme cultural

Toni Royo (Castelló, 1954) i Manel Carceller (Castelló, 1964) són dos destacats activistes del valencianisme cultural. Aquesta setmana han estat a Montblanc per participar en un col·loqui al voltant d’un llibre de 1955, amb text de Joan Fuster i coberta il·lustrada pel pintor Maties Palau Ferré.

En quin marc hem de contextualitzar el llibre de “Els Autors de l’Ocell de Paper”, il·lustrat pel pintor Palau Ferré i amb un text de Joan Fuster?
Després de la desfeta del 1939, la recuperació lingüística, cultural i nacional del Principat de Catalunya va ser lògicament molt lenta. Les escletxes existents van permetre l’aparició de diverses iniciatives de recuperació nacional al llarg dels anys cinquanta.

Què és allò que cal destacar d’aquest llibre de 1955? Es tracta d’una publicació singular?
Les publicacions en català dels anys cinquanta poden ser qualificades globalment com a singulars. Si en aquest cas, a més, es va buscar la col·laboració d’un escriptor de fora del Principat, com ara Fuster, la singularitat és encara major. I el dibuix de portada de Palau Ferré, amb la imatge del camí a Ítaca, reflecteix bé aquestes circumstàncies.

Al col·loqui del Museu Palau Ferré també van fer esment de l’escultor Andreu Alfaro, que té una escultura a l’Espluga de Francolí. Forma part de la mateixa generació de Fuster?
Evidentment Andreu Alfaro en les belles arts, i concretament en l’escultura al País Valencià d’aquells anys, juga un paper semblant al que representa Fuster en la literatura o l’assaig. Parlem de l’escultura de l’Espluga, però no hauríem d’oblidar unes altres obres d’Alfaro, posteriors, amb clares al·lusions a la temàtica nacional. Pensem en els Quatre Pals, les quatre columnes del campus de Bellaterra.

Quina és la vostra relació amb les comarques tarragonines? Noteu la frontera del Sénia?
En l’àmbit geogràfic és evident que el riu Sénia no és cap frontera. Per exemple, per visitar el pantà d’Ulldecona hom passa dues vegades de límit de comunitat autònoma, entre el País Valencià i Catalunya. És un mateix territori geogràficament parlant. Però sí que hi ha una frontera ideològica i política: l’independentisme és la ideologia dominant a Alcanar o Ulldecona, però no l’és a Vinaròs o Benicarló. En el nostre cas la relació amb Reus és molt gran. Per exemple hi érem, i no per casualitat, l’1 d’octubre del 2017, una data que a tots ens sona, veritat?

A Montblanc se celebra anualment l’Acampada Jove, amb grups de música i participants de tots els Països Catalans, i també sovint s’han fet recitals amb poetes valencians. És la Conca de Barberà una excepció?
Lògicament, com més al sud del Principat els contactes de tota mena amb el País Valencià són més grans. La relació tant amb les comarques de l’Ebre com amb unes altres, com la Conca de Barberà, és més gran, i la intercomunicació és molt superior. Penseu a més en un lligam sentimental com és que al monestir de Poblet es troba la tomba de Jaume I, el rei mític per a tots els valencians que se senten orgullosos de ser-ho.

Quan podran veure la nova televisió valenciana, À Punt, els teleespectadors de la Conca?
Tot sembla dependre d’un múltiplex que ni abans amb Rajoy ni ara amb Sánchez el govern espanyol no vol atorgar. Caldrà continuar la pressió popular i parlamentària, per tal que al més aviat possible les persones de tots els Països Catalans puguem sintonitzar totes les emissions en català que hi ha disponibles a les ones. Sí, certament tots tenim la sensació, com diu la cançó, que “es fa llarg, es fa llarg d’esperar”. I penseu que sempre teniu l’opció de veure-la per internet.