Maribel, parli’ns de com s’endinsa en el món de la documentació.
Jo ja treballava a TV3 mentre estudiava Història, feia algunes assignatures de documentació i arxivística i em vaig decantar cap a aquesta branca.

I què la porta a viure a Santes Creus?
Bé, jo vaig néixer a Barcelona, però visc a Santes Creus des de fa 12 anys i el meu pare hi va viure molts anys. Jo, de fet, fa 40 anys que vinc aquí. Els meus fills són de Santes Creus. Era la meva il·lusió quedar-me a viure-hi, ja que és on m’he fet gran. A més, suposo que el fet d’haver crescut a Santes Creus, enmig d’un monument on jugava de petita, també ha col·laborat en el fet que em decantés cap a la història i la documentació.

Quina importància té la documentació en el periodisme?
La documentació dins els mitjans audiovisuals és una mica complicada. La funció principal seria la de buscar fonts d’informació, perquè els periodistes puguin treballar. Però això al món audiovisual es complica, perquè també hi ha imatges. Els documentalistes el que fem és d’arxivers, és a dir, portem l’arxiu de TV3; així, doncs, tenim la funció de la catalogació del fons que genera TV3 i també la recerca d’informació per fer noves notícies. La feina de documentació és un punt molt important amb vista al que és elaborar el guió. Aquesta pot ajudar i condicionar la manera com es desenvolupi, en el meu cas, un documental.

En quins altres àmbits la documentació també és clau?
La documentació avui en dia és importantíssima en tot. Hi ha documentació d’empresa, documentació especialitzada (col·legis de metges, col·legis d’advocats...), biblioteques, universitats... El documentalista no és res més que un gestor d’informació, és a dir, busca i cataloga la informació més adient al lloc on està treballant. Es busca, es classifica i es posa a l’abast dels usuaris.

Com afecta Internet en la documentació?
El fet que existeixi Internet, pel que fa a la recerca, ho ha facilitat moltíssim. Ara podem accedir a arxius d’arreu del món clicant un botó, mentre que fa vuit anys enrere era molt ferragós (trucades, fax, enviar vídeos...). Així, doncs, ha facilitat molt la nostra tasca. Ara bé, també hi ha el fenomen d’excés d’informació. Hi ha un moment que has de saber tallar, escollir, seleccionar què és el que t’interessa. També cal anar molt en compte amb les fonts que consultes.

Què és més complicat, buscar o seleccionar la informació?
En el mateix moment que busques, ja estàs escollint. Avui és ja un procés simultani i alhora la part més difícil. Has de tenir molt clar què vols.

Dimarts a TV3 vam veure el documental en el qual ha treballat, “Papers personals” de Sense Ficció. Expliqui’ns-ho.
El programa se centra en uns dietaris escrits a finals del s. XVII que estan relacionats amb diverses famílies i les seves cases (masies), totes del territori català. Es van escollir aquests dietaris per centrar-se en una època concreta. Dietaris que van escriure membres d’aquestes famílies i que s’han guardat dins el patrimoni de la família. Nosaltres vam partir d’una base de dades de la Universitat Autònoma (memoriapersonal.eu), on es recullen dietaris trobats arreu de Catalunya. A més, hem fet una recerca pròpia en la qual hem trobat altres dietaris que no apareixen en aquesta pàgina.

Què mostren aquests dietaris?
És un dietari familiar. El cap de casa els escrivia amb un sentit molt clar de deixar-ho a la posteritat. Potser aquesta és la gràcia del dietari, que passa de ser un llibre de comptes a incorporar altres sensacions, coses que els passen, coses que passen a la propietat, coses de l’època... Una font d’informació increïble perquè t’explica la vida quotidiana. També a nivell d’història econòmica explica els conreus que hi havia, com es cuidaven, es parla de bestiar, de comerç...

Se la veu que gaudeix de la feina; és en aquest tipus de feina on més li agrada treballar?
M’agrada molt aquest vessant històric, però pots tenir la mateixa alegria quan estàs treballant i trobes una imatge impactant que ningú no ha utilitzat abans. Quan trobes un document únic, sigui de l’època que sigui, és una gran satisfacció.

Quina tasca ha desenvolupat el montblanquí Ismael Porta i Balanyà en aquest documental?
Una de les dificultats de treballar amb documentals històrics que tiren molt enrere és que no hi ha imatges del que expliquem. És realment difícil il·lustrar allò de què estem parlant. Es va pensar d’il·lustrar-ho amb una maqueta que va fer-nos Ismael Porta. Aquesta maqueta està exposada al Museu de la Vida Rural de l’Espluga, que ens va deixar algunes de les eines utilitzades en la recreació.

Creu que això dels dietaris és una cosa que avui s’ha perdut?
Els dietaris van evolucionar cap als diaris, diaris personals que avui equivaldrien, per exemple, a un blog. La gran diferència és el sentit de la posteritat. La societat avui poques vegades pensa a deixar coses escrites perquè les vegin les generacions a venir. El món canvia massa ràpid, com es diu en el reportatge. Si perdurarà tot això? No, ara estem en un moment que generem molta informació i també és la manera més fàcil que tota aquesta informació es perdi. Per altra banda, de moment el paper segueix sent el suport que dura més. El que sí que perdura aleshores i ara és que, dins del dietari, s’hi veuen sentiments i aquests sí que són universals, els veuràs en un diari, un blog o al twitter, fins i tot.

Quant de temps s’ha tardat a realitzar el documental?
Devíem començar al febrer i hem acabat ara, amb les vacances pel mig. La feina de documentació són els dos o tres primers mesos, que serveix per elaborar el guió, documentar si hi ha recreacions (vestits, maqueta, etc.), localitzar els diaris, llegir-los, etc. Després van sortint coses que queden penjades o que es vol afegir i/o treure. Finalment, el documentalista s’hi incorpora els últims quinze dies del projecte per veure que tot estigui correcte.