Què l’ha mogut a entrar en el tema de la Guerra Civil i concretament en el que anomena els fets de Solivella?
El llibre que acabo de publicar només és un capítol dels anomenats “fets de Solivella”, que dedico a esbrinar les circumstàncies que motivaren l’erecció del “monument” dedicat a la memòria de les víctimes de dreta, assassinades principalment els dies 23 i 24 de juliol de 1936 i el 12 de febrer de 1937.  Per consegüent, intento emmarcar-ho en el nou escenari en què la victòria dels militars sollevats va suposar per a la població. La revolució derivada de la guerra civil a Solivella fou tristament dramàtica, violenta i sanguinària. Cal cercar, però, les causes  que abocaren  a aquest comportament coŀlectiu i, per tant, estudiar i aprofundir aquesta etapa de la nostra història sense complexos ni prejudicis.

Realment, tenen una ombra allargada els fets de Solivella?
Si, els “fets” han tingut una transcendència que ha durat fins ara, per bé que les noves generacions que ara pugen els veuen ja llunyans i superats. Per a aquestes té més pes  l’esdeveniment històric que no el seu contingut polític.

Creu que en la memòria històrica de la població resta encara el pòsit d’aquells fets i que s’han volgut ocultar?
Aquesta part de la nostra història coŀlectiva no és que s’hagi volgut amagar per desgraciada i brutal, sinó per les implicacions que va tenir en la major part de les famílies, primer en el període revolucionari, i després en la repressió franquista; pel profundament desagradable, hom preferia no parlar-ne públicament,  per bé que si es feia en família. Al darrere d’aquests fets hi havia morts  o bé anys de presó, per tant, era quelcom que es preferia deixar en l’oblit.

Com van determinar les dècades posteriors a la localitat?
La societat solivellenca, més que a altres llocs pel nombre especialment elevat dels afectats,  estava profundament dividida entre els guanyadors de la guerra –però que varen pagar una contribució molt gran amb els seus morts, gairebé una cinquantena de persones-, i els perdedors – recordem que un centenar foren sotmesos a judicis sumaríssims militars, dels quals vint-i-dos foren condemnats a mort i executats-. A les generacions que varen viure aquesta realitat els va costar molt superar les seves pròpies vivències. El temps, però, ha desdibuixat aquestes realitats a mesura que han anat també desapareixent els seus principals protagonistes.

Finalment, resten encara coses per estudiar, explicar, en relació als fets de la localitat?
Ja he dit que aquest llibre només és un primer tast. La Solivella d’entre 1932 i 1942 és una etapa especialment interessant d’una població eminentment pagesa, d’un miler i mig d’habitants, amb una problemàtica econòmica intensa, una situació social al límit, amb pobresa real, i fins i tot en algunes famílies amb misèria, que el 1936 explotà amb agressivitat sense contenció, emportant-se pel davant totes aquelles persones que ideològicament s’oposaven o eren obstacle als seus ideals, i que d’altra banda, el 1939, aquestes feren el mateix amb els seus adversaris polítics. Cal aprofundir en les actituds dels protagonistes i intentar comprendre la seva psicologia que abocar a tanta barbàrie.

Només amb el coneixement del passat, dels esdeveniments que varen tenir el nostre poble com a escenari, dels seus protagonistes, ens podrem alliberar del pòsit que encara resta d’aquella època malastruga. Ens cal, però, molta serenitat i molta objectivitat a l’hora d’analitzar aquests esdeveniments que a mesura que passa el temps són cada vegada més llunyans. I després de conèixer-los, com a col·lectivitat, els haurem d’assumir, conscients que entre aquestes dues dates ni hi va haver herois ni botxins.

Simplement persones, totes, les de les d’una banda i l’altra, que van perdre el bon criteri i que es varen embrancar en un procés d’incomprensible violència que va tenir com a resultat més de setanta homes morts, sigui als carrers de la població o els camps de la demarcació, sigui al Mont de l’Oliva o cementiri de Tarragona.