Vull fer de la meva vida una gran obra d’art
Sergi Quiñonero Poeta, artista plàstic i performer, llicenciat en Psicologia i Educador social. Resident al terme de Vimbodí de novembre de 2007 a novembre de 2012.
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Per als profans en la matèria, com definiríeu la poesia visual?
D’una forma senzilla, es podria dir que és una manera de fer poesia utilitzant imatges gràfiques, dibuixos, pintures, collage, assemblatge, etc. Es tracta d’un creuament entre la creació plàstica per una banda i la poètica per una altra. Crear les figures poètiques o trops (metàfora, metonímia, al·legoria, al·literació, el·lipsi, etc.), mitjançant l’ús d’imatges en comptes de paraules, tot i que la paraula i/o la lletra també poden ser-hi presents.
També he de dir que la poesia visual no és l’únic territori en el qual treballo, també conreo la poesia discursiva (la més tradicional, escrita o recitada), la performance, l’escultura i la instal·lació o intervenció al paisatge (land art). De fet, d’uns anys ençà cada cop creo menys poemes visuals, fonamentalment perquè necessito un estímul continu i ha arribat un punt en la meva trajectòria artística en què ja he exhaurit el que aquesta em podia oferir.
Podeu trobar mostres del que faig, per exemplificar el que he dit, posant el meu nom a internet. Hi ha un seguit de vídeos molt interessants a la meva pàgina de Vimeo i algunes entrevistes descarregables en podcast a Ràdio Montblanc.
D’on treu Sergi Quiñonero la seva inspiració a l’hora de fer art?
De la mateixa deu de la que beu qualsevol altre artista: de la vida, de les vivències quotidianes, del dolor que provoca veure l’actual situació de la humanitat... Amb la creació reverteixes la teva manera de sentir les coses cap a l’exterior, ho tornes a la societat de la que formes part. Fer poesia és finalment un acte polític, perquè d’alguna manera sempre implica un posicionament.
Un poeta visual viu capficat per les imatges que l’impacten cada dia?
En absolut o, almenys, no en el meu cas. De fet, el camí vital que he triat s’allunya cada cop més de la televisió, la publicitat i qualsevol altre mitjà de comunicació que em contamini. Precisament, el que busco per la meva vida és una neteja personal mitjançant el silenci, auditiu i visual, de tot aquest món que ens envolta i ens agredeix contínuament, a cada moment. En aquest sentit, crec, sincerament, que vivim uns temps molt difícils, especialment, pels éssers sensibles i, per tant, trobo necessari cercar una alternativa a tot aquest gran embolic. L’art em serveix com un camí per replantejar-me la meva vida, una forma d’estar davant del món, una forma d’entendre’l i repensar-lo.
La lletra A té molt de contingut per a vostè?
La lletra A és la primera de l’alfabet llatí, el propi de moltes de les nostres llengües. És la porta d’entrada a un món d’expressions, creacions i visions, també d’obstacles, limitacions i dificultats: l’alfabet, la lectura i l’escriptura, l’educació i la cultura, en definitiva.
Suposo que m’ho pregunta per l’ús que de la mateixa feia en Joan Brossa, gran mestre i importantíssim precursor d’aquest gènere de la poesia visual. Molts hem seguit la seva estela i també l’hem feta servir.
La natura creu que complementa o sobrepassa els elements materials, industrials?
Ni una cosa, ni l’altra. La natura és, simplement. La natura ho és tot, d’ella venim i a ella anem. Si m’ho permeteu us citaré aquestes paraules:
“La nostra relació amb la terra és complexa. Veiem estabilitat en la seva permanència i flux en les seves infinites variacions. Espoliem la natura, li infligim agressions i lluitem contra ella per obtenir tot allò que necessitem per sobreviure. Però també som conscients de la seva transcendent impertorbabilitat, el seu preciós i indomable poder. Fer la nostra llar a la natura és l’eterna tasca de la nostra espècie. L’única cosa que hem de preservar juntament amb la natura és la cultura, l’única cosa que hem de preservar juntament amb el salvatge és allò domèstic.” (Jeffrey Kastner. Land art y arte medioambiental. Phaidon Press limited 2005).
De què se sent més satisfet dintre del seu camp?
D’haver tingut l’oportunitat de triar l’art com un camí per a la vida, amb totes les dificultats que això suposa i amb el dolor que sempre genera el coneixement, però, de la mateixa manera, amb la quantitat de moments dolços i extremadament intensos que m’ha aportat.
Què espera aconseguir creativament parlant?
Poder seguir treballant com fins ara ho he fet, de moment a nivell semiprofessional. I, des d’un punt de vista creatiu, aprofundir en tot allò que l’art em pugui donar: realització i coneixement personals, així com tenir una gran il·lusió en el dia a dia. Fer de la meva vida una gran obra d’art, ja que, seguint les paraules de Robert Fillou, l’art és allò que fa la vida més interessant que l’art.
Concretant una mica, seguir construint un projecte, gestat individualment i personal, com Natura i Art, celebrat durant 2011 i 2012 al PNIN de Poblet i que, ara, coincidint amb el meu desplaçament de la Conca de Barberà a altres territoris, també marxa amb mi.
D’una forma senzilla, es podria dir que és una manera de fer poesia utilitzant imatges gràfiques, dibuixos, pintures, collage, assemblatge, etc. Es tracta d’un creuament entre la creació plàstica per una banda i la poètica per una altra. Crear les figures poètiques o trops (metàfora, metonímia, al·legoria, al·literació, el·lipsi, etc.), mitjançant l’ús d’imatges en comptes de paraules, tot i que la paraula i/o la lletra també poden ser-hi presents.
També he de dir que la poesia visual no és l’únic territori en el qual treballo, també conreo la poesia discursiva (la més tradicional, escrita o recitada), la performance, l’escultura i la instal·lació o intervenció al paisatge (land art). De fet, d’uns anys ençà cada cop creo menys poemes visuals, fonamentalment perquè necessito un estímul continu i ha arribat un punt en la meva trajectòria artística en què ja he exhaurit el que aquesta em podia oferir.
Podeu trobar mostres del que faig, per exemplificar el que he dit, posant el meu nom a internet. Hi ha un seguit de vídeos molt interessants a la meva pàgina de Vimeo i algunes entrevistes descarregables en podcast a Ràdio Montblanc.
D’on treu Sergi Quiñonero la seva inspiració a l’hora de fer art?
De la mateixa deu de la que beu qualsevol altre artista: de la vida, de les vivències quotidianes, del dolor que provoca veure l’actual situació de la humanitat... Amb la creació reverteixes la teva manera de sentir les coses cap a l’exterior, ho tornes a la societat de la que formes part. Fer poesia és finalment un acte polític, perquè d’alguna manera sempre implica un posicionament.
Un poeta visual viu capficat per les imatges que l’impacten cada dia?
En absolut o, almenys, no en el meu cas. De fet, el camí vital que he triat s’allunya cada cop més de la televisió, la publicitat i qualsevol altre mitjà de comunicació que em contamini. Precisament, el que busco per la meva vida és una neteja personal mitjançant el silenci, auditiu i visual, de tot aquest món que ens envolta i ens agredeix contínuament, a cada moment. En aquest sentit, crec, sincerament, que vivim uns temps molt difícils, especialment, pels éssers sensibles i, per tant, trobo necessari cercar una alternativa a tot aquest gran embolic. L’art em serveix com un camí per replantejar-me la meva vida, una forma d’estar davant del món, una forma d’entendre’l i repensar-lo.
La lletra A té molt de contingut per a vostè?
La lletra A és la primera de l’alfabet llatí, el propi de moltes de les nostres llengües. És la porta d’entrada a un món d’expressions, creacions i visions, també d’obstacles, limitacions i dificultats: l’alfabet, la lectura i l’escriptura, l’educació i la cultura, en definitiva.
Suposo que m’ho pregunta per l’ús que de la mateixa feia en Joan Brossa, gran mestre i importantíssim precursor d’aquest gènere de la poesia visual. Molts hem seguit la seva estela i també l’hem feta servir.
La natura creu que complementa o sobrepassa els elements materials, industrials?
Ni una cosa, ni l’altra. La natura és, simplement. La natura ho és tot, d’ella venim i a ella anem. Si m’ho permeteu us citaré aquestes paraules:
“La nostra relació amb la terra és complexa. Veiem estabilitat en la seva permanència i flux en les seves infinites variacions. Espoliem la natura, li infligim agressions i lluitem contra ella per obtenir tot allò que necessitem per sobreviure. Però també som conscients de la seva transcendent impertorbabilitat, el seu preciós i indomable poder. Fer la nostra llar a la natura és l’eterna tasca de la nostra espècie. L’única cosa que hem de preservar juntament amb la natura és la cultura, l’única cosa que hem de preservar juntament amb el salvatge és allò domèstic.” (Jeffrey Kastner. Land art y arte medioambiental. Phaidon Press limited 2005).
De què se sent més satisfet dintre del seu camp?
D’haver tingut l’oportunitat de triar l’art com un camí per a la vida, amb totes les dificultats que això suposa i amb el dolor que sempre genera el coneixement, però, de la mateixa manera, amb la quantitat de moments dolços i extremadament intensos que m’ha aportat.
Què espera aconseguir creativament parlant?
Poder seguir treballant com fins ara ho he fet, de moment a nivell semiprofessional. I, des d’un punt de vista creatiu, aprofundir en tot allò que l’art em pugui donar: realització i coneixement personals, així com tenir una gran il·lusió en el dia a dia. Fer de la meva vida una gran obra d’art, ja que, seguint les paraules de Robert Fillou, l’art és allò que fa la vida més interessant que l’art.
Concretant una mica, seguir construint un projecte, gestat individualment i personal, com Natura i Art, celebrat durant 2011 i 2012 al PNIN de Poblet i que, ara, coincidint amb el meu desplaçament de la Conca de Barberà a altres territoris, també marxa amb mi.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres