Per a qui no el coneguin, quina és la seva dedicació i com li ve aquesta passió pel cinema?
Ja des de sempre m’ha agradat molt el cinema, jugant ja recreava amb ninos les pel·lícules que havia vist al cinema o a la televisió. Era molt petit que el meu pare ja em portava els diumenges al cinema de Sarral o al Casal de l’Espluga, fins i tot, hi anàvem algun dissabte. Ja de més gran, a l’acabar el servei militar vaig poder estudiar a Sitges i a Barcelona un curs de dos anys de guió i direcció que compaginava amb la feina al taller d’alabastre de casa.

Què va representar per a vostè presentar Futboleros 1982 i li és fàcil rodar amb gent totalment amateur?
Em va fer gràcia gravar amb tanta canalla, ja que la majoria són amics dels meus fills i altres actors amateurs. És complicat gravar amb tants nens alhora, perquè per ells és un joc, però jo havia de fer-los jugar o gravar escenes que a ells potser no els agradaven o no entenien, per exemple, fallar un penal o un gol. Però, a la vegada, estic molt content pel seu interès i l’esforç que hi van dedicar, tot i que he de dir que, en aquesta primera part, bàsicament, són partits de futbol, però, en la versió final, hi ha molt més argument i se simplifiquen els partits de futbol que s’han vist fins ara.

Quin paper juga Sarral en els seus projectes?
El paper de Sarral és molt important, perquè sempre he tingut el suport de tothom, ja siguin entitats, botigues, l’Ajuntament, però sobretot la gent del poble, que s’ha interessat pels meus projectes, demanant-me un paper i m’anima a seguir amb futurs projectes. Alguna vegada m’han proposat d’arribar a rodar en altres indrets de la Conca, però per ara això no ha estat possible, excepte en algun cas puntual com ha estat en aquesta pel·lícula que hem gravat a Montblanc a l’Escola Ilina de Dansa Oriental. El que més m’agrada de la gent de Sarral i que coneix els meus projectes és la manera que la gent s’hi vol afegir, n’hi ha molts que m’han sorprès pel seu interès i les ganes que hi han posat; per això, també, un curt com aquest amb 20 personatges s’acaba convertint en un llargmetratge amb 70 personatges. Però, com més, millor.

De Caramelo a Futboleros 1982 hi ha un canvi dràstic de trama. En quina faceta se sent més còmode a l’hora d’enfocar un nou projecte?
Evidentment, em sento més identificat amb el cinema negre i alhora humorístic, sobretot, perquè jo primer penso en una persona, un actor i, a partir d’aquí, desenvolupo el personatge i la trama que l’acompanya. També és veritat que els actors que em segueixen en tots els projectes tenen un vessant més humorístic que dramàtic i s’hi troben molt millor fent la feina més còmoda per a tothom. En definitiva, també volem passar una bona estona, tant els que filmem com els que després ens vénen a veure.
M’agrada molt la manera de dirigir de Sam Peckinpah, Clint Eastwood i algunes de les pel·lícules que més m’agraden són, La Huida, Grupo Salvaje, Sin Perdón…

Què ens depararà la segona part de Futboleros 1982 que està muntant?
Més comèdia i el canvi d’una generació a l’altre. Si en la primera part era un humor més infantil, en aquesta que estic muntant, és un humor més salvatge, reflex de les pel·lícules dels anys 80, com el Pelotón Chiflado, Los Albóndigas…

Quins projectes li agradaria tirar endavant i creu en Internet com a mitjà per gaudir dels videometratges?
Ara mateix estic treballant sobre dos possibles projectes, un seria d’atracadors amb molta violència i l’altre una comèdia sobre un grup de personatges que comparteixen pis. Per mi, Internet és molt important, en aquesta pel·lícula encara no, ja que esperàvem que estigués tota muntada; però, de Caramelo, en podem veure el tràiler a You Tube. Jo treballo amb videometratge, perquè el pressupost no dóna per més i sempre he de buscar altres mitjans per poder crear nous projectes.