Com sorgeix la idea de coordinar Km 11. Relats abans de la independència?
Feia temps que amb l’amic periodista Joan Martí ens ballava pel cap d’escriure a quatre mans algun llibre de relats curts, un gènere que ens agrada a tots dos (tant ell com jo vam guanyar el premi Tinet de narrativa curta, en anys consecutius). Però no acabàvem de trobar la temàtica, així que ho vam anar posposant fins que la massiva manifestació sobiranista del juliol de 2010 a Barcelona ens va il·luminar, i ens va dur a idear un recull de contes nacionalistes catalans, que parlés del tema en clau positiva i amb la mateixa naturalitat que es respirava al carrer. Posteriorment, vam optar per convidar altres autors amics o coneguts nostres, d’arreu de Catalunya, fins arribar a onze, un número clau. Finalment, hi han participat l’Isaac Albesa, la Lali Cambra, la Cristina Clemente, el Carles Marquès, el Toni Orensanz, el Joaquim Queralt, el Jordi Roca, el Roger Roig i el Lluís Simon, a part de nosaltres dos. Vam plantejar el projecte a l’editorial Cossetània, que de seguida va acceptar publicar-nos el llibre, fet que li agraïm moltíssim.

El seu conte ens trasllada a un tema molt punyent, el canvi automàtic que fem els catalans d’idioma. Ens perd tot plegat?
No sempre és així, però sí que hi ha el costum molt arrelat de parlar en castellà a qui ve de fora, sense donar-li facilitats perquè s’integri lingüísticament. Jo sóc voluntari lingüístic, i he tingut aprenents del Brasil, de Rússia o del Senegal, i tots m’han comentat les dificultats que tenen perquè algú els parli català amb naturalitat. Això sí: amb el castellà no tenen cap problema a trobar interlocutors i, és clar, aleshores és la llengua que aprenen primer. Òbviament, tothom pot adreçar-se a tothom en l’idioma que vulgui, però l’origen estranger no hauria de ser una excusa per no fer-ho en català. El català és una llengua necessària en molts àmbits socials i, quan parlem als immigrants només en castellà, els estem fent un flac favor.

Tenim com a catalans encara complex de parlar una llengua inferior?
Sembla com si inconscientment penséssim que el català és una llengua de segona, i que la primera és el castellà. O que parlar en una llengua és de més “educació” que fer-ho en una altra. O tenim por que l’altre s’ofengui si li parlem en català (la llengua del país!). Però no ens ha d’estranyar que es vegi així: el català va ser un idioma arraconat durant molt de temps, i això va dificultar la seva projecció social. Encara avui no gaudeix del reconeixement internacional que es mereix, per exemple, en el si de la Unió Europea, malgrat tenir més parlants que alguns estats europeus, o gaudir de gran dinamisme en àmbits com Internet, on és la vuitena llengua del món més usada als blocs, o la tretzena en nombre d’articles a la Viquipèdia.

En general, els contes presents són com radiografies de la nostra societat, del país… Després de tants anys i segles de submissió, es pot ser un poble ple i orgullós de si mateix?
Catalunya ha resistit durant segles, i ara, arribats al segle XXI hem de tenir en compte tota aquesta trajectòria i valorar-nos a nosaltres mateixos com a poble. En cas contrari, ens acabarem diluint. No som ni millors ni pitjors: simplement som. I això sol ja és suficient per voler continuar sent.

Quins criteris es va seguir per a la tria dels contes?
Vam donar plena llibertat als autors a l’hora d’escriure el seu conte, i només vam posar com a requisit que, d’una manera o altra, el fet nacional es veiés reflectit en l’argument. El resultat ha estat un recull molt divers de relats a l’entorn del sobiranisme, amb diferents visions i matisos, tants com autors han participat en el llibre. Alguns contes són més optimistes pel que fa al futur, d’altres no tant, però la ironia i l’humor hi són presents en tots. I també hi ha lloc per a la crítica, perquè no sempre els mals vénen de fora, sinó que nosaltres com a catalans també hi tenim part de responsabilitat.