Com neix la teva passió per la fotografia?
M’agradaria explicar que als cinc anys em van regalar una càmera de plàstic i, a partir d’aquell Moment, vaig tenir una revelació i vaig decidir que... però, no, no és així. Jo m’enganxo a la fotografia a poc a poc, a base de descobrir-la tècnica i, compositivament, a mesura d’anar aprenent el que ens ha explicat fins avui i d’entendre, també a poc a poc, que la imatge és potencialment atractiva als nostres ulls, ens atrau sense remei.

Has protagonitzat diverses exposicions. N’hi ha cap de la qual et sents especialment satisfet?
El fet d’exposar, sigui en fotografia o en altres camps artístics, és sempre una satisfacció. Poder veure penjat en una paret un treball ben travat dóna el sentit de feina acabada, a punt per mostrar-la al públic, però no sempre s’aconsegueix i, en molts casos, hem aturat projectes pel fet que no estaven arrodonits. L’exposició o el llibre com a obra final d’un projecte només s’han de materialitzar quan un realment veu que s’ha aconseguit un conjunt compacte. De les que hem fet en comú amb la Lourdes Rué, potser RINDEN és la que s’acostava més a aquest concepte de feina acabada.

Actualment, et podem seguir a través del teu blog a ullcluc.cat on mostres diferents accions dutes a terme. Què busques o què et motiva a l’hora de crear una nova acció i decidir cadascuna de les fotografies que la configuren?
Les motivacions poden ser múltiples; alguns cops és estètica, d’altres estan més meditades dins un projecte que pot tenir més intencions, amb històries que explicar i fils narratius molt concrets. Per això, separem el que apareix a la web i el que apareix al blog, que sol anar més desconnectat i que barreja la producció pròpia amb comentaris d’altres fotògrafs, exposicions o llibres.

Creus que la fotografia està prou valorada dintre del món artístic?
Junt amb el cinema és l’últim art a arribar, vist així potser s’entén que, amb menys de 175 anys de vida, encara no s’acabi d’igualar a l’escultura, la pintura o la música, que porten mil·lennis de recorregut. A més, la fotografia té molts perfils a part de l’artístic, com poden ser el lúdic o el documental, que fan que sigui una disciplina que s’encavalca constantment entre múltiples intencions que poden distreure. En general, se li demana molt a la fotografia, ha de cobrir molts espais.

Creus que ets prou “profeta” a la teva terra?
Ni idea; però tampoc no és la intenció. Ara bé, cada cop m’interessa més el sentit d’arrelament i de proximitat amb les persones que formem comunitat, sigui una associació, un veïnat, un poble, una comarca... Aquest sentit de vinculació i pertinença congènita en un tot em motiva. Això s’ha alineat amb la necessitat de fotografiar persones. Crec que el retrat és una de les disciplines de la fotografia que ens explica més coses de nosaltres mateixos i del nostre temps.

Les noves tecnologies no creus que han posat massa “fotògrafs” arreu en detriment de la qualitat?
No, a l’inrevés! Com més proper sigui un art més possibilitats tenim de trobar persones que el desenvolupin magistralment. És clar, però, que s’ha de saber destriar bé el gra de la palla i això només s’aconsegueix a força de prendre-s’ho seriosament. Com en qualsevol art, no podem jutjar una obra si no tenim una perspectiva de la seva història, del seu context i, sobretot, si desconeixem els codis que utilitza el fotògraf per explicar-nos una història. Hem d’aprendre el seu llenguatge per entendre bé què ens vol dir.

Com vas valorar la descoberta dels autocroms de Montblanc?
Més que una descoberta, potser és millor dir que han sortit de nou a la llum. No s’han trobat amagats en unes golfes o en una calaixera plena de pols. La seva localització és fruit del gran treball de documentació fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya, que ha posat a disposició més de 300.000 fotografies històriques; trobar aquests tres autocroms de Montblanc és fruit del criteri del conservador que va decidir que un d’ells havia de formar part d’una exposició. Resumint, la bona feina de documentalistes, arxivers i conservadors ens ha donat l’oportunitat de retrobar-los. Aquestes tres fotos són importants per ser possiblement les primeres imatges en color original que s’han vist mai de Montblanc, ens aboquen a una realitat molt propera del nostre poble, pràcticament s’hi sent l’olor, com si poguéssim passejar per uns carrers que, vistos en blanc i negre, sempre se’ns allunyen molt més.