Cansat, encara, de com ha anat tot plegat?
Més que cansat, satisfet que la feina esmerçada ha tingut recompensa i que el país ha fet un pas de gegant per aconseguir la plena sobirania. L’any passat vam treure la majoria a favor de la independència que hi havia a les enquestes i vam empènyer la classe política amb aquest objectiu, enguany havíem de demostrar que no tan sols sabíem mobilitzar, sinó també organitzar pujant un esglaó més. La Via Catalana ha estat l’avantsala de la independència.

S’ho esperava que s’aconseguís unir el país de nord a sud i amb doble i triple cadena en alguns llocs?
Sabíem que era perfectament factible, però que no seria fàcil. No tan sols vam omplir de punta a punta, sinó que vam donar-li un gruix considerable. A Barcelona hi havia més de mig milió de persones; als nuclis urbans de Tarragona i a Reus hi havia desenes de milers de persones al carrer, cosa que no havia passat mai al Camp. La gent, a més, va tenir un comportament exemplar i tot el país va funcionar com un rellotge: tothom va arribar amb temps a la cadena, va participar-hi de manera festiva, va deixar tots els trams nets, va marxar seguint les indicacions de l’organització... Si la societat civil és capaç de fer això, què no pot fer Catalunya quan sigui un Estat?

Les reaccions d’aquests darrers dies des de Madrid i Brussel·les i els afers amb les dues exrepúbliques bàltiques són senyal de r
econeixement internacional de l’èxit?
Oh, i tant! L’any passat el món va veure que Catalunya es movia, enguany hem entrat a l’agenda internacional i, sí o sí, el món s’haurà d’anar fent la idea que hem vingut per quedar-nos. Si continuem així, els 400 km de la Via  seran el pas previ perquè el nou ambaixador català a Madrid  faci 600 km ben aviat a inaugurar l’ambaixada.

Primer, la manifestació, ara, la Via... A on es pot arribar el 2014?
L’objectiu número 1 ara és esgotar totes les vies pacífiques i democràtiques que ens permetin ser un nou Estat d’Europa. Per això, també és molt important que entre tots aconseguim convèncer els que encara estan indecisos. L’any vinent ha de ser l’any de la independència i això depèn únicament i exclusiva de nosaltres. El que hem de fer és votar i, si no ens deixen, estem legitimitats per proclamar la nostra independència al Parlament.

Va ser tan complicat organitzar-ho tot plegat?
Va ser un repte enorme que vam assolir amb la il·lusió i l’empenta dels 30.000 voluntaris de l’Assemblea. Va ser com fer uns Jocs Olímpics, però sense pressupost. Ha estat la mobilització més gran de la història dels Països Catalans i, amb relació a la població, del món. Havíem de mobilitzar gent durant l’estiu amb les desenes de cadenes que es van fer com la de les muralles de Montblanc i més de 100 a les principals capitals mundials. Havíem de garantir tot el recorregut amb uns 5.000 voluntaris aquell dia, 800 fotògrafs per fer la gigafoto, 25 ultralleugers per a la cobertura aèria... i combinar-ho tot perquè aquell dia els cossos de seguretat, salut i mobilitat no tinguessin cap mena d’incidència, que els 2 milions de participants recordessin aquella jornada històrica i que els més de 1.000 periodistes acreditats donessin testimoni de la voluntat clara i explícita del poble de Catalunya.

Finalment, com veu els propers mesos i quina feina farà ara l’ANC i vostè en particular?
Aquests propers mesos seran apassionats i viurem moments històrics, però hem de ser conscients que ho hem de fer molt bé ja que vindran moltes amenaces i mentides. A nosaltres ens agradaria que Espanya fos un país de tradició democràtica com el Regne Unit i ens deixés fer un referèndum. Nosaltres no volem fer mobilitzacions, el que voldríem fer és com fan a Escòcia, la campanya pel Sí i punt. Però, si l’Estat espanyol ens talla totes les ales, la legitimitat de la voluntat del poble està per sobre de la legalitat espanyola, per això, l’Assemblea —i jo mateix— farem el que calgui per vies democràtiques i pacífiques per garantir que Catalunya esdevé un nou Estat d’Europa.