El Col·legi Les Muralles de Montblanc va recaptar la setmana passada 365 euros en el Dia Mundial de la Diabetis (14 de novembre), després del treball fet pel centre i l’AMPA, i dues alumnes del centre que viuen amb aquesta condició ens en parlen en aquesta entrevista.

Com heu viscut aquestes activitats que heu fet al col·legi aquesta passada setmana?
Ibel: Bé, m’han agradat molt, ja que recaptàvem diners per a la diabetis, perquè es pugui investigar més i poder-la curar. Eva: Doncs a mi m’ha agradat molt perquè hem treballat i jo he ajudat els meus companys, i a més hem recaptat molts diners per investigar la cura de la diabetis.

En què es van basar aquestes activitats?
Eva: Més que unes activitats va ser com un berenar, i també vam fer un cercle a l’escola. Ibel: Els nens de cinquè també vam fer una xerrada i vam sortir al pati amb cartolines blaves, i els de cinquè i sisè ens vam posar en una rodona, vam aixecar les cartolines i ens van fer una foto des de dalt.

Quan vau saber que teníeu diabetis?
Ibel: Doncs m’ho van trobar quan tenia quatre anys, i ara ja en tinc nou. Eva: A mi me la van diagnosticar als cinc anys, i ara també en tinc nou.

Com us afecta en la vostra vida el fet de tenir diabetis? Veig que porteu una bomba d’insulina, no és així?
Ibel: Doncs en el dia a dia m’he d’anar controlant, i bé, si baixo de 80 m’he de prendre un suc, i si estic més alta de 220, m’he de corregir, que és posar més insulina.

Perquè, com funciona aquesta bomba d’insulina que porteu?
Eva: Bé, aquí portem com uns botonets que són diferents controls. Ibel: Jo també porto un sensor que fa que sigui més pràctic. Eva: Jo no porto el sensor i llavors m’he d’anar mirant a través del dit el nivell de sucre a la sang. Ibel: Bé, jo de fet també m’he de punxar el dit, dos cops al dia, al matí i al vespre.

Creieu que haver d’anar amb la bomba d’insulina us afecta en el vostre dia a dia, les relacions amb els companys, etc.?
Ibel: Per exemple, quan fem educació física, ens traiem l’aparellet de la bomba i ja no ens molesta per fer l’activitat. Eva: Jo, en canvi, no me’l trec, quan fem educació física.

Els companys, en general, ho veuen normal tot plegat, o sempre hi ha el típic que se’n riu?
Ibel: A tercer, el Dia de la Diabetis, vaig fer una notícia on ho explicava tot i també va venir una altra profe de l’escola, que es diu Susanna, que també té diabetis i el que jo no sabia, ella ho intentava respondre. Eva: Jo a segon vaig fer una cartolina amb uns dibuixos, i a tercer també va venir una noia, que es diu Susanna, i va fer preguntes als nens i vam explicar-ho.

Us ha costat entendre el que podeu o no podeu menjar?
Ibel: Podem menjar de tot, però hi ha menjars que porten hidrats de carboni i n’hi ha que no, i d’aquests últims en podem menjar sense posar-nos insulina, i dels que en porten, doncs en podem menjar posant-nos insulina. Eva: Jo, per exemple, quan menjo paella o arròs, em puja el sucre. Ibel: O quan mengem pizza, ja no podem fer un primer plat.

I com veieu el futur?
Ibel: Jo crec que la diabetis es curarà. Eva: Jo crec que en el futur algú trobarà la cura, i així tots els nens ens podrem curar.

Finalment, què voldríeu ser de grans?
Ibel: A mi m’agradaria ser ballarina. Eva: Doncs a mi m’agradaria ser actriu.