“Creiem que en el futur algú trobarà la cura de la diabetis”

Ibel i Eva Alumnes del Col·legi Les Muralles i nenes amb diabetis tipus 1

Montblanc

“Creiem que en  el futur algú  trobarà la cura  de la diabetis”
“Creiem que en el futur algú trobarà la cura de la diabetis”

El Col·legi Les Muralles de Montblanc va recaptar la setmana passada 365 euros en el Dia Mundial de la Diabetis (14 de novembre), després del treball fet pel centre i l’AMPA, i dues alumnes del centre que viuen amb aquesta condició ens en parlen en aquesta entrevista.

 

Com heu viscut aquestes activitats que heu fet al col·legi aquesta passada setmana?
Ibel: Bé, m’han agradat molt, ja que recaptàvem diners per a la diabetis, perquè es pugui investigar més i poder-la curar. Eva: Doncs a mi m’ha agradat molt perquè hem treballat i jo he ajudat els meus companys, i a més hem recaptat molts diners per investigar la cura de la diabetis.

 

En què es van basar aquestes activitats?
Eva: Més que unes activitats va ser com un berenar, i també vam fer un cercle a l’escola. Ibel: Els nens de cinquè també vam fer una xerrada i vam sortir al pati amb cartolines blaves, i els de cinquè i sisè ens vam posar en una rodona, vam aixecar les cartolines i ens van fer una foto des de dalt.

 

Quan vau saber que teníeu diabetis?
Ibel: Doncs m’ho van trobar quan tenia quatre anys, i ara ja en tinc nou. Eva: A mi me la van diagnosticar als cinc anys, i ara també en tinc nou.

 

Com us afecta en la vostra vida el fet de tenir diabetis? Veig que porteu una bomba d’insulina, no és així?
Ibel: Doncs en el dia a dia m’he d’anar controlant, i bé, si baixo de 80 m’he de prendre un suc, i si estic més alta de 220, m’he de corregir, que és posar més insulina.

 

Perquè, com funciona aquesta bomba d’insulina que porteu?
Eva: Bé, aquí portem com uns botonets que són diferents controls. Ibel: Jo també porto un sensor que fa que sigui més pràctic. Eva: Jo no porto el sensor i llavors m’he d’anar mirant a través del dit el nivell de sucre a la sang. Ibel: Bé, jo de fet també m’he de punxar el dit, dos cops al dia, al matí i al vespre.

 

Creieu que haver d’anar amb la bomba d’insulina us afecta en el vostre dia a dia, les relacions amb els companys, etc.?
Ibel: Per exemple, quan fem educació física, ens traiem l’aparellet de la bomba i ja no ens molesta per fer l’activitat. Eva: Jo, en canvi, no me’l trec, quan fem educació física.

 

Els companys, en general, ho veuen normal tot plegat, o sempre hi ha el típic que se’n riu?
Ibel: A tercer, el Dia de la Diabetis, vaig fer una notícia on ho explicava tot i també va venir una altra profe de l’escola, que es diu Susanna, que també té diabetis i el que jo no sabia, ella ho intentava respondre. Eva: Jo a segon vaig fer una cartolina amb uns dibuixos, i a tercer també va venir una noia, que es diu Susanna, i va fer preguntes als nens i vam explicar-ho.

 

Us ha costat entendre el que podeu o no podeu menjar?
Ibel: Podem menjar de tot, però hi ha menjars que porten hidrats de carboni i n’hi ha que no, i d’aquests últims en podem menjar sense posar-nos insulina, i dels que en porten, doncs en podem menjar posant-nos insulina. Eva: Jo, per exemple, quan menjo paella o arròs, em puja el sucre. Ibel: O quan mengem pizza, ja no podem fer un primer plat.

 

I com veieu el futur?
Ibel: Jo crec que la diabetis es curarà. Eva: Jo crec que en el futur algú trobarà la cura, i així tots els nens ens podrem curar.

 

Finalment, què voldríeu ser de grans?
Ibel: A mi m’agradaria ser ballarina. Eva: Doncs a mi m’agradaria ser actriu.