Suposo que aquesta afició es porta a la sang

Ismael Porta President del Musu del Pessebre de Catalunya

Montblanc

Suposo que aquesta afició es porta a la sang
Suposo que aquesta afició es porta a la sang

A on et ve aquesta afició a fer pessebres?
Suposo que això ja es deu portar a la sang... El meu avi matern, Ismael Balanyà i Freixa, ja fou a primers del segle XX —segons ens han comentat— un dels millors pessebristes que va existir a Montblanc. També fou un dels primers a emprar la “tècnica de l’escola catalana de pessebristes”, és a dir, realitzar un pessebre a base de guix escaiola. Ell inaugurava el seu monumental pessebre al sortir de la missa del Gall, i era exposat fins per la Candelera (2 de febrer). Els seus pessebres eren grandiosos i espectaculars, majestuosos, i amb figures dels anys 1923-1925 de l’autor Josep Prats, o “Pep del Nas”, de Gràcia (Barcelona). El meu avi va morir quan jo tan sols tenia quatre anys i per tant no me’n recordo, però n’hem conservat diverses fotografies. Posteriorment fou la meva mare, ajudada pel meu pare, qui ens va inculcar al meu germà i a mi el fer el pessebre al menjador de casa. De fet, però, quan jo vaig començar realment a dedicar-me al món del pessebre fou als 10 anys, en descobrir què eren els diorames; va ser a partir d’una exposició de diorames itinerants de Mateu-Quintana (1971) que es va realitzar a l’antiga Caixa de Pensions de Montblanc. Pocs dies després jo en vaig reproduir diverses escenes d’aquelles amb cartró, i més tard amb escaiola.
Quant de temps dediques a fer-los?
Alguns més de dos mesos. És un procés artesanal, primer en fas un esquema o esbós inicial. Després faig les plaques de guix (de cada paret existent en el diorama), o actualment es construeix amb planxes de poliuretà. Amb un punxó vas tallant i marcant les pedres. Es comença a muntar i unir les parets entre si. Després es pinten, s’hi col·loca tot l’attrezzo o miniatures, la il·luminació, vegetació i finalment, les figures. Dependrà dels detalls finals i del seu grau de reproducció realista.
Com veus el futur d’aquesta tradició tan de casa nostra?
No el veig gaire a llarg termini, ja que poc jovent segueix aquesta tradició, i les mitjanes d’edat dels pessebristes són d’uns 75 anys... Per tant, hauríem d’incentivar el jovent i els infants amb més constància i participació des de casa i de les escoles. Ser “pessebrista” és dedicar-hi moltes hores, sacrificar-ne d’altres de lleure i plaer. Però la veritat és que quan finalitzes el pessebre, és semblant a la culminació d’una obra d’art, tot i que de seguida ja estàs pensant en quina altra escena o paisatge nou faràs.
Una altra mancança són els escultors de figures de pessebre. A Catalunya cada vegada n’hi ha menys, i els pocs que hi resten, es van jubilant.
De quan vas començar a fer-los a ara, el pessebre ha evolucionat. Com ho valores?
Sí, des del punt de vista constructiu, sí. Com hem dit, primer es construïa amb guix escaiola, després amb Porex i ara actualment amb planxes extrudides de poliuretà expandit. Els avantatges són que aquest material no pesa gens i no embruta tant; els inconvenients, que el guix es pot treballar i texturar molt millor i amb més detall. Una altra innovació n’és la il·luminació, actualment tot es fa amb bombetes led, menys consum, no escalfen i per tant amb menys risc de provocar petits incendis. I en l’àmbit artístic o compositiu també es reprodueixen encara escenes clàssiques d’estil hebreu o català, com també escenes modernes. Pensem que el Pessebre o el Naixement és una cosa tan senzilla com uns pares contemplant el seu fill acabat de néixer, i això suposo que no ha evolucionat i continua igual.