El cas Verallia que sortia a la llum la setmana passada amb el ple de l'Ajuntament de Montblanc i on es donava a saber que el consistori ha de pagar 887.000 euros a l'empresa segueix viu. Així, igual que el representant del PSC a Montblanc aquesta setmana ha demanat a l'alcalde, Josep Andreu, que assumeixi la responsabilitat davant la situació, ara és l'aleshores alcalde de Montblanc, Andreu Mayayo, qui s'ha pronunciat al respecte.

Mayayo era l'alcalde de la capital de la Conca de Barberà el 1997, quan es signava el conveni amb l'empresa i tot i que apunta que no li agrada fer el comunicat ni opiniar sobre la gestió de l'Ajuntament de Montblanc, creu que "les persones que van formar part del meu equip de govern, la confiança rebuda en el seu moment pels montblanquins i les montblanquines per a presidir l’Ajuntament i, en darrer lloc però no menys important, una altra manera d’entendre i de fer política, es mereixen que faci unes puntualitzacions breus i concises respecte al Comunicat de l’Ajuntament de Montblanc en relació al contenciós judicial amb l’empresa Verallia Spain SA.".

Així, Andreu Mayayo en el seu comunicat exposa els següents punts:

1) Expressar la meva tristor pels perjudicis a les finances municipals que ocasiona la sentència judicial que obliga a pagar a l’Ajuntament la quantitat de 887.000 euros.

2) Manifestar la meva perplexitat pel comunicat oficial emès per l’Ajuntament de Montblanc imputant la responsabilitat a l’equip de govern de 1997.

3) Palesar la satisfacció per haver presidit un ajuntament que va fer possible la inversió industrial més important de Catalunya d’aquell any, la qual va accelerar l’arribada de serveis imprescindibles i de qualitat (gas, subministrament elèctric aigua de l’Ebre), i la construcció d’infraestructures bàsiques en el polígon industrial dels Plans d’en Jori (canonada d’aigua, clavegueram, pont sobre la carretera), de les quals es va beneficiar el conjunt de la població i el teixit industrial i, molt especialment, l’empresa Frape-Behr (l’actual Mahle).

4) Recordar que tot el procés va anar acompanyat de la màxima transparència dins i fora de la Casa de la Vila, tal com palesen amb escreix els butlletins d’informació municipal repartits gratuïtament a totes les llars. En aquest sentit, en el núm 10 (febrer de 1998), s’informava sense embuts del “compromís municipal d’obrir una línia de subvencions que pugui acollir-se VIDEMOSA i que, més o menys, pugui representar l’equivalent a l’import de la contribució urbana i l’impost d’activitats econòmiques” i reflectia la crítica de l’oposició (CiU) en la qual es detallava “l’exempció [hauria d’haver dit subvenció, ja que l’empresa sempre havia de pagar-los] d’impostos (IAE i IBI) durant dotze anys (més o menys entre 325/350 milions de pessetes)”. En la meva feina d’historiador diem que els fets són sagrats i la interpretació és lliure. Res, doncs, a amagar i tota opinió a respectar.

5) Explicitar, tal com ho han fet la Generalitat i els Tribunals, la legalitat del conveni. Un nou Ajuntament tenia tota la legitimitat d’intentar renegociar-lo. Ens consta la voluntat de la pròpia empresa que va condonar, com diu el propi comunicat de l’Ajuntament, 500.000 euros. Tanmateix, trencar-lo unilateralment, com es va fer l’any 2001, era, si més no, agosarat. Per això, costa d’entendre que l’Ajuntament no s’hagués curat amb salut financera guardant els diners cobrats i no subvencionats motiu del litigi.

6) Subratllar que la vidriera ha significat una de les principals fonts d’ingressos municipals des de la seva instal·lació amb el pagament d’impostos directes (IBI i IAE), preu públic de l’aigua, taxes de brossa i de clavegueram. Així com dels ingressos indirectes de serveis, com el subministrament elèctric i de gas, pels quals les empreses subministradores paguen un percentatge a l’Ajuntament. Per donar només una dada. L’any passat l’empresa Verallia va pagar 220.000 euros d’IAE i 114.000 euros d’IBI.